Des de la seva independència l’any 1932, filla de la Rebel·lió Àrab, instigada i animada en aquelles terres pel militar anglès T.E. Lawrence, conegut com a Lawrence d’Aràbia, i, especialment, arran del descobriment l’any 1938 dels grans pous de petroli d’aquella península, Aràbia Saudita ha tingut un paper clau en la política internacional. Amb la protecció americana, que des d’un moribund Franklin D. Roosevelt fins a l’actual estadant de la Casa Blanca tots els presidents americans han assegurat, el regne de la Casa Saud ha passat en pocs decennis d’un grup de tribus rivals pràcticament nòmades, a ser un pes decisiu a la regió d’Orient Mitjà, una potència militar de primer nivell i, per què no dir-ho, un dels principals clients de la indústria armamentista internacional. Tot plegat sense deixar de ser un dels països més tirànics del planeta, on els drets humans són una broma, i un dels màxims exportadors mundials de la visió més rigorista i conservadora de l’islam.
Espanya ha tingut i té una relació esplèndida amb la casa reial de Riad. Si hem de buscar una gènesi d’aquesta relació, caldria trobar-la en aquella “tradicional amistad hispano-árabe” que el Franco de la Guàrdia Mora va fomentar com a base de la seva escarransida i desesperada política internacional, per sortir de l’aïllament diplomàtic després de la II Guerra Mundial, i amb la qual semblava voler oblidar la Reconquista, la conquesta de Granada, l’expulsió dels moriscos, les guerres africanes on ell havia fet carrera i la presència mateixa d’Espanya com a potència colonial al Marroc.
Però va ser el seu hereu, Joan Carles I, qui més lligams va teixir amb els reis absoluts de la península Aràbiga que havien servit de palanca a Franco a l’ONU. Tractats de cosins, malgrat que no hi ha cap lligam entre la vella casa de Borbó i la no menys vella tribu dels Saud, el rei emèrit va esdevenir el millor vincle entre Espanya i el món àrab, mentre la Marbella de l’ínclit Jesús Gil y Gil esdevenia el lloc predilecte de les sumptuoses i excessives vacances de l’extensa família del rei Fahd. El tren d’alta velocitat entre la Meca i Medina, acabat d’inaugurar, i que ha construït un consorci hispanosaudita, és el millor exemple d’aquestes excel·lents relacions econòmiques que l’exrei ha greixat, en les quals sembla que també va intervenir la ubiqua princesa Corinna, la seva amiga entranyable.
Des dels atemptats del 17A fins a la recent desaparició i assassinat del periodista saudita exiliat i col·laborador de The Washigton Post Jamal Khashoggi —executat a la delegació saudita a Istanbul en un crim tenyit d’especial sadisme i crueltat— des de diferents sectors polítics i socials s’han qüestionat aquestes bones relacions que l’actual rei Felip VI ha mantingut i consentit especialment.
Fa poques setmanes, el president del Govern en persona ja va desautoritzar la seva flamant ministra de Defensa Margarita Robles quan aquesta va voler paralitzar infructuosament la venda de 400 bombes de precisió a l’exèrcit saudita. Unes bombes que no cal ser gaire llarg per pensar que han estat llançades sobre el Iemen, escenari d’una guerra que va incendiar el príncep hereu i ministre de defensa Mohamed bin Salman (o MSB, com li agrada ser conegut), l’autèntic home fort del regne després de la purga executada pel seu pare, el rei Salman, en l’extensíssima i sempre intrigant família reial. Si bé el príncep va voler presentar-se al món com el paladí del reformisme a la tradicionalista monarquia saudita, més aviat ha actuat com un líder ambiciós i cruel, entestat a aïllar Qatar i torpedinar els acords amb Iran, per evitar que qüestionessin el seu statu quo de potència regional.
El fet que l’Aràbia Saudita sigui un dels principals clients de la indústria armamentística espanyola, ha fet que la posició d’Espanya hagi estat molt discreta a l’hora de condemnar l’assassinat de Khashoggi i anunciar represàlies diplomàtiques —tot el que ha fet és mostrar la seva consternació per la mort del periodista, però basant-se en les dades de la fiscalia saudita—, a diferència, per exemple, d’Alemanya, que ha cridat a frenar la venda d’armes al regne aràbic. Un gran negoci de venda de diverses corbetes militars, vinculat a la continuïtat de les mateixes drassanes, i el manteniment d’aquesta estreta relació amb un dels països més rics però més desiguals del planeta, està en joc. La “tradicional amistad hispano-árabe”, heretada de Franco i perfeccionada per Joan Carles, continua essent la política internacional predilecta del regne espanyol.
