El passat dimarts, el Tribunal Constitucional d’Alemanya, amb seu a la ciutat de Karlsruhe, emetia una sentència que posava en risc els fonaments d’Europa. L’alt tribunal concloïa que les compres de deute sobirà per part del Banc Central Europeu contradeien, en part, la Constitució alemanya. L’escrit judicial exigeix al BCE demostrar haver actuat de manera proporcional en l’aplicació del programa bons que Mario Draghi, des de la presidència del mateix BCE, va liderar des del 2015 per resoldre les seqüeles de l’última crisi financera. Si aquesta justificació sol·licitada al BCE per part del Constitucional alemany no es duu a terme, el tribunal germànic exigirà que el Bundesbank deixe de participar en el Banc Central Europeu, del qual és el principal participant -com a creador i com a membre decisiu en les seues polítiques. El termini que dona és de tres mesos, i tot es produeix en un context marcat per la crisi del coronavirus, en què els distints estats d’Europa miren de trobar -amb un seguit infinit de discrepàncies a hores d’ara lluny de resoldre- un remei conjunt. No cal dir que la solució comuna es complica encara més amb aquesta decisió. I que la situació d’estats com ara Itàlia o Espanya ara és encara més delicada.
La sentència alemanya obeeix a un recurs presentat ja fa anys per part d’una sèrie d’empresaris i acadèmics alemanys que van denunciar els programes de compra de deute públic establerts pel BCE de Mario Draghi. Consideraven que les institucions alemanyes estaven vulnerant els seus drets com a estalviadors. No cal dir que el posicionament dels denunciants no és nou: els arguments són els mateixos dels ciutadans del nord d’Europa que consideren que la Unió Europea ha de servir, només, per enfortir els Estats de manera individual i per establir relacions comercials i polítiques de dependència que beneficien, precisament, els mateixos Estats del nord. És aquest anhel el que dona força a partits populistes com ara Alternativa per Alemanya (AfD), ben lligat a l’extrema dreta, que està aconseguint consolidar el seu relat amb què dibuixa un sud d’Europa empobrit i incapaç que sobreviu a còpia d’aprofitar-se dels esforços i la caritat dels ciutadans del nord. No és estrany, de fet, que un dels denunciants fora Benrd Lucke, fundador d’AfD en el context del rescat econòmic de Grècia. Sí que és ben decebedor que Friedrich Merz, qui aspira a substituir Angela Merkel al capdavant de la CDU -i, per tant, també al capdavant del Govern alemany-, fera una crida entusiasta a que els partits polítics feren cas d’aquesta sentència. És l’enèsima prova que els populistes de l’AfD tenen els democristians de la CDU presoners del seu fals relat.
De moment, l’alt tribunal alemany ha posat en escac tant el BCE com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ubicat a Luxemburg, qui havia avalat els programes de compra de deute públic. Uns programes que no comptaven, ni de bon tros, amb el vistiplau general dels ciutadans europeus i que en molts sentits podien ser ben criticats, perquè presenten carències evidents. Però el fet és que el tribunal més determinant del país més influent de la Unió Europea ha donat la raó a aquells que no creuen en la unió, sinó en la desunió a còpia de menysprear els drets i les llibertats fins ara establertes a Europa -amb totes les limitacions que calga esmentar. I això no és una bona notícia. Perquè a més a més, la sentència dona oxigen a Estats que han protagonitzat un tomb autoritari al si de la UE, com ho són Polònia i Hongria. I perquè dona la raó a partits que volen emular aquest gir en països molt més determinants i que no estan massa lluny d’aconseguir-ho.
Tal com diu el diari francès Le Monde, aquesta sentència és ‘un ultimàtum per Europa’. Un ultimàtum que arriba en el pitjor moment possible i que caldrà afrontar amb unitat, serenor i determinació.
