A través de l'interessant però òbviament apressat Pandèmia, del filòsof Slavoj Zizek, m'arriben les reflexions d'un altre filòsof, l'italià Giorgio Agamben, un dels principals qüestionadors de les mesures d'emergència “irracionals i del tot injustificades” davant la “suposada epidèmia del coronavirus”. La tesi central és que els mitjans de comunicació i els governs han generat amb la covid-19 el pànic per justificar els estats d'excepció, les restriccions a la mobilitat, la suspensió de la vida quotidiana i l'activitat laboral de “regions senceres”. I que la malaltia, en substitució del terrorisme, havia estat l'excusa per instal·lar mesures excepcionals que d'una altra manera no hagueren estat possibles. Deia això i manifestava un esgarrifós menyspreu pel desig de supervivència de la gent.
Agamben va formular les objeccions -és el problema d'aquesta crisi, de voler articular debats profunds en temps real- sense totes les dades, a principis del mes de març, quan encara es parlava de la malaltia com una variant de la grip, prou abans que s'apilaren miserablement els morts a Itàlia i Espanya. Fins i tot en aquell context incert, Agamben va ser impugnat per intel·lectuals com Jean-Luc Nancy, Anastasia Berg o el mateix Zizek. No tinc constància que, a hores d'ara, l'italià haja modificat el seu plantejament, però en tot cas la posició de relativitzar la pandèmia no tant per esperit conspiranoic -o sí, vés a saber- com per posicionament ideològic, quadra amb unes altres reflexions emeses des del camp de l'esquerra, igualment cridaneres.
Fa uns dies es publicava un article d'Emmanuel Rodríguez, llicenciat en sociologia vinculat a l'esquerra espanyola alternativa, que sostenia una tesi molt provocadora. Segons ell, la crisi estaria imposant a la resta de la societat la por a emmalaltir d'un segment social difús, la dels “instal·lats”, un perfil de biografies més pròsperes que les dels seus fills que estaria sotmetent el conjunt a les restriccions a causa del seu pànic. Una por segmentada que hauria estat l'element fonamental en la gestió de la crisi. Rodríguez barreja tot això amb la “naturalesa criminal de l'Estat” i després tracta d'equilibrar l'exposició amb la manca de previsió i alguna cosa amb la qual podríem estar d'acord com la mercantilització de la sanitat a les zones més castigades, Madrid i Barcelona.
Ací trobareu la rèplica d'un “instal·lat”, el promotor cultural Ximo Corts. Però la pedra ja està llançada: Rodríguez suggereix que els sectors socials i generacionals que cobren menys que els seus pares veuen compromeses les seues llibertats i hipotecat el seu futur perquè ha manat la por dels col·lectius més exposats, la gent més gran i “instal·lada”. Diu això per, tot seguit, defensar la tasca dels sanitaris, supose que per dissimular. Però no té el valor d'explicar les implicacions pràctiques del seu pensament.
Amb matisos, per motivacions diferents, aquest tipus de discursos cínics no s'allunyen tant dels que podem escoltar en la dreta, quan Pablo Casado diu, després d'estar dies instrumentalitzant els morts, que no podem tornar a l'excepcionalitat i sacrificar l'economia, que cal conviure amb el virus. La benzina de les profundament estúpides manifestacions amb banderes espanyoles dels habitants del barri de Salamanca de Madrid demanant “llibertat”, contravenint el confinament però sense ser dissolts ni molestats. La imatge de l'energumen colpejant una senyal de trànsit amb el seu pal de golf és la metàfora d'un pseudomoviment que és or pur per als memes: la cayeborroka (una afortunada fusió entre els cayetanos -pijos- i una de les líders espirituals, Cayetana Àlvarez de Toledo), els poloflautes i etcètera. Contemplada en profunditat, tanmateix, la cosa no té punyetera gràcia: el mateix Estat que ens confina justificadament permet que uns individus acomodats es desfoguen i posen en perill l'esforç de la immensa majoria. Els mateixos individus (i partits) que culpabilitzen de tot les manifestacions del 8 de març, passant per alt partits de futbol, mítings o espectacles. El mateix Estat que va atonyinar la ciutadania catalana per voler votar. O que prohibeix les manifestacions dels riders.
Val a dir que era qüestió de temps que es reproduïren les manifestacions que havíem vist als Estats Units en les quals grups de gent s'afirmaven amb una determinació ridícula en el seu profund egoisme i insolidaritat. La diferència important és que en el cas nord-americà els manifestants són clarament la working-class que ha confiat en Donald Trump. A Espanya, es manifesten classes benestants, alguns dels que estan en millor condicions d'afrontar el confinament i la crisi econòmica provocada per la pandèmia. Uns i altres clamen per tornar a què tot siga com abans. Al preu que siga. El discurs cínic transformat per les masses en idiotesa pura.
Zizek traça un paral·lelisme que ve a tomb. “Tant la dreta alternativa (alt-right) com la falsa esquerra es neguen a acceptar la plena realitat de l'epidèmia, l'aigualeixen en un exercici de reducció socialconstructiva, és a dir, denunciant-la per mor del seu significat social”. En ambdós casos, afegim nosaltres, s'invoca la llibertat, per no tindre restriccions de drets o per circular lliurament i fer funcionar l'economia. Maneres diferents de relativitzar la pandèmia i les seues conseqüències.
Si deixem la malaltia fer la seua faena, es posaran els cínics a les portes dels hospitals triant qui té dret i qui no a un respirador?
El cinisme és un refugi sovintejat pels canalles i els insensibles. I provoca una deriva cívica molt més greu que la renúncia (temporal) a alguns drets, a les relacions socials directes o a la pèrdua d'un estil de vida que ja estava condemnat, d'un vaixell que s'enfonsava. En quin lloc de l'escala ètica queda una societat disposada a sacrificar els ancians i la gent més vulnerable amb l'excusa de recuperar ràpidament un món que no tornarà tal i com el coneixíem?
Tot s'està reduint al dret a què l'Estat no em diga què he de fer i a poder reunir-me amb familiars i coneguts a una terrassa al voltant d'unes cerveses. Hi ha molta gent que està en aquestes claus per cansament, per inconsciència, per instint de supervivència econòmica. Majoritàriament sense malícia. Però el discurs cínic té un component d'intel·ligència, necessita caps pensants per modelar-lo, llançar-lo i deixar que faça efecte. Hi ha una conjura dels cínics que comença a guanyar la partida. Passa que si deixem la malaltia fer la seua faena, es posaran els cínics a les portes dels hospitals triant qui té dret i qui no a un respirador? Alleujaran les guàrdies d'uns sanitaris exhausts que estaríem enviant encara més a l'escorxador? Assumiran els cínics, arribat el cas, la responsabilitat d'explicar d'on prové tot el dol i el dolor futur que se'ns podria vindre a sobre?
