En una de les millors disseccions que he pogut llegir després de la fugida (pactada, però fugida cap a l'exili, diga el que diga la ministra Carmen Calvo) del rei emèrit, Esther Palomera escrivia: “Espanya sembla atrapada en un model constitucional que no es correspon amb el temps ni les circumstàncies que van fer possible la Transició”. L'article arrencava dient que el futur no està escrit per al fill de l'emèrit, Felip VI, i recordava el paperot del nou monarca amb el conflicte amb Catalunya i el fet que siga gairebé un “rei proscrit” a terres basques i catalanes, entre més núvols en l'horitzó, el més gran dels quals és el descrèdit de la institució.
El “sembla” de l'Espanya atrapada sona a recurs periodístic -tots ho fem- per no amartellar-se els dits, però en realitat la frase despulla el poc suportable anacronisme de la institució, una herència del franquisme a la qual se li va donar xapa i pintura abans d'ingressar en la democràcia. Aquest punt no era negociable amb els hereus de Franco. Aleshores, va sorgir el joancarlisme com a coartada progressista. La institució és un gripau que ens hem d'engolir però almenys el titular de la corona és un paio collonut. El 23-F fou la capa infal·lible de vernís, brillant i aparent. A poc a poc, malgrat els silencis i el vassallatge de grans partits i mitjans, aparegueren els desconxats i les humitats en la paret. I fins ara.
Aquella arquitectura constitucional de què parlava Palomera ha envellit pèssimament, no sols pel que fa a la institució monàrquica. Però els progres d'aleshores han esdevingut alguns dels més entusiastes i aferrissats defensors de la monarquia perquè la bastida se sosté pegada a la figura del rei. Qüestionar el monarca implica qüestionar tota la resta: les connexions de la judicatura amb el poder polític, l'Espanya de les autonomies genuflexes, la centralitat madrilenya o un sistema electoral que privilegia el centre i penalitza la perifèria. Obrir el meló constitucional implica obrir molts melons. La relació de forces socials i polítiques, amb tot, no ho fa possible.
Se'n parla poc, però el franquisme sociològic, l'herència mental del dictador, és una llosa absurdament feixuga. Amb una derivada que relaciona el republicanisme amb desordre i disgregació i la monarquia amb ordre i unitat. Amb moure coses, superficialment, perquè res no es moga, la visió conservadora de l'Espanya interior i de no poques capes socials d'algunes perifèries. Visualment, podríem imaginar la imatge d'una Espanya envoltada pels tentacles d'un enorme Kraken amb un rostre que s'assembla sospitosament al d'un dictador amb bigotet i veu aflautada.
La pregunta pertinent és si la percepció ha canviat amb el temps i el relleu generacional. Com escrivia el genial Gerardo Tecé, “no recorde el que feia el dia que escollírem a Joan Carles rei d'Espanya per dos motius de pes. El primer, perquè no havia nascut i el segon perquè tal cosa, que l'escolliren aquells que sí que estaven ja per ací, mai no va passar”. Esbrinar el suport actual a la institució no és senzill perquè l'instrument principal per fer-ho està capat.
Encara amb Mariano Rajoy de president, l'any 2015, el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) va deixar de preguntar els espanyols sobre les preferències monàrquiques o republicanes. L'abdicació de Joan Carles i la proclamació de Felip VI l'any anterior potser no van ser el revulsiu que s'esperava i, per no mostrar les vies d'aigua, Pedro Sánchez i el CIS del creatiu José Félix Tezanos tampoc han volgut restaurar les preguntes sobre monarquia o república. Com ara no disposem d'aquestes dades actualitzades, citaré un baròmetre recent de Público, en el qual un 51,6% dels enquestats s'inclinaven per un sistema republicà i un 34,6% per la monarquia. En la mateixa enquesta, un 55% de votants del PSOE optaven per la república. En una altra enquesta una mica anterior, la monarquia guanyava per poc, però el dibuix de les preferències per territoris era del tot significativa.
Podem posar aquestes dades en quarantena (l'enquesta de Público registrava fins i tot un 20% de republicans entre les files de VOX: seria commovedor tant de despistat), però la dada de la divisió socialista és il·lustrativa. Si més no, en el PSOE, el partit monàrquic i republicà, hi ha oberta una escletxa a les bases i fins i tot en alguns dirigents que té molt de generacional, però la cúpula del partit i els mitjans de referència continuen fidels a l'esforç de salvar els mobles protegint El preparado: al cap i a la fi molts venen felipistes de casa. Un rescat monàrquic que té l'efecte secundari de posar Podem en una situació poc sostenible i que potser agreujarà l'hemorràgia electoral apuntada en País Basc i Galícia.
L'executiu aguantarà perquè l'aritmètica parlamentària no contempla alternativa amb Ciutadans, el desitjat (pels bastions del 78) govern de concentració és un disbarat que liquidaria el PSOE i el moment ja és extremadament complex com per forçar una crisi de govern. Però en algun moment caldrà anar a eleccions estatals i no sembla fàcil que es puga repetir un govern de les característiques de l'actual i amb els actuals suports. S'obriran les portes a unes altres variables. I totes aniran en la direcció de preservar la monarquia i el llegat del 78 o fins i tot plantejaran obertament situacions de regressió, el quan pitjor per a l'Estat millor per a nosaltres que un sector de l'independentisme català contempla com a possible escenari de desbloqueig. Costa de veure, això. I des del punt de vista de la resta de perifèries, provoca calfreds veure VOX seguda en un consell de ministres. Aquest, tanmateix, és un altre debat. O no tant.
Passe el que passe, l'escletxa entre el centre i la perifèria s'anirà fent més i més gran però la banca continuarà guanyant entre altres coses perquè els interessos d'un republicà de Parla no tenen massa a veure amb els d'un republicà de Cardedeu (la idea d'una república confederal està tancada a pany i forrellat en algun bagul de la història), mentre que un constitucionalista d'Alcázar de San Juan i un altre d'Hospitalet tenen programes i marcs mentals compatibles. El mapa polític podria ser cada vegada més dissímil territorialment parlant. I la majoria de dos terços necessària per fer reformes constitucionals és la clau que tanca tots els panys. Té raó Pedro Sánchez quan ho recorda, segurament alleujat.
Els tentacles del Kraken no afluixen ni afluixaran en molt de temps. Però tenen raó aquells que pensen que res no està escrit: fins i tot els monstres abissals envelleixen i perden la força.
