Durant els darrers anys la justícia espanyola ha evidenciat, una vegada rere altra, la seua intencionalitat en cadascuna de les decisions que ha pres contra el sobiranisme català. Més enllà de sentències que així ho demostren, els alts càrrecs dels estaments judicials no s’han amagat, ni tan sols, a l’hora de fer declaracions públiques. Un dels primers exemples va ser el de Pablo Llarena, jutge instructor de la causa contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre, negant la condició política dels presos del procés quan atenia els mitjans de comunicació després de fer una conferència. El jutge, tot i la seua obligació de mantenir-se imparcial, sempre va optar per la parcialitat, tal com va fer la setmana passada Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, referint-se al «desafiament independentista» i a la «fermesa necessària» amb què, segons ell, va «respondre la justícia» espanyola en la sentència del 14 d’octubre de l’any passat.
Tot això ho comentava Lesmes al mateix temps que eren jutjats, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, els membres de la Mesa del Parlament del 2017 -i l’exdiputada Mireia Boya- que van permetre una sèrie de debats a la cambra que han estat castigats per la justícia espanyola. Lesmes és la mateixa persona que reiteradament ha expressat que l’objectiu de la justícia espanyola és «garantir la unitat de la nació», que per a ell és sinònim de fer justícia al cost que siga. Si cal, a còpia de passar per damunt dels drets democràtics més elementals. No és estrany, en aquest sentit, que el CGPJ que presideix Lesmes fora qui col·locara Jesús María Barrientos al capdavant del TSJC, el mateix jutge que va jutjar i condemnar el president Quim Torra pel cas dels llaços grocs a la façana del Palau de la Generalitat, tot i haver evidenciat la seua parcialitat prèviament amb manifestacions públiques contra l’exhibició d’aquests símbols antirrepressius. El mateix Barrientos ha estat ara l’encarregat de jutjar els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, i la sentència sembla ben previsible.
La justícia espanyola continua transitant pels camins del descrèdit. I l’última decisió ha sigut la d’intensificar la venjança contra els presos polítics després que aquests hagen rebut el tercer grau en base a la normativa penitenciària. El primer pas en aquest sentit l’ha fet el Suprem, que s’ha atorgat la competència per desactivar l’article 100.2, en mans de les audiències provincials, que els permet eixir de la presó unes hores al dia per treballar o exercir tasques solidàries. La primera a pagar-ho ha estat l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i ara aquest dret de tots els presos polítics penja d’un fil a l’espera de noves resolucions.
Tot i que a hores de tancar aquesta edició d’EL TEMPS el Suprem no s’ha pronunciat per restringir, també, el tercer grau dels presos polítics -atorgat també pel règim penitenciari vigent-, la interlocutòria a través de la qual ha estat revocat el 100.2 a Forcadell serveix també perquè «l’alt tribunal» s’autoproclame competent a l’hora de concedir o no l’aplicació d’aquest tercer grau. I és que és el tribunal sentenciador, diuen, qui té la competència per decidir la situació penitenciària dels presos.
Davant tot això, el ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, ha preferit donar suport al Suprem malgrat les reiterades evidències de parcialitat i d’anhel venjatiu contra els impulsors de l’1 d’octubre. En un país democràtic, els polítics no poden intervenir en les decisions judicials, però tampoc poden mostrar-se impassibles davant situacions com aquesta. Qui havia de «desjudicialitzar» el conflicte, tal com assegurava que faria el president espanyol Pedro Sánchez, està permetent que es perpetue la judicialització. I amb això es perpetuarà, amb el seu consentiment, la degradació democràtica d’un Estat que, això sí, es mantindrà indivisible, atès que sembla que aquest és l’únic objectiu de la seua justícia.
