En la segona meitat el segle XIX, la dreta nacionalista espanyola va posar en circulació un concepte polític estrany i pintoresc, d’una enorme potencialitat política, i que es podia fer servir fins i tot amb efectes retroactius: el concepte de l’antiespanya, que han estudiat historiadors com José Alvarez Junco d’una manera prou extensa. El terme ha estat present en tota la història espanyola contemporània, i es va fer servir particularment durant la guerra civil i el franquisme, per referir-se a tot el conglomerat ideològic de l’Espanya republicana, des de les esquerres obreres al catalanisme o el basquisme. Molt sovint ha estat associat també a una concepció religiosa: tot allò que es considerava contrari al catolicisme i fins i tot al clericalisme passava a formar part d’aquesta antiespanya perfectament definida i a la qual calia combatre.
Deia que el concepte és pintoresc, perquè no es refereix només –ni sobretot- a aquelles persones, institucions o països estrangers que figura que tenen interessos o posicions contraposats als de l’estat espanyol. Això hi és, però sovint és secundari. El terme s’ha fet servir sobretot contra persones, maneres de pensar i organitzacions que són espanyols a tots els efectes. Fins i tot d’alguns que se’n senten i ho proclamen orgullosament. I també a d’altres que aspirarien a deixar de ser espanyols, i no se’ls deixa- Vosaltres, se’ls diria, sou espanyols -¿qué pone en tu DNI?- encara que no vulgueu, però al mateix temps sou una encarnació de l’antiespanya. Formar part de l’antiespanya no significa ser estranger, tot al contrari. Significa ser espanyol de la manera equivocada. La idea no és que els tornis el passaport. La idea és que canviïs de manera de pensar (com demana la fiscalia als presos polítics sobiranistes). Perquè per a ells Espanya no és tant sols una realitat històrica, administrativa o política, sinó que és fonamentalment un concepte, una idea. Si pertanys administrativament, territorialment o políticament a Espanya, si tens passaport espanyol, però no participes d’aquesta idea, formes part de l’antiespanya conceptual. Tant se val si et sents o no espanyol.
Aquesta raresa ha portat a expressions estranyes. Per exemple, ningú no nega que la darrer guerra espanyola, entre el 1936 i 1939 va ser una guerra civil (per incivil que arribés a ser). Però, sent una guerra civil, un dels bàndols es proclamava “nacional”. I considerava que l’altre bàndol era l’antiespanya. Encara que els seus soldats fossin administrativament espanyols: no ho eren ideològicament. No era per a ells un conflicte entre les dues Espanyes de Machado. Tampoc una guerra entre Espanya i els seus adversaris estrangers. Era el xoc entre l’Espanya nacional i l’antiespanya. El bàndol franquista abominava de les brigades internacionals o del suport de la Rússia soviètica a la República, però no com d’una ocupació militar estrangera, sinó com una ingerència inacceptable. De la mateixa manera que el bàndol republicà –on el nacionalisme espanyol tenia també arrels molt profundes- abominava de la presència d’italians i alemanys i de tropes marroquines. Sent una guerra fonamentalment entre espanyols –inclosos els que no en volien ser, però als que cap manera se’ls permetria deixar-ho de ser- la propaganda la presentava com una guerra entre l’Espanya veritable i l’antiespanya. Una antiespanya que, precisament pel fet de ser-ho, figura que té tendència a alinear-se amb els enemics exteriors, de la mateixa manera que els qui en el segle XVIII i XIX defensaven un reformisme il·lustrat per a Espanya van ser perseguits com a afrancesats. El dos de mayo del 1808 –que alguns historiadors situen com el naixement de la nació espanyola moderna- és un moviment de reacció monàrquica contra Napoleó (i els principis de la revolució francesa) però també contra els il·lustrats que es consideren afrancesats. Hi ha un enemic exterior, però el problema és l’enemic interior que hi sintonitza.
Aquesta idea de l’antiespanya explica una de les paradoxes d’aquests últims temps: que les manifestacions de la dreta extrema espanyola que van començar al seu feu del barri de Salamanca a Madrid, sent contra el govern espanyol, portaven gairebé com a únic símbol la bandera espanyola. En cap altre país les manifestacions contra el govern es fan amb les banderes que el mateix govern considera també com a seves. Tu pots anar a manifestar-se contra el govern espanyol amb banderes espanyoles perquè creus que el govern representa l’antiespanya. És espanyol i antiespanyol al mateix temps. Deu ser com allò de la matèria i l’antimatèria... I en nom d’una barbaritat conceptual com aquesta s’han fet moltes barbaritats perfectament físiques i tangibles.
