El mateix va intentar uns anys més tard José Bono. Aquest cop amb Albert Rivera, llavors cap de cartell d'un incipient Ciutadans, un partit que justament va néixer dels qui consideraven que el PSC era massa nacionalista. Ho relatava l'estimat Vicent Sanchis en un article a Nació Digital el 2013, després que els socialistes catalans trenquessin la disciplina de vot a Madrid per a defensar el dret a decidir: «Durant molt de temps i de manera insistent, José Bono es reunia amb Albert Rivera, en nom del PSOE, i mirava de saber el grau de disposició de Ciutadans per “refundar” el partit de Pablo Iglesias [el fundador del PSOE] a la Catalunya excessivament rebel».
Al final, però, res de tot això ha fet falta. N'hi ha hagut prou amb la signatura del nou acord de relacions entre les dues formacions, el pacte que ha imposat el susanisme que avui, de facto, dirigeix la gestora del PSOE. Ara, per exemple, el PSOE podrà impedir al PSC que decideixi pel seu compte la posició en la investidura d’un president espanyol. També “correspon al PSOE” definir les posicions en “assumptes de naturalesa o rellevància constitucional” i en aquells àmbits dels quals “excedeixi l’àmbit territorial de Catalunya”. El PSC participarà en els òrgans de decisió del PSOE, sí, però amb menys pes del que tenia abans, després d'actualitzar el seu cens de militants.
El mateix acord d'actualització de relacions també assenyala que “les dues organitzacions reconeixen el Consell Nacional com a únic àmbit de decisió en relació amb la investidura de la presidència de la Generalitat”. Però hi ha lletra petita: la política de coalicions, pactes i aliances electorals a Catalunya “serà analitzada i consensuada” en una comissió mixta. O el que és el mateix: la sucursal catalana no podrà decidir sense el permís de la central espanyola.
Què en queda avui d'aquell partit que va trencar la disciplina de vot fa tan sols quatre mesos per a no trair els seus votants en la investidura de Rajoy? Què en queda avui d'aquell partit que el 2013 va trencar dues vegades la disciplina de vot per a defensar el dret a decidir i internament debatia sobre la necessitat d'un grup propi al Congrés? Què en queda avui d'aquell partit catalanista i popular, amb identitat pròpia, que va constituir-se en un contrapoder al pujolisme imperant? Doncs en queda una simple Federació Catalana del PSOE. Una caricatura del que va ser.
