Sempre van prendre precaucions. Es rentaven les mans a les portes de l’església, van prescindir de les abraçades habituals i van respectar la distància entre ells. Eren vora seixanta membres d’un grup coral de Mount Vernon, una ciutat ubicada al sud de Seattle, que no volien deixar de cantar junts.
Era el 10 de març i la COVID-19 encara no havia arribat a aquest indret. Almenys, segons les autoritats. Els cantants van assajar durant dues hores i mitja. Tots guardaven la seua pròpia partitura. Ningú no va tossir. Ningú no va esternudar. Tots pensaven estar sans.
Quasi tres setmanes més tard, 45 membres del cor donarien positiu en coronavirus. Almenys tres serien hospitalitzats i dos moririen.
Si es tenen en compte els comunicats que fins llavors havia fet l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre les vies d’infecció de la COVID-19, els membres del grup coral no s’haurien d’haver contagiat. Tampoc si es tenen en compte els criteris científics de l’Institut Robert Koch de Berlín: existeix un perill especial si una persona infectada tus directament a la cara d’algú o li parla durant molta estona ben a prop. Posteriorment, unes gotes de secrecions relativament grans volen al voltant, sovint durant minuts, i acaben caient al terra.
Fins ara, l’OMS ha demostrat que, tot i que és menys freqüent, les infeccions a través d’aquestes gotes són possibles. També ho són a través d’objectes contaminats pel virus. Per això ajuda tant a evitar el contagi el rentat constant de mans.
Però la infecció generalitzada del grup coral de l’església nord-americana suggereix que, possiblement, hi ha una altra forma de propagar la COVID-19. Una possibilitat que podria existir, tot i que l’haja descartat l’OMS fons ara: el patogen vola per l’aire.
William Ristenpart, de la Universitat de Califòrnia, mira d’esbrinar-ho. Segons Ristenpart, sobretot quan es canta, però també quan es parla o fins i tot durant la respiració normal, les persones expulsen petites partícules humides de l’interior de les seues vies respiratòries. Un fet que coneix la comunitat científica, però no el públic general.
Aquestes partícules invisibles tenen la mida d’una mil·lèsima part d’un mil·límetre. Però són capaces de moure els virus de les vies respiratòries d’una persona infectada al seu voltant més immediat. Segons Ristenpart, aquest efecte està comprovat en els patògens del xarampió, de la tuberculosi, de la grip i també del Sars-COV-1, predecessor de l’actual Sars-COV-2, ben present entre el 2002 i 2003.
En l’aire, les parts líquides de les partícules en suspensió s’assequen ràpidament, però el virus que contenen pot persistir durant molt de temps i es pot moure gràcies als corrents d’aire. Altres investigadors han descobert, a través d’estudis recents, que el Sars-COV-2 pot ser infecciós en l’aire fins durant tres hores, almenys a dins del laboratori. Si una persona inhala les partícules del virus, aquestes poden accedir fins i tot als pulmons.
A la revista Aerosol Science and Technology, Ristenpart i els seus companys exposen hipòtesis preocupants. Se sap que moltes persones contagiades pel coronavirus es mantenen saludables durant molt de temps, fins i tot de forma permanent, però en canvi transmeten el virus de manera efectiva. Aquestes persones desconeixen plenament la seua infecció, atès que no tossen ni esternuden.
Els investigadors que formen part de l’equip de Ristenpart sospiten que el Sars-COV-2 podria haver-se expandit arreu del món perquè les partícules dels portadors asimptomàtics del virus juguen un paper decisiu en el contagi generalitzat.
Si els científics tingueren raó, cosa plausible però en cara no demostrada, això significaria que el Sars-COV-2 es pot transmetre si una persona infectada, senzillament, obre la boca. I com més fort parla o canta el portador del virus, apunta Ristenpart, més partícules contaminades recorren el seu espai pròxim.
En aquest cas, les màscares que cobreixen el nas i la boca serien remeis parcials. Si tothom les fera servir, la propagació del virus podria ser continguda per part dels portadors asimptomàtics. Els experts consideren que el risc de propagació del virus a través de les partícules és bastant alt, cosa que contrasta amb els comunicats de l’OMS.
L’investigador nord-americà Joshua Santarpia va examinar l’aire de les sales d’aïllament on es trobaven més d’una dotzena de pacients amb coronavirus. Tots ells tenien símptomes lleus, i sovint ni tan sols tossien. L’investigador va poder detectar partícules voladores en més de la meitat de les sales, però principalment en baixes proporcions. Santarpia fins i tot va trobar partícules als corredors de l’hospital. El següent pas serà investigar si aquests virus de l’aire en les habitacions de l’hospital poden ser infecciosos.
Són moltes les preguntes sobre el Sars-COV-2 que encara no tenen resposta. Ningú sap fins a quin punt les partícules poden expandir-se per les oficines, pels restaurants o pels vagons del metro. Ningú sap quina és la dosi mínima perquè una partícula puga ser infecciosa.
Tot això podria explicar perquè a la Xina, a Espanya o a Itàlia van morir tants metges i infermers joves per la COVID-19 quan abans havien tingut contacte directe amb persones contagiades.