Poc ha trigat la caverna espanyola a fer escoltar la seva veu. L’actualitat política de la setmana torna a estar marcada per un tàndem funest: els cossos de seguretat militaritzats (és a dir, la Guàrdia Civil, ara ja sí amb els augments de sou degudament aprovats) i les autoritats judicials. O dit d’una altra manera: malgrat la castanya monumental present i la futura (d’un futur immediat, per a ser exactes) que ens espera com a conseqüència de l’impacte de la Covid-19, tot segueix igual. Mateixos actors, mateix sainet. Excepte per als qui el patim en primer persona, és clar.
Fa dies que la política catalana torna a estar marcada per les desavinences i els retrets més o menys velats entre socis de Govern i mitjans i opinadors de perfils diversos tornen a posar sobre la taula la qüestió de les eleccions. No hi ha ajuda el fet que bascos i gallecs hagin posat data novament a les seves respectives conteses electorals però sigui com sigui, la remor de fons en el cas català puja d’intensitat a mesura que passen les setmanes.
Posant el focus, però, en els “moments estel·lars” de la setmana un no pot deixar de mostrar certa incredulitat en seguir tot aquest episodi protagonitzat pel coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos. Parafrasejant l’estimat Valtonyc, deu ser “de primer de manipulació” intentar cercar fonts que atorguin certa solidesa (ja no dic ni contrastar-les) als teus informes. No sé jo si Okdiario figuraria en aquest llistat. Sigui com sigui, el dit del militar assenyalant el Govern espanyol com a irresponsable (o dit d’una altra manera, responsable dels efectes devastadors de la pandèmia a l’Estat, sobretot durant el mes de març i principis d’abril) pel fet d’haver autoritzat les manifestacions del 8-M resulta grotesc. Si no fos perquè és cert, perquè està passant. Amb la política espanyola tot sovint tinc aquesta sensació: hi ha situacions que farien riure, tipus “Pepe Gotera y Otilio” si no fos que són certes.
Us ho comparteixo com a conseller de Cultura a l’exili en uns moments en què s’ha demostrat i encara ara es demostra que, concretament aquesta, la professió de responsable en darrera instància de la cultura a Catalunya és una professió de risc. Només cal repassar en quina situació judicial (ho heu llegit bé, judicial) ens trobem les tres persones que hem assumit aquest repte en els darrers temps. En el millor dels casos, sota sospita. En el pitjor, amb duríssimes causes penals obertes. Això no és cap broma. Aquesta setmana veiem com els jutges tornen a la primera plana dels diaris i ho fan novament amb una protagonista que no ens és desconeguda... La Fiscalia. Mai havia interessat tant als jutges (i als polítics que posen i treuen els jutges) la cultura. Ni allò que es fa o que suposadament s’ha fet a l’organisme català encarregat competencialment de vetllar per la divulgació de la literatura i de la llengua catalanes (i que no és altre que la Institució de lesLletres Catalanes -per cert, en aquest afany de netedat màxima ja podrien aprendre a citar-ne correctament el nom-) ni tampoc havien mostrat mai fins ara un interès tan enorme per qüestions patrimonials com les que afecten el vell contenciós entre Catalunya i Sixena, a recer de les males arts exhibides per algunes administracions aragoneses reclamant només les peces que es conservaven a Catalunya -quan és sabut que n’hi ha de repartides, d’obres del monestir de Santa Maria, arreu de l’Estat espanyol. En aquest sentit, recomano la molta i excel·lent literatura generada pels experts Francesc Canosa i Alberto Velasco sobre la qüestió.
Tot plegat, musiqueta que ressona per familiar i que hauria de fer-nos preguntar: realment la cultura catalana i els qui la representen resulten una amenaça per a l’Estat espanyol? Continuen els mals temps i tot fa preveure que n’hi ha per estona.
