Diuen els experts que en la música són tan importants les notes, els sons, com els silencis. Quan aquests últims s'allarguen, poden arribar a ocupar compassos sencers. És una mica la sensació que em deixa l'episodi d'aquesta setmana relacionat amb la meva causa judicial i que, lluny de tancar el procediment, m'emplaça a principis d'agost per conèixer la sentència de la justícia belga.
No és pressa, el que tinc, ho he manifestant clarament d'ençà de l'inici de la causa i tant jo com els meus advocats entenem aquesta dilatació dels tempos com una prova més, de les moltes que ja hem tingut, de fins a quin punt n'arriba a ser, de garantista, la justícia belga. De fet, semblaria que, excepte en el cas espanyol, la justícia europea preserva per damunt de tot la presumpció d'innocència dels encausats. En cap cas, la presumpció de culpabilitat, com passa en aquests moments a Madrid en relació a la persecució de la qual és objecte la diputada Laura Borràs. Diferències substancials que, en tractar-se de les qüestions que ens ocupen, són determinants.
La compareixença d'aquesta setmana a Brussel·les ha servit per argumentar amb proves que no hi ha hagut malversació pel cas de l'1 d’octubre. Però no només defenso la meva innocència sinó que igualment em pregunto si, davant el dubte de quina serà la direcció en què resoldrà la justícia belga, el Tribunal Suprem se sentirà temptat d'anul·lar per tercera vegada l'euroordre que pesa sobre mi. Desitjo que no caiguin en aquesta temptació, altrament el poquíssim crèdit dels jutges espanyols acabarà esmicolant-se del tot.
Una justícia garantista, us deia, és el que hem trobat a l'exili, i sobretot un tracte exquisit que no expressa cap favoritisme sinó que blinda els nostres drets fonamentals. La sessió judicial d'aquesta setmana ens ha permès aprofundir en alguns aspectes formals de l'euroordre. Per fer-ho senzill, la primera és competencial: és el Tribunal Suprem, competent per demanar la meva extradició? Igualment hem pogut aportar la resolució del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l'ONU sobre quin tribunal hauria de portar aquest cas, com a prova a favor de la meva defensa. Un dictamen que, recordem-ho, és internacional i és vinculant, malgrat l'Estat espanyol l'ignori d'ofici.
Voldria tancar aquest periple pel que són més de dos anys i mig de procés judicial obert compartint algunes consideracions. La primera d'elles, la meva gratitud vers les moltíssimes persones que, des de Catalunya i més enllà, segueixen de molt a prop la meva causa i em donen suport. També un agraïment als mitjans de comunicació que continuen fent-se'n ressò. Ho he dit i escrit diverses vegades: no és presó o exili, és presó i exili i cal entendre'ls com cares d'una mateixa moneda. L'altaveu i la denúncia que hem pogut exercir, com a ciutadans lliures, des de l'exili estem convençuts que ajuda els companys i les companyes injustament empresonades a Catalunya. I per últim, vull dir a totes les persones que ens mostren el seu suport que no defallirem. He fet broma aquests dies sobre les nou simfonies de Beethoven... No m'arronsaré jo, ara, per una possible retirada d'aquesta tercera euroordre i una futura (però no impossible) repetició de la jugada.
Passat el solstici d'estiu, encarem l'etapa més càlida i lluminosa de l'any. Des de l'exili belga, he cremat tot allò vell, inútil, nociu. Convido els qui encara no ho hagin fet, a provar-ho. I permeteu-me que feliciti, ni que sigui amb retard, el Sant Joan a la gran família del País Valencià que va veure reconeguda aquesta també seva festa per iniciatva del president Ximo Puig.
