Durant el període de la Transició i des de l’inici del règim constitucional, el Partit Socialista ha tingut un paper fonamental en la política espanyola. Aquest fet contrasta amb el rol que va jugar el PSOE durant la dictadura franquista, molt més discret, si no inexistent, quan l’oposició s’enfrontava al franquisme i assumia el risc de patir conseqüències irreversibles.
El PSOE sabia, perfectament, que el seu paper protagonista estava reservat per a la governabilitat. Sense haver patit un desgast polític important durant la Transició, el Partit Socialista es va convertir en la formació adreçada a garantir la continuïtat de l’statu quo. I mai no va renunciar a aquest objectiu, ni tan sols als mètodes ben discutibles, quan no condemnables, a l’hora de mantenir l’estat de coses. Ningú no oblida la creació dels GAL i la participació de la cúpula del Govern de Felipe González, documentada per la CIA nord-americana, tal com s’ha demostrat recentment. Pactes com el de la LOAPA i d’altres demostren que el PSOE mai no ha temut la regressió si serveix per mantenir la vigència del règim.
I dins d’aquest rol polític adreçat a garantir la vigència de l’statu quo estatal hi havia, per descomptat, la funció de preservar i reforçar la monarquia, així com de netejar la seua imatge. La monarquia espanyola compta amb unes peculiaritats dins del context europeu que són bastant cridaneres. A diferència de les que encara es mantenen instaurades en distints estats europeus, l’espanyola és l’única de les monarquies que no es van legitimar amb un referèndum o per haver condemnat les dictadures totalitàries que van fer trontollar la democràcia a Europa durant la primera meitat del segle XX. La monarquia espanyola, de fet, és el resultat de l’última voluntat d’un d’aquests dictadors, Francisco Franco, qui va fer jurar l’actual rei emèrit, Joan Carles I, el respecte pels principis del movimiento.
La sospita de corrupció i de tripijocs sempre ha planat sobre la monarquia espanyola. Els negocis del rei als països àrabs del petroli o els seus contactes empresarials arreu del món eren, d’alguna manera, consentits per l’opinió pública espanyola, que no acabava de donar importància a aquestes sospites. Finalment, l’esclat del cas Urdangarin, i els fets actuals de presumpta corrupció protagonitzada per l’emèrit i que esquitxen, també, el rei actual -per més que bona part de la premsa espanyola s’enteste a dir que Felip VI no té res a veure amb els negocis sospitosos de son pare-, han generat un malestar evident entre la ciutadania.
Ara, tot just quan els sectors més conservadors de la societat espanyola defensen la figura de la monarquia amb els arguments més anacrònics, alguna cosa es mou al si del PSOE, el partit que, es deia, era el favorit del rei Joan Carles. Part de les bases del partit plantegen el debat entre monarquia i república. Potser aquest siga un moviment del partit per aparentar cert descontent i provocar l’emmirallament de la ciutadania, indignada per aquests afers, però que no tindrà cap canvi profund en l’statu quo i que servirà, novament, per fer semblar que alguna cosa canvia i que res no acabe canviant. Fora bo, en tot cas, que per salut democràtica, els partits que tradicionalment han defensat la monarquia, acaben fiscalitzant aquesta institució. Els temps canvien, i són molts els motius que desacrediten la continuïtat de la monarquia. Entre altres coses perquè és ara quan més s’evidencia que la monarquia espanyola mai no ha estat una institució legítima en termes democràtics. El PSOE té l’enèsima oportunitat per demostrar que vol millorar la democràcia de l’Estat. Tot i que la trajectòria del partit, així com els moviments actuals de la Fiscalia -que, segons Pedro Sánchez, la controla el Govern- contra el tercer grau dels presos polítics, no donen raons per ser optimistes.
