Olle Schmidt era el meu veí d’escó al Parlament Europeu quan hi vaig arribar el 2009. Jo venia de la Universitat, no tenia cap experiència política i el primer dia li vaig demanar consell: “L’èxit a la vida no s’improvisa. El fracàs tampoc”. Un consell molt nòrdic i ben propi de la cultura protestant.
Tot seguit em va descol·locar: “Prepara’t per a lluitar a mort contra els teus companys de grup a la comissió d’Economia: com més important és l’informe del qual siguis nomenat diputat ponent, més influència i visibilitat tindràs als grans mitjans de comunicació”. Les normes europees fins i tot prenen el nom del diputat ponent.
Vaig descobrir que diputats d’altres grups serien els meus millors amics i que la lluita és acarnissada dins del propi grup, on vaig viure i veure les discussions més agres. La tensió a Europa, més que ideològica, avui molt descafeïnada, prové de noves falles que separen encara més tots els grups parlamentaris: més Europa contra menys Europa, pro-euro contra anti-euro i nord contra sud i/o est.
Abans de ser eurodiputat, jo participava en debats a ràdios i a televisions i escrivia en diversos diaris, ja que havia publicat llibres sobre finançament autonòmic, aeroports, ports i el corredor mediterrani. En ser escollit al 2009, però, els mitjans em van dir que “ara ets diputat i ja no hi pots participar més”. Ni tant sols quan al 2013 es va aprovar el corredor mediterrani, que jo havia defensat des de la campanya electoral el 2009, no vaig tenir entrada enlloc.
L’interès per Europa i pels temes europeus a casa nostra, fora dels estrictes períodes de campanya electoral, ha sigut gairebé nul salvant alguna excepció. Fins i tot una simple votació (els vols en primera classe de 2011) va arribar a tenir més impacte mediàtic que tota la campanya electoral europea de 2009: “Avui hem salvat la legislatura”, ens va dir en Raül Romeva a l’Oriol Junqueras i a mi, tot just abans de veure a Estrasburg un partit del Barça, en descobrir el gran impacte mediàtic que (només a Espanya) va tenir aquella votació: no tenia cap efecte pressupostari, però El Mundo la va fer esclatar per desviar l’atenció del cas Gürtel (els eurodiputats catalans hi havíem votat en contra, però tots els espanyols a favor).
A Europa, els debats als principals mitjans són específics, essent convidats només els eurodiputats ponents dels diferents grups parlamentaris sobre una norma concreta: si un eurodiputat és molt actiu i treballa en diferents informes té visibilitat, i si no fa res no en té. En el meu cas, el més gran moment mediàtic el vaig viure arran d’una esmena anti-monopoli contra Google la tardor de 2014, un debat que es va allargar durant anys i que em va permetre d’entrar en els rànquings dels diputats més influents.
Ara, a Madrid, una diputada del PP ha titllat un dels vice-presidents del govern de ser “fill de terrorista” i els mitjans fa dies que se n’escandalitzen... o potser li fan promoció, que feia temps que no tenia impacte mediàtic i que ara surfeja una onada mediàtica espectacular. Altres diputats al Congrés amb un perfil tècnic i ben educats en els seus treballs i discursos (com ara Joan Capdevila o Ferran Bel) mai no gaudeixen mai d’un impacte mediàtic com el que ara té la Cayetana Álvarez de Toledo.
“El populisme mediàtic precedeix el populisme polític”, em va dir l’Olle Schmidt. A Espanya, els grans mitjans fan i desfan partits polítics a conveniència dels poders econòmics que els financen. Així, UPyD i Ciudadanos ara estan en vies de liquidació, mentre que Podemos i Vox també van gaudir del mateix gran favor mediàtic abans de tenir cap mena de representació parlamentària. Es promocionen els diputats que més insulten i així s’aconsegueix avortar debats seriosos en profunditat, distreure el personal i mantenir, ben blindat, l’statu quo.
