Crec que hauria de començar demanant-los disculpes. Avui no em guanyaré el jornal. Poc o res tinc a dir-los un dia més enmig del llarg dia detingut, i amb aquella altra paràlisi facial en l’espill d’un Dorian Gray que no és ni malvat ni alegre ni dolçament corromput. El meu és un estatisme vulgar. Una quietud d’existència provisionalment amortitzada. Faran bé si boten cap a uns altres companys de secció segurament amb millor voluntat, arguments i, perquè no, esperança. I he dit “amortitzada” perquè sí que he tingut idees pròpies que després han resultat comunes. No podria afegir ni un sol mot a tot el que ja s’ha dit amb una profunditat, per cert, a la qual tampoc no aspirava. Amb les grans preguntes congelades a la boca els dic que no, que no ho sé, i m’hauran de disculpar, si aquest virus és centralista o perifèric o si és l’epitafi del neoliberalisme, o si el ministre de Sanitat mereix la presó tant o més que els empresaris que envien els seus treballadors al tall, ni tan sols si el color verd de demà, que sembla inevitable, diuen, serà de bosc o de camuflatge militar.
És cert que m’inquieten els uniformats en la televisió i també, a les vuit, quan s’alça el gran teló, el uniformats de les finestres. I reconec que he aplaudit, i encara ho faig de tant en tant, qui sap si per una certa voluntat de memòria col·lectiva davant dels apetits de futures tisores. Però més que els vestits de gala en roda de premsa, allà cadascú amb els escenaris de la seua ridiculesa, m’indigna més aquell moralisme de final de telenotícies, amb un Carlos del Amor qualsevol pentinant-li els bigots a una cosa semblant a la literatura, ja saben vostès allò de les abraçades que esperen o els pobles solitaris com a santuaris d’una autenticitat vençuda. I molt menys suportables són aquells manifestos solidaris de músics i esportistes des de les seues cases d’infinits metres quadrats. Qui no canviaria tota aquella solidaritat encapsulada per un grapat de metres, si pot ser amb gespa i piscina? Tot el contrari a la vida solitària en un barri dins del barri, posem per cas Barona dins d’Orriols, un parc temàtic de l’aluminosi, un atemptat a l’higienisme amb patis de llums de dos metres quadrats, seixanta en total, com a molt, de superfície majoritàriament interior, feta amb tots els materials de construcció sobrants de la piconadora, on els sorolls travessen les parets i s’esvaren com una suor lentíssima on hi ha des de l’habitual, i no per això menys transcendental, lladruc d’un gos de matinada, el previsible plor d’un nadó, la mala consciència de la tos, d’un esternut, i tot tipus d’evolucions gàstriques amb una gran vocació auditiva. La vella llar, per cert, sense companyia humana ni animal. Meres carències a l’hora de fer més flagrant l’abús de la seua paciència. Perquè amb fills, parella i gos segurament podria composar-los un bestiari del més divertit.
En tot cas puc parlar-los de la biblioteca pròpia del confinament. Si Carlos del Amor tanca telenotícies i certs delegats de capçaleres visiten rutinàriament tertúlies d’À Punt, jo també puc fer esment d’algunes lectures d’altra banda una mica sàdiques: La pesta, Un món feliç, 1984 i La Guerra del mons, on és un virus, de fet, l’únic capaç de vèncer els marcians i, en aquest cas, salvar la humanitat. Llibres, no m’ho negaran, d’un cert desassossec si tenim en compte l’hora greu, segons quina retòrica parlamentària. I on cal afegir un conte nocturn d’Allan Poe, només pel gust de destil·lar-se un glop de sotsobra abans de dormir. Per això els sotracs, la transpiració, el mal d’esquena en els somnis.
Tres dies abans de morir, vaig somiar amb Juan Cotino: treia un mòbil de la butxaca i deia que me’l regalava si em comprometia a parlar bé d’ell en un article. Jo em vaig sentir ofès, evidentment. Pel fet en si i per la qualitat del suborn, a més de segona mà. Però qui sóc jo per anar amb exigències? En aquell moment ja era el columnista sense res a contar-los que sóc ara, sense massa opinions i per tant sense grans respostes, algú incapaç de pujar-se a la trona de Twitter i piular amb els dits bruts de veritat, eloqüència o sobtada revelació. En tot cas algú que mira i que remira, s’aixeca de puntetes per veure millor, potser més lluny, i només es capaç d’albirar, amb una actitud d’ornitòleg, la curta llargària del seu carrer, del carrer Daroca, amb el rusc humà que alena parets endins, un carrer, un qualsevol, que esdevé en tossuda imatge en l’espill d’aquell rostre paralitzat en el just moment de la pregunta i la resposta sense fortuna.
