Podria començar amb un “com dèiem ahir” a la manera de Fray Luis de León —aquesta llegenda es veu que ja era una fake new— i fer com si no hagués passat res en aquest temps congelat, d’espera, absurd i d’irrealitat. Però el temps, la vida i la mort sí que es belluguen. Comencen a arribar males notícies de pares d’amics i cada setmana és una trituradora de teories i sensacions. Sembla una paradoxa que se’n fumi de nosaltres: tot i voler-nos quiets i tancats, la foto difícilment és fixa. Ni llegim igual els dies que van passant, les normes grotesques, la parafernàlia institucional, l’autoritarisme governamental i veïnal o personal, ni enfoquem igual els dubtes i les confusions. La primavera i fins i tot la libido tampoc són les mateixes. Se senten més els ocells però l’enrenou general fa difícil entendre res. Semblem ratolins en un experiment. Això és curiosament, festivament i rarament així. Molt propi d’una pel·lícula de Billy Wilder. I molts dies em pregunto com els mitjans de comunicació ajuden a aclarir el panorama, si anar a remolc del sentimentalisme i l’”amunt els cors!” no amaga debats de fons, necessaris, o possibles revulsius a qui la manca d’un marc cultural sòlid en aquest país talla les ales dia sí dia també.
Com dèiem ahir, en l’article de fa un mes jo els volia parlar de Billy Wilder. N’havia vist les més clàssiques, però com que sé que és un antídot contra totes les malvestats —mala lluna, to baix, cabdellada excessiva...—, el meu confinament s’hi ha lligat: Fedora, Testigo de cargo, Berlín Occidente i Medianoche (d’aquesta en va ser guionista, tot just l’any 1939).
Fedora explica la història d’una farsa: una actriu amb la carrera estroncada per culpa d’un esguerro estètic utilitza la filla per substituir-la com a actriu. Un engany que tothom s’empassa i que m’ha fet pensar en la ficció de democràcia que vivim. Durant setmanes, ens han entatxonat militars i policies i falques autoritàries de tota mena. Qui assegura que marxin del tot? Segurament, ara hem descobert que de falques en tenen ben poc, i que el fet d’ocupar una sumptuosa posició al cul d’Europa, ja era una realitat per la qual ens havíem/havien posat una bena. Potser és la bena de Testigo de cargo, que costa de fer saltar i que no la veiem desprendre’s fins al final.
Una passejada pels mitjans permet adonar-nos de la ficció aguantada amb agulles d’estendre la roba, rovellades i ennegrides, també en l’espai atorgat a la cultura: per què costa tant dedicar-li temps, preguntes i diners? La majoria d’imatges del Sant Jordi de ficció s’entestaven a mostrar els carrers buits, les llibreries tancades o el plany col·lectiu com criatures que neguen la realitat.
Cada dia masteguem la perplexitat amb la feina que s’esfuma i tothom les passarà magres, tothom. Però cal abordar la incomoditat, donar pas a un mínim horitzó. A Berlín Occidente es veuen els dobles fons en el final d’un conflicte i el fals moralisme d’actituds que haurien de ser espaterrants. Un dia que vaig tornar a posar la televisió, vaig quedar de pedra amb els anuncis comunitaris que volen tocar la fibra. Qui ha decidit que m’ha de marcar el que he de sentir?
Al país d’Europa on el confinament ha estat més sense sentit, amb més pànic perquè senzillament no hi ha els recursos, és inevitable pensar amb les mentidetes i disfresses de la protagonista de Medianoche que arriba sense ni un ral a París. Però no són el mateix les mentidetes del desvalgut ni les del barrut ni les de l’Estat. I quan els governs autonòmics simulen fer que manen, quan ara, més que mai, ha caigut el cartró pedra de l’autonomisme, l’angúnia és del nivell de totes les picaresques del Billy juntes. I bo i amb això, encara que l’opacitat i la impredictibilitat siguin el menú diari, sempre hi ha un estirabot Wilder per salvar-se, un pensament crític per fer, que la vida empeny i no s’hi ha de renunciar.
