La història del cas Pujol està plena d’ombres i de coincidències massa sospitoses. És cert que el silenci de l’expresident de la Generalitat no ha ajudat massa a la seua defensa, però tampoc no es pot negar que l’esclat del cas va coincidir en un moment en què hi havia un clar interès per deslegitimar tant Jordi Pujol com el llavors incipient procés català.
A principis de la dècada passada, quan l’expresident català ultimava les seues memòries, es va dedicar a concedir entrevistes als mitjans de comunicació. I la pregunta sobre el procés i la situació a Catalunya era més que obligada. Una de les frases que més va impactar l’opinió pública en aquell context va ser “no tinc arguments en contra dels independentistes”. Encara més: en una entrevista a Jordi Évole, a la Sexta, reconeixia que en cas que se celebrara un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ell votaria sí a la independència. “Això no li agradarà massa al rei quan ho escolti”, deia. El 2014, quan aquest setmanari va celebrar el 30 aniversari de la primera publicació, EL TEMPS va reunir l’expresident català amb els dos primers presidents autonòmics del País Valencià i de les Illes Balears, Joan Lerma i Gabriel Cañellas. I Pujol, parlant sobre aquest tema, reconeixia que el problema entre Catalunya i Espanya era que “s’havien trencat les confiances”.
L’expresident no estava lluny d’encertar-la. La presentació del recurs contra l’Estatut català del 2006 i la sentència posterior del Tribunal Constitucional, de la qual recentment se n’han complit 10 anys, va enrarir l’ambient polític fins a uns extrems que mai no s’haurien desitjat. Era l’inici de la judicialització de la política i també el moment en què els mitjans hostils contra el nacionalisme no espanyol apujaven el to i intensificaven la seua estratègia criminalitzadora. No ens enganyem: el que havia de dir Pujol en tot aquell context era decisiu. Pujol, el protagonista dels Fets del Palau de la Música el 1960, de la Transició a Catalunya i de la recuperació institucional del Principat -començada per Josep Tarradellas- era, al seu torn, un polític fonamental en les relacions entre Catalunya i Espanya, l’home que va pactar legislatures amb Felipe González i José María Aznar, i també qui va decidir pactar, amb el Partit Popular català d’Alberto Fernández Díaz, l’última legislatura amb ell com a president de la Generalitat entre 1999 i 2003. Que Pujol es decantara en contra o a favor de l’independentisme era elemental per l’opinió pública i la seua percepció envers el procés. L’expresident va prendre una decisió que a molta gent, evidentment, no li va agradar. I prova d’això ha estat la persecució mediàtica que ha mirat de convertir el cas Pujol en un afer no per desprestigiar la seua figura, que també, sinó per desprestigiar la Generalitat de Catalunya i el procés català. No hi ha hagut cap debat polític, de fet, en què els arguments a favor de la independència no miraren de ser contrarestats amb les acusacions contra Pujol, tot i que està retirat de la política des de fa quasi dues dècades.
Paradoxalment, els mateixos que miren d’utilitzar el cas Pujol per desacreditar l’independentisme són els qui eviten relacionar els casos que impliquen el rei emèrit Joan Carles I en afers de presumpta corrupció -bona part d’ells destapats per la premsa estrangera, per cert- amb el desprestigi de la monarquia espanyola i amb el debat de la continuïtat d’aquesta institució -tot mentre intenten salvar el rei actual, Felip VI, dels escàndols de son pare, que també l’assetgen. El tancament del sumari de l’expresident de la Generalitat arriba 17 anys després que haja deixat la presidència i coincideix, tot just, amb el moment més feble de la corona espanyola.
Això no garanteix la innocència de l’expresident, que s’haurà de defensar de les acusacions. Però tal com han actuat els jutges de les altes instàncies espanyoles els darrers anys, és difícil descartar que al darrere hi haja una intencionalitat política evident, tal com han comprovat els tribunals europeus. L’experiència, malauradament, no dona bons presagis.
