El 1937, en plena guerra civil espanyola, circulaven per casa nostra dos cartells ben sorprenents d’Enrique Ballesteros, conegut com l’Henry. En l’un, hi apareix en primer pla, per davant d’un soldat lluent, un home d’elegància desbordant, amb barret, abric, camisa, corbata i guants. En l’altre, una dona impecable que duu un barret amb dues plomes, un vestit de tipus sastre, brusa i corbata, situada davant d’una perfecta infermera. En tots dos cartells s’hi pot llegir l’eslògan Camarada!! Vesteix bé, que així fomentes la nostra indústria.
Hi ha qui ha remarcat l’absurditat o la frivolitat dels cartells en qüestió, adduint que l’ambient bèl·lic i revolucionari de l’època feia inviable de combinar la pólvora amb el disseny sastril. A mi, en canvi, aquesta mena de discursos sí que m’han semblat sempre superficials, per la incapacitat d’interpretar correctament el missatge que pretenia expressar l’Henry. És en els moments més difícils de la humanitat, com evidentment una guerra, quan es pot copsar més fàcilment la diferència entre una actitud mediocre i una actitud brillant, entre un discurs correctet i una al·locució fascinant,entre una manera de fer normaleta i una d’extraordinària, entre un vaig-tot-el-dia-amb-pijama-i-mal-girbat perquè no surto de casai un sense-un-duro-però-amb-estil, que dirien els de Sau. És quan tot és un desastre, és quan no en tenim ni per pa amb tomàquet, que veiem sense filtres els qui estan capacitats per ocupar la responsabilitat que ostenten, i els qui, no.
Em van venir al cap aquests cartells de l’Henry arran de la notícia que explica que els nostres dissenyadors Josep Abril i Míriam Ponsa han aturat el disseny i producció de col·leccions de passarel·la que fan habitualment per centrar els esforços a dissenyar i fabricar mascaretes i bates per a personal sanitari i treballadors de petites i mitjanes empreses de casa nostra, a fi d’aportar el seu granet de sorra a la lluita contra la pandèmia que ens envolta. Mentre els de Primark foten fora el 98% dels seus treballadors, la nostra gent es reinventa i suma esforços.
Parlem de bates, pantalons i mascaretes dissenyats per Josep Abril i confeccionats per Míriam Ponsa, amb teixits ecològics homologats, fabricats localment per una empresa del Bages. Fins i tot les cintes de les mascaretes són de quilòmetre zero. Certament, el preu del producte final no és el mateix que el preu del que es produeix a la Xina, però, a diferència d'altres materials, els seus es poden reutilitzar fins a 140 vegades si es renten a una temperatura de 120 graus, atès que el teixit es manté perfectament sense perdre propietats de protecció, quelcom que, d’un punt de vista ambiental és de vital importància. Els dos dissenyadors donen feina a empreses i tallers locals, amb salaris adequats i producte responsable amb el medi ambient. La cirereta del pastís, el que acaba aportant aquella excel·lència que marca la diferència, és que el disseny d’en Josep Abril atorga als productes aquesta autenticitat estètica de traça reconeixible a quilòmetres. Com sempre, comptat i debatut, la feina ben feta i el bon producte és imbatible econòmicament, social i ecològica.
Per a Ponsa, la crisi del coronavirus és una oportunitat per reivindicar “la proximitat i la producció local”. “Els que produïm aquí estem treballant amb uns valors que no tenen res a veure amb els dels que es produiran a fora, són valors intrínsecs a la marca. (...) Si la gent continua comprant samarretes a tres euros al fast fashion, estem en perill, però si la gent aposta pels productes de proximitat tenim una oportunitat”. No sóc pas tan optimista com ella. Seria meravellós que el drama del coronavirus servís almenys perquè el conjunt del país s’adonés dels avantatges de fomentar la nostra indústria tèxtil i d’apostar pels nostres dissenyadors i creadors. Però m’ensumo que el bitxo aquest no serà suficient per provocar aquest canvi de mentalitat.
En la darrera dècada s’ha avançat moltíssim, per exemple, en el foment del consum de productes alimentaris locals. Vam començar amb els vins, seguit dels càrnics i ramaders, peix i més darrerament els agrícoles. Existeixen cooperatives de productors i consumidors. Bona part dels nostres millors restaurants competeixen per oferir-nos els millors plats del territori. Els menjadors d’institucions públiques o de referència, com les escoles d’aquest país, tot sovint inclouen en les seves condicions de contractació la compra d’aliments a productors locals. Àdhuc les grans superfícies comercials ara fan gala d’oferir als seus prestatges els entrecots de Girona o les maduixes del Baix Llobregat. De segur que no és suficient però no hi ha dubte que s’ha produït un canvi de paradigma.
En el cas de la indumentària, som als antípodes de tot això. Sense anar més lluny, aquells qui actuen de model estètic en la nostra societat, les celebrities, els representants polítics –Presidents i consellers, batlles, diputats, alts càrrecs...–, els institucionals i cívics –presidents del Barça, de la Cambra, de fundacions i associacions–, els empresarials, els presentadors de televisions públiques, etc., majoritàriament apareixen sempre vestits amb peces fabricades –i també dissenyades– a fora, i tot massa sovint, cal dir-ho, sense gaire personalitat o estil originals, com si la manera com vestim no fos també un element comunicatiu que transmet un altre missatges. Però, a més, no només hem perdut glamour i knack en els nostres representants –de debò que no enyoreu aquella dècada dels 80, amb polítics progressistes fins a la medul·la i elegants fins al serrell?– sinó que, fins i tot, disposem de polítics d’extrema esquerra que de vegades llueixen samarretes amb missatges d’allò més revolucionaris, elaborades a qualsevol país asiàtic o africà que us vingui a la ment en aquests moments, òbviament sense seguir cap mena de criteri ni social ni ecològic. Ni estètic, esclar.
Per això, en acabar aquesta pandèmia, si la Generalitat engega un pla de rescat empresarial, fóra bo que els nostres estimats camarades comencessin per vestir bé i fomentar la nostra indústria. De creadors i fabricants de casa amb talent i poca feina en tenim que no donarem l’abast.
