Poc ens podríem imaginar que en plenes vacances d’un estiu tan poc ortodox com el d’aquest 2020 marcat per un virus que encara no hem erradicat —recordeu: rentat de mans, mascareta, distància social—, algú ens cridaria mentre érem a la piscina fugint de la calor per anunciar-nos que Joan Carles de Borbó marxava d’Espanya. Se n’anava “ante la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados” per contribuir a “la tranquilidad y el sosiego” del regnat del seu fill Felip VI. L’estupefacció general va anar seguida de l’especulació d’on podria haver-se traslladat temporalment o indefinidament el qui va ser rei d’Espanya durant 40 anys i, sobretot, què passaria amb els procediments judicials oberts que havien motivat aquest “exili”, paraula que torna a sonar amb força, malgrat que els periodistes cortesans intentin esbandir-la com qui menciona el diable.
Finalment, després de setmanes d’especulacions, la Zarzuela va confirmar que Joan Carles I estava instal·lat als Emirats Àrabs Units, fent ús d’allò que se’n diu “la tradicional amistad hispanoárabe” —a la qual vam dedicar un article en el passat— i que, de fet, es troba en el nus de l’embolic. Per dir-ho d’alguna manera, aquesta amistat tan peculiar amb sàtrapes i monarques absoluts ha estat l’origen d’una enorme fortuna construïda a partir de comissions, préstecs sense intenció de tornar-los i regals, que aquell que va néixer a l’exili de Roma i va veure les estretors d’un pretendent sense regne, va anar acumulant. Va anar acumulant, com acumulava amants, amb la complicitat, l’aquiescència o, si més no, la passivitat dels diferents governs des de la seva arribava al tron. D’aquesta manera, cal entendre el manifest encapçalat per Rodolfo Martín Villa i Alfonso Guerra, en què tot de membres destacats del PP i del PSOE defensen el llegat de Joan Carles assegurant que “mai no es podrà esborrar la tasca de Joan Carles en benefici de la democràcia i de la nació, sota pena d’una ingratitud social que no presagiaria res de bo del conjunt de la societat espanyola”.
Jordi Amat ho resumia de manera brillant: “Pel net d’un rei destronat, no n’hi pot haver cap altre de més substancial: la restauració de la Corona. Si la via democratitzadora era la que reforçava la monarquia, com demostrava la pràctica d’altres famílies reials europees, hi avançaria resetejant el sistema reaccionari que l’havia designat, però alhora fent-se una fortuna gràcies als homes de poder que habitarien la seva cort”. Com és marca de la Casa Borbó, Joan Carles va jugar a la confusió entre la figura pública i la privada, entre el símbol i l’individu que intervé en política, en les finances i en les alcoves, i va jugar la carta de la democràcia perquè era la més útil per assegurar la continuïtat del negoci familiar.
No és estrany, doncs, que quan l’edifici del 78 grinyoli, en caigui el frontispici. La monarquia ha estat la pedra de toc de l’entramat de la transició, que va permetre passar —en una operació d’al·lucinació col·lectiva explicat com les aparicions de Fàtima, però que té més de claveguera que d’olor de santedat— del règim de Franco a la democràcia. El rei havia estat nomenat per Franco successor en tots els seus amplis poders: controlava el Govern i, especialment, l’Exèrcit. Era la garantia que es podria passar d’un costat a l’altre sense més esgarips que els del búnquer.
Però, quan la Constitució mostra fatiga i el model institucional-territorial amenaça ruïna, no és estrany que aquesta monarquia a la qual se li va reservar aquest poder simbòlic, entri en qüestió. El problema és que els intents de salvar-la sense obrir la qüestió al debat públic, deixant el merder en mans de polítics cortesans i operacions de saló, semblen més adients per despertar de la letargia el republicanisme espanyol, com també és tradició de la família Borbó, que no pas per assegurar-ne la continuïtat.
Fer-nos creure que Felip VI no coneixia d’on provenia la fortuna del seu pare —de la qual ha gaudit tota la vida—, que la retirada d’Espanya no és una fugida ni un exili, que Joan Carles I serà examinat per la justícia d’una manera imparcial, i que, malgrat detalls de la seva privada —com si parléssim només de les seves amistats femenines— el balanç de la seva biografia és positiu, és una roda de molí massa gran per uns temps de crisi en què l’exigència d’empatia, exemplaritat i transparència són més importants que no pas la campechanía, ni tant sols per aquell argument d’absoluta estultícia que imagina una república governada per Aznar. Si volen salvar la monarquia amb cartes, viatges i gires per les províncies, sense defensar-la en un referèndum, potser que s’ho facin mirar. Això o que els Borbó-Ortíz es posin en mans d’un agent immobiliari d’Estoril.
