La nova i sobtada crisi a la qual s’ha vist abocada Europa evidencia, una vegada més, les febleses d’un projecte que mai no s’ha acabat de consolidar. Malgrat les dificultats per construir Europa i per convertir-la en un espai unitari arreu del món, Europa mai no ha deixat de ser una referència -si no la gran referència- mundial a nivell de progrés i d’estat del benestar. Els complexes , les mancances i els egoismes dels estats europeus, però, han entrebancat el projecte, que sempre ha fet fallida a l’hora de donar respostes a les crisis. Si bé, i seria injust no assenyalar-ho, Europa sempre ha sabut refer-se dels desastres, tot i que massa tard i, sovint, després d’haver experimentat drames irreparables.
Enmig d’aquesta crisi generada per la COVID-19 sorgeixen molts arguments que miren de trobar solucions. Però també moltes diagnosis oportunistes emeses per mirar de desprestigiar idees que podrien contribuir a fer una Europa millor. Desacreditar el nacionalisme mai no ha deixat de ser una moda imposada pels més nacionalistes d’Europa, capaços de denigrar un terme que els defineix en el pitjor dels sentits possibles, perquè exerceixen i imposen el nacionalisme més fosc i més antic: el que mira d’imposar unes nacions sobre les altres. Aquest nacionalisme d’Estat, a Espanya disfressat de “patriotisme constitucional”, és el que s’ha instal·lat arreu d’Europa per fer fracassar els propòsits de les institucions continentals i per evitar que el sentit essencial d’Europa mai no s’impose sobre els interessos particulars. I és que són els Estats, i no les nacions, les que han entrebancat el projecte europeu i els que continuen limitant la consolidació d’una realitat comuna, els que eviten que Europa esdevinga definitivament un espai referencial de benestar i una única veu arreu del món.
Si els Estats actuals són incapaços de mirar per Europa i pel bé comú, potser és l’hora de d’explorar projectes molt més ambiciosos i integradors que no són nous. Projectes que sempre s’han vist menyspreats per part dels qui han impedit l’existència d’una Europa més solidària i pròxima als seus habitants. L’Europa dels pobles és una idea defensada des de fa dècades per les nacions sense Estat, que sempre han tingut presència al Parlament europeu per demanar una Europa amb menys protagonisme dels Estats, aquells que han impedit que Europa funcione com cal.
Malauradament, ha estat aquest protagonisme dels Estats el que ha convertit la Unió Europea en un club integrat per aquestes entitats que sempre han interposat el seu interès particular per davant del col·lectiu. Han sigut els Estats els qui no han volgut enfrontar-se amb garanties a la crisi dels refugiats, incomplint tots els compromisos; han sigut els Estats els qui han mirat cap a un altre costat quan algun d’ells ha actuat internament contra els principis bàsics de convivència; han sigut els Estats els qui han impedit una redistribució justa dels recursos; han sigut alguns Estats els qui han reforçat el control de la justícia o dels mitjans de comunicació per part dels seus governs sense que el club d’Estats de la Unió Europea siga capaç d’imposar-ne una sanció exemplar.
Sense un canvi de fons en l’esquema que ha fet funcionar fins ara la Unió Europea, cap solució definitiva a la crisi i a la convivència no serà possible. Crisis com la present obliguen a trobar remeis de llarga durada, i això passa per posar al centre de tot la democràcia, la convivència i la societat del benestar. Què és Europa, si no és això? Tindria sentit anomenar-se europeus sense haver garantit aquests tres principis? Quin futur hi haurà sense una Europa forta i referencial al món? No se sap ben bé quin, però fa feredat pensar-ho.
