Quan Alfonso Guerra va dir —o li van atribuir, no de manera gratuïta i casual— la seva cèlebre frase “Montesquieu ha mort”, no tant sols estava descrivint amb precisió la realitat política espanyola el seu moment (com a mínim) sinó que també estava expressant amb claredat i contundència la concepció que té el seu partit de l’Estat, i que comparteix amb bona part de la cultura política espanyola, de dretes i d’esquerres. Deia Alfonso Guerra que la idea de la separació de poders —legislatiu, executiu i judicial— que Montesquieu considerava desitjable i necessària, havia passat a la història com una cosa antiquada i superada, si més no a Espanya, i que el que calia era l’existència d’un poder únic, que es podia manifestar de maneres diverses, però que en qualsevol cas sempre remava en la mateixa direcció. I aquí està la mare dels ous de moltes de les coses que estan passant a Espanya, des de les més grans a les més petites. Si féssim cas a Alfonso Guerra, voldria dir que hem renunciat als beneficis que Montesqueu veia en el sistema de separació, que eren evitar la concentració del poder en unes úniques mans i per tant dificultar l’aparició de qualsevol temptació autoritària.
En la concepció de Montesquieu, era bo que els poders estiguessin separats, perquè així actuaven els uns com a contrapesos dels altres. I quan sobre un mateix àmbit hi ha poders diferents, el que correspon és negociar i arribar a pactes i acords. En canvi, la concepció de l’Estat d’Alfonso Guerra considera que els diversos poders existents no s’han de contraposar, sinó que han d’obeir a una única línia jeràrquica, tots en la mateixa direcció. Una concepció piramidal en la qual les diverses institucions són les baules d’una cadena de comandament que va de baix a dalt No tan sols entre els poders executiu, legislatiu i judicial, també entre els diversos poders territorials: l’Estat, la comunitat autònoma (en la nomenclatura espanyola) i el món municipal. En una concepció en la línia de Montesquieu, aquests poders no responen a una organització jeràrquica. Es contraposen, sovint entren en conflicte, dialoguen i pacten. En canvi, en la concepció d’Alfonso Guerra, cadascun d’aquests poders ha de fer el que li ordena el poder superior. Té un cert marge de maniobra, però es deu jeràrquicament al qui està per damunt. Com a l’Exèrcit: qui té més galons mana a qui en té menys. El capità o el caporal tenen unes determinades competències i les poden exercir. Però quan arriba una ordre del coronel o del general, es quadren i compleixen.
Aquesta visió contrària a Montesquieu que va expressar amb claredat Alfonso Guerra és la vigent a hores d’ara en la política espanyola i en concret és la que té el Govern espanyol actual. N’hem tingut proves clares en els últims temps. Una va ser la reacció davant la pandèmia: comandament únic i concentració de totes les competències en el Govern de l’estat, fins i tot les autonòmiques i les municipals. Quan parlem de coses serioses i importants, lògica (i estètica) de caserna. Ara n’hem tingut una altra, que remet també a una qüestió de fons: la voluntat del Govern central de disposar del superàvit —algú diria, dels estalvis— dels ajuntaments. No som tots el mateix? No som tots graons jerarquitzats d’una mateixa escala? Doncs llavors és del tot normal que el de dalt disposi del de baix com si fos seu, com si l’altre en tingués només la concessió graciosa, per delegació. Si la concepció és piramidal, jeràrquica, casernària, el sistema de relació entre els diversos nivells de l’Administració és l’ordeno y mando. En canvi si, amb l’esperit de Montesquieu, la concepció de les relacions entre nivells de l’Administració és la de l’autonomia i la del contrapès, el mètode no és apropiar-se els uns del que és dels altres, sinó negociar. Montesquieu porta a parlar-ne. Alfonso Guerra a ordenar. I Pedro Sánchez sembla més pròxim, en la seva actuació, al seu company de militància que no pas a Montesquieu.
Algú em dirà que el PSOE ha fet sempre professió de fe federalista. Doncs per a un federalista, per tebi que pugui ser, la concepció de l’Estat s’ha d’assemblar per força més a la de Montesquieu que no pas a la de Guerra. En el fonament del federalisme està no tan sols la separació de poders, sinó també la concepció de la política com un sistema de contrapesos que avança a través del pacte. La concepció piramidal i jeràrquica que aplica el PSOE —d’una manera no gaire diferent a com ho ha fet històricament la dreta espanyola— és als antípodes del federalisme. Potser perquè, amb perspectiva històrica, el PSOE té guardat el federalisme en el mateix calaix de les andròmines, de les coses que es proclamen però no es fan servir, on té desat el republicanisme.
