Una monarquia o és hereditària o no és monarquia. Ser hereditària és la seva condició bàsica, essencial. La seva característica principal, si no la única. L’actual rei d’Espanya és rei perquè és fill del seu pare. El rei es considera cap de l’estat legítim no pas perquè mai l’hagi votat ningú o perquè hagi estat triat per qui sigui per les seves excelses virtuts i preparació per al càrrec, sinó perquè és l’hereu del rei anterior. La legitimitat sobre la que es fonamenta, la que proclama i la llei li reconeix, li va donada per herència. És fruit del fil que el lliga amb Joan Carles I, el rei anterior. La corona és una herència.
Que la legitimitat d’un càrrec públic provingui, en el món contemporani, de l’herència és una cosa força insòlita, que genera una regles del joc –conceptuals- també molt específiques. Un alcalde, un primer ministre, un president de la república, és successor del que hi havia abans però no n’és l’hereu. No ha rebut el carrer en herència. La seva legitimitat no ve del fil que l’uneix amb el seu antecessor, sinó d’haver estat votat ell mateix. És irrellevant, a efectes de legitimitat, si el seu antecessor estar content amb qui el substitueix o si els successor es baralla a matar amb qui el precedia. La legitimitat no passa pel fil que els uneix. Algú pot intentar triar el seu successor, però només ho serà si les urnes el revaliden. La legitimitat se la guanya cadascú. I el fil entre uns i altres és purament simbòlic, enormement tènue, es pot trencar sense gaires problemes: un alcalde pot abjurar de l’alcalde anterior i, com que no hi ha herència, els errors i les possibles malifetes fer-se responsable en absolut de les seves possibles malifetes o dels seus possibles errors. Hi ha un tall, a través de les urnes. Cadascú comença de cap i de nou, legitimitat pels vots de la gent. En canvi, un rei, que ho és per herència, ho hereta tot. El bo i el dolent. No es pot desentendre ni abjurar del seu predecessor, perquè ell és rei precisament per ser-ne fill, sense altra virtut ni altra font de legitimitat.
Ara resulta que l’actual rei d’Espanya vol fer veure que trenca el fil amb son pare. No pot, ni volent. No podria fer-ho ni tant sols abdicant, només: si abdiqués però continués la seva dinastia, la seva dona o la seva filla, es mantindria l’herència com a única font de legitimitat. hauria estat un transmissor. No hauria trencat el fil, sinó que n’hauria estat un transmissor més o menys breu. Continuaria passant el testimoni en la mateixa cursa de relleus. Si no hi ha herència, no hi ha corona. Si es trenca el pont que va del pare al fill, el fill renuncia automàticament a la font de la seva legitimitat. No hi ha herències a mitges. Si renuncia a l’herència, renuncia a la corona. De fet, si volgués continuar sent cap de l’estat, només hi hauria una forma de substituir la legitimitat perduda: acudir a la font de legitimitat de tots els altres càrrecs públics, les urnes. Si trenca amb el seu pare, ha de posar el seu càrrec a la disposició dels ciutadans. Si vol trencar el fil, o fer-ho veure, hi haurà d’haver un referèndum. No n’hi ha d’altra.
Sembla clar que la institució monàrquica viu avui moments molt delicats, a Espanya. L’actual rei podria dir que això és culpa de l’herència enverinada que embolcallava la corona, quan li va arribar. Que és culpa del seu pare, vaja. No n’estic gens segur. En els fils dinàstics que desemboquen en la figura de Felip VI hi ha moltes històries de corrupció i moltes històriques de pèrdua de la corona. Però no necessàriament van vinculades directament les unes amb les altres. Si mira el seu passat familiar, Felip VI s’adonarà que els seus antecessors han perdut la corona quan han lligat la monarquia amb un episodi polític extremadament partidista i autoritari, construït sobre la repressió contra molts dels seus propis ciutadans (o hauríem de dir-ne súbdits?). Quan Alfonso XIII lliga la monarquia amb la dictadura de Primo de Rivera, la monarquia acaba caient en caure la dictadura. Quan el seu oncle Constantí de Grècia avala la dictadura dels Coronels, posa la primera pedra del seu exili, el seu derrocament posterior i la pèrdua finalment del referèndum sobre monarquia i república. Quan Felip VI el dia tres d’octubre del 2017 es converteix en el portaveu públic del deep-state espanyol, aplaudit per la mitja Espanya més profundament conservadora, i encapçala l’a por ellos contra una part significativa dels ciutadans, demostra que no ha après dels errors dels seus avantpassats. I això no és una herència del seu pare. Això és seu i ben seu. Forma part de l’herència que ell mateix acabarà deixant, en una institució hereditària, si és que en deixa.
