La crisi del coronavirus ha accentuat, encara més, molts dels problemes estructurals que aquest país pateix des de fa molt de temps. La COVID-19 ha evidenciat febleses com ara la del model econòmic dominat pel turisme, la facilitat de col·lapse dels centres sanitaris o la del sector cultural, que s’ha vist malmés per l’aturada generalitzada i que no ha trobat, novament, suport suficient des de les institucions, cosa que no ha passat en altres països d’Europa, on la resposta ha estat molt més a l’altura de les circumstàncies.
Per descomptat, la premsa també pateix les conseqüències de la pandèmia, que se sumen als problemes estructurals d’un sector complicat. I que té una tasca més difícil en un país que viu immers en una sèrie de greuges històrics que dificulten, encara més, la bona marxa de qualsevol projecte adreçat a vertebrar-lo. No cal dir que la premsa n’és un de fonamental, més encara si és en llengua pròpia, que es troba ben lluny de la situació desitjada de normalització.
Pal·liar aquesta situació no és gens senzill. No ha estat possible, de fet, després de dècades de democràcia i d’autogovern. Capgirar una situació històricament adversa i mirar de consolidar estructures de país és complicat per si mateix, però és impossible si els dirigents polítics no fan una aposta decidida en aquest sentit. L’entrada del Govern progressista al País Valencià el 2015, integrat per PSPV i Compromís -i des del 2019 també per Unides Podem-, va generar unes expectatives molt optimistes, però fins ara el treball ha estat lamentable. Especialment des de Presidència.
Fa unes setmanes, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) al País Valencià feia un article editorial que recordava que la crisi actual «fa més evident la feina i la necessitat per part de la ciutadania de tenir uns mitjans de comunicació propers i amb vocació de servei públic». De fet, més enllà dels grans conglomerats mediàtics, que sempre donen una visió unànime sobre la societat, la política, l’economia i la cultura, amb una perspectiva fixada a Madrid, la resta de mitjans de comunicació té la possibilitat i la responsabilitat d’oferir periodisme alternatiu, allunyat dels grans interessos, i que done veu a aquells que mai no la tindran a través de la premsa dominant. Sense mitjans de proximitat, sense mitjans estrictament lligats al territori, tot el teixit social, cultural, empresarial i fins i tot el polític es queda sense finestres des de les quals explicar-se i des de les quals els habitants dels territoris que, tot i no ser recòndits ni anònims, no compten amb l’atenció dels grans mitjans.
Davant d’aquesta realitat, l’AMIC, que agrupa més de 60 capçaleres de premsa de proximitat al País Valencià, tant en format digital com en paper, mostrava una gran preocupació i una gran perplexitat davant la caiguda d’ingressos publicitaris procedents de les institucions públiques del país, cosa que fa perillar l’existència d’aquests mitjans, amb tots els greuges que això comporta.
Abans que la crisi del coronavirus fera saltar tot pels aires, el Diari La Veu, l’únic digital íntegrament en català estrictament lligat al País Valencià, va haver d’abaixar la persiana després de no trobar suport en les institucions públiques valencianes. De fet, tal com denunciava el seu editor, Moisès Vizcaíno, en un any només havien rebut una ajuda pública, i procedia de la Generalitat de Catalunya, territori en què el Diari La Veu no tenia cap redacció ni cap incidència periodística.
A falta que es convoquen, des de la Generalitat Valenciana, les ajudes als mitjans en català que corresponen a l’any 2019, previstes per al setembre, les institucions del país poden fer molt més per consolidar un periodisme arrelat i nostrat. No fer una aposta decidida en aquest sentit seria una decepció absoluta, inesperada i incomprensible.
