L’afer de George Floyd als Estats Units ha provocat l’esclat d’una ciutadania indignada amb l’enèsim crim racista comès per la policia d’aquest país. Només l’assassinat del pastor protestant Martin Luther King, allà pel 1968, va generar una reacció similar en la població. El món actual, molt més globalitzat i interconnectat que el d’aleshores, ha fet possible que les protestes s’estenguen arreu del planeta, en una mostra de solidaritat mundial que compta amb pocs precedents.
La indignació era en part previsible, però no tant com la reacció irresponsable de Donald Trump, que ha aconseguit posar a la seua contra bona part del seu Partit Republicà i fins i tot l’exèrcit nord-americà, al qual ha mobilitzat per sufocar les protestes generades al voltant de la Casa Blanca. Fins i tot molts militars han advertit que la seua intervenció s’ha de limitar a situacions excepcionals que no tenen res a veure amb el context actual.
El que Trump ha tornat a fer, en definitiva, és desautoritzar les institucions que ell mateix presideix. Les seues tendències dictatorials no són típiques d’un país com els Estats Units d’Amèrica, on tot fa pensar que els electors no li perdonaran aquest episodi -ni molts altres d’anteriors. Seria una gran notícia que els Estats Units, després d’una experiència nefasta amb Trump com a president, diguera prou als seus excessos, a les seues maneres de fer i a les seues polítiques de retrocés democràtic. L’efecte dòmino que es va generar amb la seua victòria el 2016, reflectit en països que avui donen més suport electoral als autòcrates que no abans -o que són governats per ells, com ara al Brasil-, es podria produir ara en sentit contrari.
Tal com explica The New York Timesen una anàlisi, presidents com Donalt Trump o el brasiler Jair Bolsonaro van arribar al poder “promocionant-se com a protectors de la llei i ara, quan fan de presidents, impulsen una mena de revolta contra les institucions que ells mateixos mantenen i regulen”. La tendència de tots dos i dels polítics que els emulen a Europa i a Amèrica és la de transformar les institucions democràtiques en entitats al seu servei. La tensió als carrers dels Estats Units és l’ingredient perfecte perquè governants com Trump despleguen la violència que els defineix i que necessiten d’un pretext -real o no- per exercir-la. Els nord-americans no estan massa convençuts d’aquesta estratègia, i semblen estimar-se més la fermesa de la democràcia que la d’un lideratge que aspira a trencar tot el que fins ara s’ha construït.
Tot fa pensar que aquest lamentable episodi suposarà la fi de l’etapa de Donald Trump a la Casa Blanca. El candidat demòcrata Joe Biden no ha hagut de fer cap esforç per disparar-se a les enquestes. La revolta estesa pels Estats Units recorda moltes altres d’anteriors, tot i que cal dir que no totes han complert sempre amb el seu objectiu polític. Caldrà veure si les manifestacions massives es tradueixen en un canvi a la Casa Blanca.
Hi haja o no canvi a la presidència dels Estats Units, el món encara haurà de fer-se moltes preguntes. La primera, per què personatges com Trump han aconseguit convèncer una massa tan gran de votants com per arribar a la presidència del país més poderós del món. La segona, i en relació amb l’anterior, per què els polítics i els partits progressistes no han sabut combatre amb garanties discursos tan populistes malgrat els resultats polítics pèssims dels qui els proclamen. I per últim, és evident que el món està preparat perquè Trump abandone la Casa Blanca. Però estarà preparat per assumir un gir electoral imprevisible que l’hi mantinga? Atesos els precedents, aquesta possibilitat no es pot descartar ni de bon tros.
