S’acosta l’inici del curs escolar i la pandèmia del COVID-19 continua amenaçant amb una revifada. Els esforços que ara han de fer les administracions per evitar una saturació de les aules i els hospitals és —i ha de ser— titànic. Però tots els problemes que ara són evidents per culpa del coronavirus són responsabilitat dels pressupostos dels últims deu anys, que no han estat capaços de recuperar la salut de la sanitat i l’ensenyament públics. La crisi econòmica va ofegar els pressupostos dels governs del país —la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern Balear—, però en els anys posteriors no es va fer l’esforç necessari per enfortir els sistemes públics de salut i ensenyament.
Una cosa és que els efectes de la pandèmia fossin imprevisibles —tot i que molts experts havien alertat d’un risc imminent— i que forçaren la capacitat de resposta del sistema sanitari, però una altra cosa és que, una vegada aturat el cop del primer brot, el sistema sanitari continuï patint per la resposta que podrà donar a un rebrot. Els metges, infermers, auxiliars i zeladors no poden viure contínuament amb l’angoixa d’una allau imminent de pacients sense que tinguen garantides unes condicions de treball dignes i els equipaments necessaris per fer-hi front amb tranquil·litat pel que fa a la seguretat seva i dels seus pacients.
El sistema sanitari ha de respondre la urgència del COVID-19 tantes vegades com calga, evidentment, però no pot aturar totalment les seves rutines: les operacions programades, el seguiment dels pacients amb patologies greus, etc. Si s’atura tot és perquè el sistema fa fallida i fa palès que la situació anterior era incapaç de suportar una situació d’estrès.
La sanitat pública és un dels pilars bàsics de l’estat del benestar i tota la resta trontolla si tremola aquesta base.
L’ensenyament públic i els serveis socials són els altres pilars d’aquest estat del benestar. La crisi econòmica també el va ferir i la pandèmia, ni que sigui indirectament, demostra les seves febleses. La tornada a l’escola significa un repte per a mestres i alumnes perquè, novament, les anteriors administracions no han reforçat les esquerdes que els pressupostos més ajustats li van provocar.
La solució evident a les aules massificades són els torns, que poden demanar més espai i personal del que disposa el sistema actual. Però si les ràtios d’alumnes per aula s’haguessin situat en nivells ideals en el passat, el problema seria menys greu. Ara caldrà combinar mesures imaginatives amb reforços pressupostaris. En cas contrari, ni les mascaretes ni les distàncies no seran suficients per garantir el que promet l’ensenyament públic: l’educació.
No té sentit que, un cop s’haja superat la pandèmia, continuen, com si res, els concerts amb col·legis privats i els convenis amb clíniques privades. L’estat del benestar ha de garantir a tota la població, amb un sistema públic robust, aquests serveis que són essencials.
Les xifres econòmiques —o el benestar econòmic— no estan deslligades del bon funcionament de l’estat del benestar. La bona marxa de l’economia, especialment en l’actual era de la tecnologia i les comunicacions, es basa sobretot en una educació bàsica universal i potent, i un ensenyament superior a l’abast de tota la població.
Les lliçons d’aquesta pandèmia són directes i clars. No els oblidem quan arribe la vacuna.
