Tot i el fracàs que ha patit el partit ultradretà Agrupació Nacional -nom actual del clàssic Front Nacional- al conjunt de l’Estat francès, Perpinyà n’ha sigut l’excepció. Durant els propers anys, la capital de la Catalunya Nord serà, també, la ciutat referent de l’extrema dreta a França. Un fet que no pot resultar més nociu en un context en què l’extrema dreta, fins i tot allà on comença a patir dificultats, troba facilitats per penetrar entre un electorat cansat de l’establishment que representa la vella política i que no és seduït per opcions polítiques que tenen, en l’eix central del seu ideari, els valors de la democràcia.
El cas de Perpinyà no era inesperat, però no per això deixa de ser preocupant. Des de finals dels anys cinquanta, la dinastia dels Alduy, primer el pare i després el fill, i fins ara Jean-Marc Pujol, van governar còmodament la ciutat gràcies, en bona part, a un sistema clientelar i a un sistema electoral que els garantia les victòries en segona volta agitant, sempre, la bandera del mal menor. Aquesta etiqueta, però, també té data de caducitat, i l’electorat, davant la manca d’unitat de l’esquerra i la caducitat del centredreta, acaba optant per la candidatura més constant, que passa de ser un mal major a una incògnita concebuda com una renovació que, tot i no ser la millor possible, esdevé més necessària que la continuïtat de la vella política.
Perpinyà, ciutat empobrida al sud de l’estat francès, oblidada per París i amb un evident sentiment d’abandó, ha estat el laboratori perfecte de l’extrema dreta per trobar el seu espai i acabar guanyant la batllia. El gran èxit de la visita del president Carles Puigdemont a finals de febrer, en l’acte del Consell per la República, va ser mal interpretat en alguns casos: tot i que Perpinyà és catalana i se’n sent, també pateix la deixadesa de les elits polítiques franceses. I és aquest vot antisistema el que ha obert el pas a l’extrema dreta, que governarà la ciutat durant sis anys. Aliot, tot i que va ser el candidat que menys favorable es va mostrar davant la visita del president a l’exili, tampoc se’n va posicionar en contra.
Alhora, cal dir també que la desunió de l’esquerra i del centredreta han facilitat, encara més, l’arribada de Louis Aliot a l’alcaldia. Les baralles internes, les pugnes pel lideratge i els desacords sistemàtics es veuen reflectits en una abstenció electoral que en la primera volta va fregar el 60% i en la segona va superar el 50%. És impossible saber què hauria passat si l’esquerra i el centre hagueren bastit una candidatura anti-Aliot de cara a la segona volta per incentivar el vot d’aquells que es negaven a optar pel “mal menor” de Jean-Marc Pujol, l’alcalde sortint. El que sembla segur és que l’extrema dreta no ho hauria tingut tan fàcil i que bona part de l’electorat de la capital del Rosselló no s’hauria trobat orfe de referents polítics.
Ara, l’esquerra de Perpinyà té sis anys per davant per exercir una oposició dura contra Louis Aliot i per explorar fórmules futures que puguen contribuir a arrabassar-li l’alcaldia en les properes eleccions. El centredreta resta pendent d’una regeneració que no es pot endarrerir més: la retirada de Jean-Marc Pujol de la política evidencia la seua obsolescència, al mateix temps que la dimissió en bloc del Govern francès, liderat pel primer ministre Edouard Philippe, després del fracàs de la República en Marxa a les municipals, esdevé un nou toc d’alerta per frenar l’avanç de les opcions polítiques més retrògrades.
No tot són notícies dolentes a l’Estat francès, on els Verds, gràcies a la creació de candidatures ciutadanes, han aconseguit fer-se amb l’alcaldia de diverses grans ciutats on l’extrema dreta no ha tingut gaires opcions. A la Catalunya Nord, l’exemple ha estat el d’Elna, on Nicolas Garcia, del Partit Comunista, ha recuperat la batllia amb aquesta fórmula de consens, allunyada de la política tradicional.
Amb Aliot com a alcalde de Perpinyà, cal no perdre de vista que encara hi ha temps de recomposició i raons per pensar que els ciutadans de la capital rossellonesa podran confiar, en un futur, en opcions polítiques democràtiques. Caldrà treballar en aquesta direcció perquè Aliot passe a la història com un accident polític i no com un referent perillós.
