El judici a Blasco ja no interessa a ningú?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

València, 9 de gener de 2014. Rafael Blasco seu al banc dels acusats per respondre sobre el desviament d’1,6 milions d’euros en dos projectes de sobirania alimentària a Nicaragua. Al terreny només van arribar 47.953,34€, a penes el 3% de la subvenció. Durant el judici es va provar que el polític va aixoplugar, entre 2008 i 2011, quan va ser conseller de Solidaritat, una trama corrupta capitanejada pel seu amic i empresari de capçalera, Augusto Tauroni, qui va clavar els ullals a les ajudes al Tercer Món en benefici propi. Era la darrera purulència, la més infecta, la definitiva, en un Partit Popular valencià que queia a trossos com un trencadís tòxic i venut falsament a preu d’eternitat. 

Aquell va ser el primer gran judici a la gangrena política local després del breu simulacre de justícia efectiva en el cas dels vestits de Francesc Camps. I no un judici qualsevol ni a qualsevol, sinó a Rafael Blasco, delineant principal de les dues dècades ominoses del PP amb Eduardo Zaplana i el mateix Camps al capdavant. Un judici, per tant, amb certa vocació d’autòpsia pre mortem a una època. A finals de maig de 2014, Blasco i Tauroni van ser condemnats pel Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) a vuit anys de presó i un any després, el 10 de juny, el Tribunal Suprem va confirmar la sentència amb una rebaixa de càrcer a sis anys i mig. Cinc dies més tard, Rafael Blasco va ingressar en la presó de Picassent quan encara no havia passat un mes de les eleccions autonòmiques en què PSPV-PSOE i Compromís havien desallotjat el PP del poder. Era la fi d’un règim predestinat a ser explicat amb tinta de barrots.

Però aquell cas primigeni, de gran catarsi, va tractar una mínima part del saqueig orquestrat a la cooperació: entre 3,2 i 4,4 milions durant 2009, 2010 i 2011, a través d’una vintena de projectes manipulats, a més de l’intent fallit de construir un hospital a Haití, on Augusto Tauroni, amb el necessari suport de Blasco, aspirava a guanyar dos milions nets amb què seguir invertint en negocis immobiliaris i nàutics a Miami. Uns fets que es jutgen a l’Audiència Provincial de València des de finals de maig i on s’evidencia un desinterès que de vegades s’aproxima a la indiferència. Una situació que ve de lluny, quan el fiscal i ara jutge del TSJCV, Vicente Torres, va arribar a acords de conformitat de mínims amb els principals acusats i que ha fet propis el seu successor, Jesús Carrasco. Parlem de penes inferiors a dos anys i mig de presó per acceptar delictes molts més greus, per intensitat i perseverança, que aquells que suposaren sis anys i mig de condemna en el seu dia. I tot a canvi d’un reconeixement sense disculpa pública ni tornar la totalitat dels diners furtats i on s’han fixat responsabilitats civils ridícules que encara no coneixem amb exactitud per excés de dilació processal.

Aquesta darrera és una de les tòniques en una vista on la recerca de la veritat sembla haver-se convertit en acció burocràtica. Són detalls diminuts com ara que la vista rarament comença a hora, testimonis importants encara no han sigut citats i els que declaren ni tan sols tenen una botella d’aigua a la taula potser a l’espera d’un rovellament de gola que acurte l’interrogatori. En boca del tribunal, acusacions i defenses manquen de noms i cognoms a excepció “del senyor Javier Boix”, l’advocat de Rafael Blasco, amb qui els jutges solen departir alegrement quan finalitza la vista. En especial Esther Rojo Beltrán, membre de la molt conservadora Associació Professional de la Magistratura, qui a voltes no dubta a mostrar desavinença amb les acusacions amb bufits, sospirs i colps impacients de bolígraf a la taula. Sobretot quan intervé l’advocat de l’acusació popular, representada per la Coordinadora Valenciana d’ONGD, que s’ha negat a firmar conformitats, en gran part amb la complicitat de l’Advocacia de la Generalitat. Això obliga a celebrar el judici malgrat l’habilitat fenícia de les defenses per negociar amb la fiscalia com buidar de contingut el sumari.

No sabem què deu pensar de tot plegat el president del tribunal, el molt cordial José Antonio Mora Alarcón, i la tercera en discòrdia, la jove Mireia Albert Garcia, qui s’ho mira tot amb una esperançadora atenció. En tot cas les sensacions no són massa bones i la presència mediàtica, en contrast amb aquell gener del 14, és pràcticament nul·la. Potser ens hem acostumat a veure entrar i eixir de tribunals i penitenciaries antics dirigents de la dreta. Potser la botànica s’ha fet massa frondosa per no sentir com a pròpia la terra cremada d’abans. Siga com siga, tancar en fals el cas Blasco seria un perillós precedent. I una involució de la dignitat per a la societat valenciana si és que aspira de veritat a no transitar per segons quines foscors no tan llunyanes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.