En parlàvem fa un any i uns quants mesos en aquesta mateixa tribuna. Hi ha una Espanya que va guanyar la guerra sobre l’altra que no està disposada que li esmenin la memòria d’aquella victòria ni li qüestionin la seva primacia. Com escrivia la setmana passada Vicenç Villatoro, aquests dies hem vist que la idea de l’AntiEspanya té molt bona salut.
Rere les banderes espanyoles dels qui protesten als carrers de Madrid i d’altres ciutats esperonats per Vox, hi rau aquella construcció teòrica del nacionalisme hispànic segons la qual tots aquells qui posessin en dubte la visió més intransigent del catolicisme associat al ser espanyol –“España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio”, escrivia donMarcelino Menéndez y Pelayo–, la història de la Reconquista, el passat imperial i les gestes del seu exèrcit, la unitat territorial, lingüística i cultural, eren automàticament enemics. Des de 1492, jueus, musulmans, conversos, protestants, heretges, erasmistes, il·lustrats, volterians, liberals, afrancesats, rojos, ateus, maçons i separatistes, serien les diverses personificacions d’aquest enemic secular, sempre disposat a trair-la per arruïnar l’antiga grandesa que cal restaurar i associar-se amb l’estranger en la pervivència de la Llegenda Negra.
Sense aquesta pervivència no s’entén el que a parer d’alguns pot semblar una anècdota, però que per a mi només és la prova de com d’arrelada està una certa visió de la història espanyola. Estic parlant de l’incident entre Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII Marquesa de Casa Fuerte, i el vicepresident del govern, Pablo Iglesias, quan la primera va respondre a les burles del líder de Podemos sobre el seu títol nobiliari assegurant que el segon era el fill d’un terrorista. Ho va deixar anar –i s’hi ha continuat refermant– fent referència al fet que Javier Iglesias, pare del polític madrileny, va militar al FRAP (Frente de Liberación Antifascista y Patriotico) durant el franquisme, que, òbviament, considerava aquesta organització d’extrema esquerra creada pel PCE (Marxista-leninista).
Creat el 1973 i presidit per l’exministre d’Exteriors de la República Julio Álvarez del Vayo, el FRAP pretenia enderrocar el franquisme i establir una república popular, amb l’Albània d’Enver Hoxha com a mirall. Adversari de la reconciliació nacional promoguda per Carrillo al capdavant del PCE, el FRAP va ser un dels diversos grups antifranquistes i revolucionaris que van existir a finals dels anys 70 i que van desaparèixer amb l’arribada de la democràcia. Com tants d’altres grups, no descartaven i practicaven la via armada. Eren del FRAP Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, darrers afusellats del franquisme i Rafael Blasco, conseller valencià amb el PSPV i el PP –el partit de Cayetana– i condemnat per corrupció.
Però tot això no caldria explicar-ho a una historiadora formada a Oxford a redós de l’hispanista John Elliott, que presumeix de ser filla d’un lluitador de la Resistència francesa –extrem posat, si més no, en dubte per Joan B. Culla. Hereva de l’Espanya eterna en combat contra l’antiEspanya que avui poden representar independentistes, feministes i militants de Podemos, Cayetana és només l’exponent il·lustrat d’aquesta visió de la història d’Espanya en que el franquisme no és pas una anomalia sinó una absoluta conseqüència.
Una Espanya eterna que va sobreviure a la Transició sense immutar-se. De fet, com m’explicava abans del confinament Magda Oranich, advocada de tants militants antifranquistes, l’amnistia ha servit per absoldre els aparells policials, polítics i judicials franquistes de qualsevol responsabilitat, mentre els qui eren a la presó han de ser tractats encara avui de “terroristes”.
Com dèiem fa mesos, l’Espanya que va guanyar la guerra “és avui ben viva en el llenguatge bel·licós de la premsa madrilenya de dreta, en el discurs d’historiadors revisionistes que igualen feixistes i demòcrates, però, sobretot, en el desvergonyiment falangista de Vox, l’essencialisme del PP i l’ambigüitat de Cs aliats, de nou, contra l’Anti-Espanya”. També fèiem notar que a la frase del líder dretà José Calvo Sotelo a les Corts de la República, “Antes una España roja que una España rota”, s’hi podia “antes que roja la mato” i, com el tango, “la maté porque era mía”. De moment, i en plena pandèmia de la covid-19, ja han començat a assajar el segon pas.
