Potser vostès no se n’hagen assabentat, però el 24 d’abril va transcendir una de les sentències més esperades, a priori, per la societat valenciana. Parlem de la relativa al segon judici del cas Blasco, aquell fet nauseabund del desviament dels diners de la cooperació amb els països empobrits a mans d’una trama conformada per funcionaris, empresaris i mandataris com Rafael Blasco, aquell veterà pelegrí de la política, des de la clandestina extrema esquerra del FRAP a la molt possibilista dreta del frac amb el PP. La notícia no va passar del breu periodístic i va acabar esmicolada per la força centrífuga de l’espiral del silenci Covid-19.
No hi ha un major goig pels corruptes que travessar de puntetes els telenotícies. Ni millor situació per a un jutge que una mala sentència passe desapercebuda. L’estiu passat ja denunciàrem el desinterès sorollós per part del tribunal. Un soroll literal en forma d’esbufecs, laments i colpets a la taula de la jutgessa Esther Rojo per la durada dels interrogatoris o el nombre de testimonis de les acusacions. Llegint la sentència no hi ha dubte que aquella atmosfera s’ha traslladat a la lletra. No sols pel resultat decebedor de les condemnes, sinó també pel fons i la forma dels fets explicats i que, en conjunt, fa inevitable una densa olor a impunitat.
Ignore fins a quin punt un text jurídic rellevant pot contenir errades ortogràfiques i de sintaxi o equivocacions en la transcripció de noms d’acusats, testimonis o entitats. En tot cas, hi ha detalls que evidencien una manca de comprensió lectora del tribunal sobre el món particular en el qual obligatòriament havia d’endinsar-se: la cooperació. Si un magistrat, després de dos mesos de judici, és incapaç d’escriure bé i confondre fins a quatre voltes AECID (Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament) amb AECIF és que potser alguna cosa no va bé del tot. Com també destacar per boca d’un testimoni i amb to punitiu que la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD), l’acusació popular, “afavoreix l’interès dels seus associats”. Lògicament. Com el Col·legi d’Advocats o la Unió de Periodistes ho fa amb els seus inscrits.
La realitat subjacent és que els jutges van comprar les tesis del millor venedor, o això sembla, que hi havia a la sala: Javier Boix, l’advocat de Rafael Blasco. És a dir, que la CVONGD són un grup de ressentits després que el polític obrís la cooperació a altres entitats. Efectivament, noves organitzacions que van furtar bona cosa de milions d’euros. I un altre argument adquirit a bon preu: el judici era prescindible i només se celebrava com a escarni públic dels acusats. Una idea arreplegada pel tribunal a l’hora d’aplicar una atenuant que ningú no havia demanat, la de dilació indeguda. “Han passat més de nou anys (...) sotmesos a una constant pressió social, amb judicis paral·lels –incloent no sols les notícies de premsa, sinó programes monogràfics en televisió, performances públiques, etc.–, han patit ja la denominada pena de banqueta...”, diu la sentència.
La resolució també eximeix Blasco del delicte d’associació il·lícita després que el polític l’haguera reconegut en la conformitat pactada amb la Fiscalia. I absol Luis Castel, peça clau i amo de l’avaluadora externa que havia d’aportar una teòrica objectivitat a l’hora d’elaborar el llistats d’entitats subvencionades. El tribunal reconeix manipulacions per beneficiar la trama, però, per un mer formalisme, aquests rànquings no eren vinculants, és a dir, que a la Conselleria podien assumir-los o no, malgrat que no es coneix ni un sol cas en què no els aplicaren fil per randa. A més, Jesús Urquiza va reconèixer que havia alterat llistats per ordre del seu cap, Luis Castel, per la qual cosa l’han condemnat a un any i mig de presó. Com és possible un greuge comparatiu de tal magnitud?
L’extensió de l’article no permet endinsar-se en totes les incongruències. N’apuntarem dues més. S’admet la reparació parcial del dany amb uns béns ja confiscats des del primer judici. I, cosa insòlita, no es fixa responsabilitat civil, tot i que el principal perit judicial l’ha delimitada en 3,2 milions d’euros i l’Advocacia de la Generalitat Valenciana en 5. El tribunal, però, ens remet a l’execució de sentència perquè encara no ho té clar. Per una banda, lamenta tant de temps transcorregut i rebaixa penes i, per l’altra, no té inconvenient en deixar-lo córrer a l’hora de rescabalar els afectats.
I un últim apunt. En aquell judici, Esther Rojo Beltrán i José Antonio Mora Alarcón van entrar com a jutges de la Secció Cinquena de l’Audiència de València i van eixir l’una com a presidenta de l’Audiència i l’altre com a president de la Secció Segona de la Sala de lo Penal de l’Audiència Nacional, on es jutja la peça de la Gürtel relativa a la visita del Papa a València i, en breu, la reforma de la seu estatal del PP amb diners en B.
Dit això, ja poden anar-se’n a dormir tranquils.
