Ara que les xarxes socials permeten que la denúncia a determinats col·lectius, a determinades accions i a determinades persones s’escampi rapidíssimament i es desplaci més enllà dels organismes que tenen la potestat d’administrar la justícia i, en aquest sentit, em sembla tan inevitable de tornar a preguntar-se si existeix una garantia última del dret o, en altres paraules, si per parlar de dret n’hi ha prou amb el mateix dret, com de respondre que no; ara que aquestes xarxes han eixamplat les formes de denúncia i han permès de visibilitzar violències i discriminacions de manera immediata i massiva (ja no cal confiar en la ideologia de la premsa de torn per saber que hi ha vigilants de seguretat dels TMB que reboten persones escala avall, que hi ha mossos d’esquadra que una Generalitat de retòrica republicana i antirepressiva no expulsa del cos després d’agredir i de tractar de «mico» i de «negre de merda» a un noi o que per València hi corren policies que vexen salvatgement una persona transgènere); ara que tots sabem que aquests mecanismes de comunicació van tan plens de possibilitats democratitzadores com de coses falses i que ja no cal insistir en la idea que més informació no significa necessàriament més coneixement; ara que hem assumit que és possible fiscalitzar la política institucional i la política cooperativa sense demanar permís a ningú i sense gaudir de plataformes privilegiades; ara potser és el moment de preguntar-se si totes les acusacions que es difonen a través de les xarxes socials (algunes de les quals, sobretot les que provenen de l’esquerra de l’arc ideològic, es difonen en nom de la crítica i en nom de les cures) formen part d’una mateixa llibertat d’expressió, si totes aquestes denúncies formen part d’una mateixa voluntat de justícia o si algunes d’elles no acaben creant les condicions necessàries perquè es produeixi un linxament a la plaça pública (i virtual) que no només fa saltar pels aires el dret de rèplica i la legítima defensa, sinó que facilita la banalització de determinades opressions i, allò que em sembla més greu, acaba impedint qualsevol intent de reparació.
Parlo en plural i dic algunes perquè és evident que no és el mateix penjar un vídeo o una captura de pantalla amb noms i cognoms sobre una agressió masclista o racista, que fer córrer piulades o declaracions acusatòries sense cap mena de prova o de contextualització. Parlo en plural i dic algunes perquè és evident que no tothom té les mateixes oportunitats de denúncia i que fer córrer piulades o declaracions acusatòries no significa que allò que diuen sigui necessàriament fals, però sí que significa que allò que diuen ha de ser necessàriament comprovat sense que aquesta exigència sigui fusionada a una confiança irracional en la justícia ordinària.
Ni té cap sentit anar pel món sentenciant compulsivament qui són els bons i qui són els dolents de totes les històries ni té cap sentit la relativització constant. Depèn. Sóc conscient que no hi ha expressió més còmoda i ambigua que aquesta, que dir que depèn: s’hi acut fàcilment quan no saps posar sobre la taula alguns dels factors que condueixen a valorar en el sentit que sigui una acció. O encara pitjor: es recorre a aquesta paraula quan no vols posicionar-te, quan no vols prendre la paraula amb relació a una situació conflictiva i humanament dolorosa i quan no vols, per tant, gosar poder equivocar-te i gosar poder caure en caiguda lliure. Però malgrat tot, depèn.
No crec que tingui cap sentit l’altivesa moral de ventilar-se els conflictes amb coses tan absurdes i segurament tan poc rigoroses com que enlloc no hi ha un pam de net o amb coses tan generals i mandroses com que la humanitat fa tan fàstic tota ella que ja no hi ha res a fer. Qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra és una sentència cristiana que condueix al lloc comú i no per això menys necessari de l’autocrítica, però que també té la capacitat de dissoldre les responsabilitats en una mena de zona tèrbola i dubtosament imparcial, que, igualant-ho tot i posant-t’ho tot en un mateix espai de trampa apolítica, pot esdevenir profundament injust. Però diria que tampoc no té cap sentit la grandiloqüència abusiva i també moral d’encimbellar els bons i soterrar els dolents si no expliques i proves d’alguna manera quins són els fets que justifiquen determinades declaracions. Una justificació que, en darrer terme, obriria les portes a reparar, si n’hi ha hagut, un dany.
