Els Estats Units tenen molts defectes com a societat, però mantenen la capacitat ingènua de sorprendre’s i de sorprendre’ns de tant en tant, com a bon país jove –malgrat els més 200 anys que té. Uns fets, una polèmica, un esdeveniment a San Francisco, Baton Rouge o Springfield, sempre seran quelcom més que no pas si hagués passat a Sorrento, Namur o Neuilly-sur-Seine gràcies al seu poder d’influència global. La vella Europa, ja se sap, fa anys que és només un destí turístic.
L’onada reinvidicativa del Black Lives Matter, que dècades després de les Lleis de Drets Civils galvanitza la decepció i el descontentament de la població negra (i no només) en una lluita contra el racisme institucional visible en actuacions policials com l’assassinat de George Floyd, ha provocat una profunda revisió històrica a la República Americana, posant-la davant del mirall de les ferides de la colonització, l’esclavatge, la discriminació, la segregació i l’herència sudista. Estàtues, honors i plaques han caigut sota una ira que fins i tot en la seva exageració –han estat “vandalitzats” personatges sense una relació clara amb els motius de la protesta– té un pòsit més que justificat.
Era qüestió de temps que, de la mateixa manera que ens arriba la literatura, la música o el cinema, el tsunami arribés a les costes d’uns països amb segles per revisar. Articulistes apocalíptics i polítics oportunistes s’han estirat els cabells a propòsit de l’estàtua més important de Barcelona. Els primers han titllat d’iconoclastes els joves contestataris americans que han gosat atacar el Conquistador d’Amèrica, mentre que els segons s’han afanyat a somiar de tirar a terra Colom del gran pedestal del final de la Rambla.
A mi em sembla que l’ocasió és ideal per reflexionar sobre els referents, la història i l’autoconsciència que proporciona la ciutat. Sense demagògia i sense estridència. Per què amb quina autoritat podem titllar d’ignorants, de brètols, d’il·luminats els joves negres que han acabat amb l’oprobi que havia significat per als seus pares i avis uns monuments bastits no durant la Guerra de Secessió, sinó en ple segle XX i inspirats pel Ku Klux Klan d’El naixement d’un nació, mentre aquí ens ha costat Déu i ajuda treure els monuments, carrers i plaques franquistes?
Reflexionar sobre les nostres ciutats ens ha de permetre entendre perquè aquell carrer on vivim té el nom que té i preguntar-nos si encara ens diu el mateix o si, justament, és testimoni dels anhels, somnis i ideals d’un temps i com a tal, part de la història. A Barcelona, per exemple, perquè hi ha la Plaça de les Glòries Catalanes, a més dels carrers dedicats a València, Mallorca, Provença, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols, a Villarroel, Casanova i Roger de Flor, mentre allà on no va arribar l’ànsia batejadora de don Víctor Balaguer es glorifiquen Don Pelayo, las Navas de Tolosa i la Guerra de la Independencia. O perquè Josep Anselm Clavé és un dels noms més presents al nomenclàtor català. També perquè una determinada fracció de la societat insisteix a anomenar Calvo Sotelo a la plaça avui batejada com a Francesc Macià i abans Alcalá Zamora i Germans Badia.
També passa el mateix amb les estàtues, òbviament. O és que l’erecció del monument al “descobridor” d’Amèrica no ens parla de l’afany dels catalans de 1888 d’obrir la ciutat al mar, convertint-la en una gran metròpoli, mentre destacaven la intervenció catalana a l’epopeia espanyola per fer avinent l’ànsia d’intervenció decisiva en la política estatal, dècades abans que nasqués el concepte d’Hispanidad, el Dia de la Raza i la Madre Patria? O la presència a les Rambles del Palau de la Virreina no ens diu alguna cosa de la part del nostre passat vinculat a la colonització i al servei a la corona espanyola d’alguns dels nostres més augustos representants? En aquest sentit, cal destacar l’oportunitat de l’exposició de l’activista Daniela Ortiz, una de les veus més crítiques i punyents del nostre país contra el racisme, que vam poder veure als mateixos salons construïts per don Manuel d’Amat i Junyent, el virrei català del Perú que va instaurar el sistema de castes.
Negar-se a debatre, tancar-se en banda, no assumir el passat o deixar-se dur per l’oportunisme i treure una estàtua per mantenir el pedestal i el nom de l’homenatjat a plaça que l’acollia, com en el cas d’Antonio López, només cou la ignorància que sovint ha portat a destruccions de patrimoni imperdonables en la nostra història mil·lenària. En un d’aquests esclats d’ira social, la revolució de juliol del 36, diuen que uns milicians ens miraven el monument a Mossèn Cinto intrigats per què fer-ne de l’ensotanat. Algú, que sí que sabia el que es feia, els va avisar: “Aquest no, que és dels nostres!”.
