En una entrevista recent, el filòsof francès Nicolas Grimaldi reflexionava en veu alta sobre una qüestió força recurrent en la seva obra: l’espera. Grimaldi (París, 1933), que el 1968 va comprar el far que senyoreja la badia de Saint-Jean-de-Luz per instal·lar-s’hi i tenir un espai d’aïllament reflexiu, comentava que, en general, els humans “esperem sense aturador des que naixem, esperem la fi de l’espera, ens esperem a la mort de la mateixa manera que ens esperem secretament a ser feliços sense no saber gaire què és això de la felicitat. Quan esperem la fi del confinament, la fi de l’epidèmia, la fi de la paràlisi econòmica, som com les ànimes del purgatori.”.
Qui més qui menys haurà viscut els darrers mesos aquesta sensació. Però, com bé suggereix Grimaldi, el confinament no ha estat sinó l’hipèrbole desenfrenada d’aquesta incessant mania humana, d’aquest esperar ad eternum sense saber del cert (a) què esperem exactament. L’espera de qui espera aquella trucada d’una possible nova feina, i mentre la telefonada no arriba se sent aturat, incapaç de planificar res més enllà. L’espera de qui espera aquells resultats mèdics, i oblida de viure el mentrestant amb absoluta normalitat. L’espera de qui espera poder acabar un projecte, no veient més horitzó que el dia del termini establert. L’espera de qui espera aquella data assenyalada al calendari de retorn a casa de l’ésser estimat, allunyat per voluntat o per la força, per la feina, per l’exili, per la presó o per la guerra.
El més fotut d’esperar, sens dubte, és no saber fins quan caldrà esperar: viure en una perenne temporalitat. Això és, a grans trets, el que passa a Catalunya des del primer d’octubre de 2017. Fa gairebé tres anys que el país espera sense entendre gaire o gens què s’espera del país. Vam esperar a formar un govern efectiuper aixecar el 155 (sic). Vam esperar al judici del procés perquè això ho faria remoure tot de baix a dalt. Vam esperar als diversos canvis de governs de l’estat espanyol perquè hi ha una Espanya amb qui es pot parlar. I ara es veu que hem d’esperar a ser-ne més. Resultat?
L’actual govern català és el menys efectiu de la història recent de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres motius perquè, per molt que algú faci veure que s’esquinça les vestidures, en legislatures anteriors l’estat espanyol i l’independentisme s’havien aliat –espero que inconscientment...– per convertir les nostres institucions en una gestoria barata, d’irrellevància política absoluta. Els espanyols feien el de sempre: mirar de reduir-nos a la mínima expressió de província i encara gràcies. Els independentistes practicaven aquella fórmula màgica que deia que com més conscient fos la ciutadania que la Generalitat autonòmica no tenia cap mena de poder, més independentistes fabricaríem. El perill d’aquesta fórmula magistral és aturar-se a mig camí, perquè aleshores et trobes sense independència i sense la trista “il·lusió” de tenir un pretès autogovern d’imaginari teòricament autocentrat. Com a governant, pots manifestar que la institució que representes és, en realitat, de fireta, sempre que acte seguit convoquis la ciutadania a rebel·lar-s’hi, a fer la revolució fins aconseguir la plena sobirania. Si no ho fas, si et quedes al primer estadi, el que fots és el ridícul, entre d’altres qüestions perquè si la institució que representes en realitat és una capseta de cartró, com és que a hores d’ara encara no has plegat? La darrera prova del que dic és la imatge desolada del mateix Pere Aragonès –vicepresident del govern català i, teòricament, soci d’investidura del senyor Pedro Sánchez–, pidolant al govern espanyol de poder gestionar una part, per petita que sigui, dels crèdits que donarà Europa per la pandèmia, mentre els espanyols concedeixen als bascos la gestió total de l’ingrés mínim vital.
El judici del procés, al seu torn, s’ha acabat i, òbviament, aquí no ha passat res. El Tsunami? El Tsunami va ser això: una onada que va venir i, curiosament, tal com va venir se’n va anar. Per què? Perquè es veu que calia esperar. Què havíem d’esperar? No ho sabem. Només sabem que tot i les mil i una declaracions, informes i reports diversos de drets humans i d’amnisties i del que es vulgui, tenim els presos dormint a presons catalanes, les claus de les quals les té el nostre govern efectiu. El darrer sainet entre la conselleria de Justícia i en Jordi Sànchez no fa altra cosa que posar de manifest que l’efectivitat del suposat govern català es redueix a voler demostrar als espanyols que nosaltres mateixos sabem reprimir-nos i protegir millor que ningú els preceptes fossilitzats de la sacrosanta Constitución.
Pel que fa al Govern espanyol, hem esperat que les institucions espanyoles s’estabilitzessin, després de quatre convocatòries electorals al Congrés i Senat en quatre anys. Hem esperat –i investit!– el suposat govern més progressista de la història d’Espanya, a canvi d’una taula de diàleg que avui encara no té ni data ni lloc de convocatòria. De les transferències competencials, l’estimadíssima disposició addicional tercera, o el nou finançament, millor ni en parlem. A més, el govern espanyol comença a patir l’efecte boomerang de l’operació Catalunya practicada els darrers temps. L’afer de la cúpula de la Guàrdia Civil no és altra cosa que això: quan ensinistres gossos perquè et sàpiguen defensar amb violència, procura que un dia no s’hagin de defensar de tu. Com diu Vicent Partal, Espanya forma part dels països que resol els conflictes amb autoritarisme. En una etapa de crisi econòmica, atur pels núvols i crèdits europeus –que collaran les finances i les polítiques dels estats que els necessitin–, no és del tot descartable que Espanya foti un pet com un aglà.
Amb aquest panorama, sense govern veritablement efectiu, sense haver estat capaços d’alliberar els presos i fer tornar els exiliats, sense tenir ni les molles del govern espanyol, que es desfà per moments i ho emmerda tot com la xocolata calenta, hem d’anar a eleccions? Algú creu que anant a eleccions, per art de màgia, aconseguirem de ser-ne més? La meva opinió és que hem esperat tant sense fer res, que ara mateix som com un atleta que ha viscut dos anys sabàtics sense entrenar. Abans d’acumular forces, que diuen alguns, el que ara ens cal és tornar a engegar la roda –si pot ser, aquest cop, que no sigui la del hàmster–. És a dir, tornar a engegar la maquinària per tenir traçat un camí cap a la independència acordat per partits, institucions i societat civil. I això, això sí que requereix una mica de temps. D’acord, caldria establir un calendari previ, per evitar que el debat s’eternitzés. Divuit mesos són suficients per tornar a tenir el país mobilitzat i haver dibuixat un full de ruta compartit. Que s’asseguin, que parlin amb els experts de cada tema, que cerquin nous lideratges que tornin a seduir, i que acordin com ho faran.
Francament, si hem esperat tot aquest temps, ja no ve d’un anyet i mig més, mentre Espanya s’enfonsa i nosaltres ens rearmem per acabar la feina com més aviat millor. No hauria de ser aquesta la prioritat de tota força independentista? Evidentment que sí, llevat que n’hi hagi alguns que diguin voler la independència, i en realitat tinguin altres prioritats. Ja ho va escriure Camus en la seva Caiguda: “Quan s’ha meditat a bastament sobre l’home, per ofici o per vocació, passa que s’experimenta una nostàlgia envers els primats. Ells no tenen segones intencions”.
