Quin mecanisme mental pot portar a Cayetana Álvarez de Toledo a acusar de terrorista al pare de Pablo Iglesias, detingut per la policia franquista per repartir octavetes del FRAP convocant al Primer de Maig? Quina motivació profunda hi ha darrere l’afirmació de Javier Maroto, que no li hagués agradat rebre l’educació que va tenir Iglesias? Hi ha una raó. La mateixa per la qual Alberto Ruiz Gallardón va portar impertèrrit el fèretre del seu sogre, l’exministre secretari general del Movimiento, Utrera Molina, enmig de salutacions feixistes. La mateixa per la qual Fraga Iribarne és honorat com a fundador del PP. La mateixa per la qual PP,VOX i Ciutadans es varen indignar per l’exhumació de les despulles de Franco i s’oposen a les polítiques de memòria democràtica.
L’educació rebuda no ho explica tot, però pesa. Una generació sencera de polítics de la dreta pensa que el franquisme va ser un règim un pèl autoritari però necessari. Alguns dels seus pares, i els amics dels seus pares, eren ministres, directors de diari, procuradors en Corts, o magistrats que no es preguntaven quin tipus de dret pot emanar d’una dictadura. I els qui s’hi confrontaven no eren demòcrates, sinó rojos ressentits per haver perdut la guerra o separatistes que volien trencar la unitat de la pàtria. Les famílies del règim franquista varen jurar la Constitució que no havien votat, el PP nascut d’Alianza Popular es va menjar la UCD, molts dels que ocupaven càrrecs als aparells de l’Estat, inclòs Billy el Niño, els varen continuar exercint, i alguns dels seus fills i filles, es varen convertir en nous magistrats, fiscals, advocats de l’estat o guàrdies civils. A Iecla, Múrcia, el coronel Pérez de los Cobos va rebre la seva educació d’un pare de Fuerza Nueva. La ideologia familiar no condiciona necessàriament la dels seus membres, i no tota la dreta té els mateixos orígens: VOX s’inspira en Franco i també en Trump i Salvini. No podem posar al mateix sac a tot un cos policial o a una professió sencera. Però hi ha ambients que imprimeixen caràcter.
La dreta incòmoda amb la democràcia està aprofitant la pandèmia per intentar fer caure el Govern amb el mateix procediment que va utilitzar contra l’independentisme català: es judicialitza el tema amb denúncies de particulars o a instàncies de la Fiscalia, un jutge instructor encarrega els atestats a la Guàrdia Civil, aquesta els elabora a partir de la seva particular visió del món, i s’espera que la causa acabi arribant a algun tribunal ben predisposat on les declaracions dels autors dels informes seran l’únic argument de les acusacions. Ho varen patir els líders independentistes, caldrà veure si afecta al major Trapero i la resta de processats, i no sabem si tindrà recorregut pel que fa al Govern espanyol. Alguns partits i coneguts diaris de Madrid construeixen l’ambient propici. No hi ha diferència entre Ciutadans demanant presó pel Govern de la Generalitat i VOX afirmant que veuran a Grande-Marlaska amb els grillons posats i a tot el Govern a la banqueta dels acusats. La dreta de Iecla vol homenatjar a Pérez de los Cobos per l’1-O i per la seva destitució: les dues coses alhora.
Queda així trinxat el paper de la policia judicial en una societat democràtica: ho han explicat el catedràtic Jordi Nieva (“Una altra vegada un informe policial”, El Periódico) i l’advocada Maria Jesús Díaz-Veiga(“El abuso de la policía judicial”, Público). Els informes de la Guàrdia Civil són plens d’insinuacions no contrastades, d’errades, de retalls de diaris d’una orientació ben concreta i de conclusions derivades d’un dels seus apriorismes ideològics: tota manifestació no convocada per la dreta, sigui la del 20 de setembre de 2017 o la del 8 de març de 2020, és, per definició, sospitosa. Ara toca investigar un govern que és d’esquerres i, en conseqüència, il·legítim; tot el que hagi dit o fet pot ser utilitzat en contra seva: des d’una conversa irrellevant de la ministra Irene Montero als mails del doctor Simón. Aquestes actuacions, pròpies de Mortadelo i Filemón segons l’exmagistrat Martin Pallín, trenquen l’essència de la funció de policia judicial: es centren en demostrar la culpabilitat, decidida de bell antuvi, de qui és investigat, sigui polític, mosso d’esquadra o metge. Policia judicial o “policia patriòtica”? Fernández Díaz somriu.
Els instigadors d’aquestes operacions estan convençuts que l’Estat és seu i confien més en les maniobres jurídiques que en les urnes per lluitar contra la pluralitat ideològica i territorial. Tenen raó Rull i Turull en denunciar que el PSOE va aplaudir quan aquesta tàctica es va aplicar als independentistes. Potser els hi faltaria, però, reflexionar sobre per què ara el seu partit ha votat cada quinze dies al costat de la marquesa i dels entusiastes defensors del coronel.
