Intent d'aproximació a la pandèmia

Qualsevol contribució a la reflexió sobre el que (ens) està passant, fins i tot en temps real, sense la perspectiva suficient, s'ha d'apreciar i valorar. Aquests temps de pandèmia, a més, hauria de contribuir a la revalorització de la filosofia i les disciplines socials, per abordar les infinites derivades de la crisi. Una tasca d'anys. Limitacions que ens obliguen a rebaixar les expectatives quan ens enfrontem a una operació intel·lectual i editorial com la publicació de 'Pandèmia', l'aportació al debat d'un dels intel·lectuals de capçalera, Slavoj Zizek (Ljubljana, 1949) filòsof, sociòleg i teòric cultural eslovè que ha fet forat gràcies a l'hàbil maneig de materials procedents de la filosofia, el marxisme, el psicoanàlisi i la cultura de masses.

Aquest breu llibre, condemnat a ser un èxit de vendes, ha estat venut com el primer assaig sobre la pandèmia i les seues conseqüències. Més aviat, es tracta de l'assaig d'un assaig, un intent d'aproximació a algunes de les derivades més latents i inquietants de la crisi que visita llocs comuns però que no està exempt d'intuïcions interessants i alguns llampecs de geni. “Hegel va escriure que l'únic que podem aprendre de la història és que de la història no podem aprendre res, o sigui, que dubto que aquesta pandèmia ens faci més savis”, adverteix en la introducció. I rebla, recollint una idea que tothom ha pogut llegir en uns altres llocs: “No hi haurà cap retorn a la normalitat, la nova 'normalitat' s'haurà de construir sobre les ruïnes de les nostres anteriors”.

Zizek aborda sense aportar grans novetats els complexos equilibris entre pèrdua de drets i lluita contra la malaltia, exacerbats en el cas de la Xina, en un moment en què és més necessària que mai la confiança del ciutadà en l'Estat. I enganxa la pèrdua de confiança xinesa en les seues autoritats a una de les idees centrals de l'assaig, referit a l'impacte econòmic i la manera d'abordar-lo: “A mesura que l'epidèmia mundial faci el seu curs, caldrà que siguem conscients que amb els mecanismes de mercat no hi haurà prou per evitar el caos i la fam. Caldrà plantejar-se l'aplicació a escala global de mesures que avui a la majoria ens sonen 'comunistes'”. El filòsof se suma així a una de les grans idees que flota en l'ambient sobre el final del model neoliberal com a regent incontestat. Procés que, en certa mesura, ja ha començat, quan governs com el de Gran Bretanya o Estats Units preveuen mesures fortament intervencionistes. Un concepte que acabarà de reblar en el capítol 10, “Comunisme o barbàrie, així de senzill!!”, en el qual matisa que no hem d'entendre l'aplicació del receptari comunista en un sentit tradicional.

Altrament, de les grans lliçons del coronavirus és la insostenibilitat de lemes com l'“Amèrica primer” de Donald Trump. Zizek invoca un discurs de Martin Luther King per subratllar l'entitat global de la pandèmia: “Potser hem arribat cadascú en el seu vaixell, però ara anem tots en la mateixa barca”. Algunes barques, tanmateix, més exposades segons el seu criteri, com ara Europa, que pot viure la “tempesta perfecta” de les noves onades de refugiats que provoca la política del govern turc i que, al seu torn, poden alimentar nous corrents xenòfobs.

En realitat, d'això en parla una mica després, el filòsof fa salts i deixa i reprèn les temàtiques. Així, traça una idea discutible quan engloba dintre de la “societat del cansament”, identificada per ByungChul Han, tant la working class de la cadena fordiana com els treballadors pressionats per la competitivitat, l'obligació de creativitat i l'emprenedoria. Però encerta quan parla de la desigualtat laboral que genera que la classe treballadora s'haja d'exposar més a causa dels seus treballs majoritàriament presencials.

D'aquí, torna al règim xinés i al sistema capitalista, els quals considera tocats per la crisi traçant un paral·lelisme divertit però una mica forçat (marca de la casa) amb l'escena final de la pel·lícula de Quentin TarantinoKill Bill 2 i l'atac mortal al cor en cinc colps que permet la víctima fer unes passes abans de caure. Tal vegada, el diagnòstic sobre la pèrdua de confiança dels xinesos, amenaçats pel seu govern amb treballar dissabtes i diumenges, siga un dels apunts més interessants. I també té molla l'inici del capítol 7, “Tranquils, entreu en pànic!”, en el qual connecta el moment actual amb records de joventut sota un règim comunista.

També és substancial la confrontació d'idees amb els relativistes, com ara el filòsof italià Giorgio Agamben, contrari amb les mesures d'emergència i a les restriccions de llibertats desproporcionades, a l'escampament de l'estat de la por. Zizek anota que “aquesta mena d'arguments no esborren la realitat de l'amenaça”. L'alternativa és una mena de “barbàrie amb rostres humà”, les prediccions d'una infecció global del 70% de la població i milions de morts que justificaria “mesures despietades”. Una acceptació de la lògica dels més forts i de la supervivència que ens portarà a prescindir “de la pedra angular de la nostra ètica social: l'atenció als vells i els febles”.

Altrament, per sortir del bucle autoritari, l'eslovè aposta per la generació de “nous activistes socials en la línia d'una Chelsea Maning, un Julian Assange o un Edward Snowden que facin públics els mals usos que se'n puguin fer” de les restriccions i temptacions autoritàries. El filòsof, a més, creu que la pandèmia també està generant “noves formes de solidaritat local i global, i ha fet més clarament palesa la necessitat de controlar el poder”. Una posició de cruïlla que potser alguns no veuran satisfactòria però que sembla sensata.

“L'esforç per salvar la humanitat és una nova humanitat”, diu en alguns dels moments més lúcids i positius. I deixa oberta la lluita “pel nou ordre mundial”, amb més intuïcions que certeses, com no podria ser d'una altra manera. Fet i fet, més enllà dels impecables posicionaments ètics que conté, Pandèmia funciona com a recapitulació provisionald'idees i apostes latents aquests dies convulsos. I com a alerta dels canvis que vindran i que ja han començat, una idea coronada amb una meravellosa cita del periodista alemany Andreas Rosenfelder sobre les coses realment imprescindibles. “És la idea d'un món en què tens un pis, coses bàsiques com menjar i aigua, l'amor dels altres i una tasca realment important, ara més que mai. Ara mateix, pensar que es necessiti 'més' que això em sembla irreal”.

La possible definició d'una “vida decent”, ens diu Zizek. I no és poca cosa com a lliçó en aquests temps d'incertesa.