Actualment, Pequín ofereix una imatge desconcertant. A les cinc autopistes de circumval·lació, als matins i als vespres es produeixen els primers embussos, però durant el dia molts carrils van tan buits que motoristes i conductors de cotxes esportius hi fan curses.
Per les zones d’oci i de compres hi ha parelles elegants que passegen, però als restaurants i a les cafeteries la gent s’asseu a molta distància els uns dels altres, sovint només una persona per taula. Al peu de les muntanyes dels afores, les famílies hi van a fer pícnics, però, abans que els nens vagin a fer volts, els pares els estrenyen les gomes de les mascaretes.
La ciutat fa la sensació d’estar-se despertant d’una hibernació, però no sap decidir si ho vol de veritat o no.
Tres mesos després de l’esclat de la crisi del coronavirus, a la Xina tot empeny per tornar a la normalitat: la població, l’economia, el partit. A mitjan setmana, es van aixecar les restriccions als desplaçaments imposades al gener a la província de Hubei; des de fa dies, oficialment ja no hi ha cap nou cas de malaltia per coronavirus. El 8 d’abril també s’acabaran les mesures a la capital de la província, Wuhan, zona zero de la crisi.
Les imatges d’alegria de Hubei fa dies que venen acompanyades de missatges d’alerta per por d’una segona onada del virus. L’equip que s’ha encarregat de gestionar la crisi –sota la direcció del primer ministre, Li Keqiang– afirma que la situació és “igualment complexa” i ordena als quadres del partit que tinguin precaució. De vegades sembla que els dirigents encara no es fiïn del tot de les seves pròpies xifres.
Dimecres al vespre van arribar a l’estació de Pequín Oest els dos primers trens d’alta velocitat amb prop de 900 treballadors de Hubei. Tots han passat un estricte procés de control. Tots han hagut de demostrar que tenien dret de residència i permís per treballar a Pequín; i tots han hagut de passar dues setmanes en quarantena. Al mateix temps, certs vols internacionals amb destinació a Pequín són desviats a altres ciutats.
Els viatgers que arriben de l’estranger han de sotmetre’s a un test de coronavirus i han de fer catorze dies de quarantena. A partir de dissabte gairebé tots els estrangers amb visat vàlid ja no poden entrar al país fins a nou avís. Els últims dies la Xina ha registrat més de 500 casos “importats”, la majoria a la capital. “Pequín s’ha convertit en el camp de batalla principal per a la prevenció i el control del nou coronavirus”, diu el sotsdirector del centre de vigilància de l’autoritat de l’aviació civil.
Tot i així, ara els turistes ja poden tornar a la Gran Muralla i Pequín va obrint una fàbrica rere l’altra. A més, des de fa dies corre el rumor que a final d’abril se celebrarà la reunió anual, ajornada al febrer, de l’Assemblea Nacional Popular.
En què es basa la confiança dels dirigents per reobrir a poc a poc el país, impulsar l’economia i així també donar un senyal d’esperança a escala internacional (a tots els Estats que ara estan afectats per la crisi del coronavirus)? Seran gaire duradors els èxits que ha aconseguit la Xina en la seva “guerra popular” contra el virus?
“A començament de gener el sistema va col·lapsar-se”, diu el politòleg Victor Gao, que va treballar com a traductor a l’anglès per al polític reformista Deng Xiaoping, mort el 1997, i que ara és vicepresident d’un laboratori d’idees afí a Pequín. “A Wuhan, els hospitals, els metges i les metgesses, els infermers i les infermeres estaven aclaparats. Hi ha moltes coses que hauríem hagut de fer més bé”.
Després de la catàstrofe de Wuhan, però, la direcció del país va aconseguir “mobilitzar contra el virus” l’enorme aparell administratiu, “tota la piràmide que va des del govern central, passant per províncies, districtes, ciutats i pobles, fins a l’últim carreró del país”. Per fer-ho van resultar especialment efectius els anomenats comitès de veïnat, que temps enrere havien estat utilitzats pel partit “com a eina de control ideològic”, però que ara han fet una funció molt diferent.
“Avui hi ha àvies i avis davant el portal est del meu complex d’habitatges que de sobte encarnen tota l’autoritat del govern”, explica Gao. Amb aquests quadres del partit, sovint ridiculitzats darrerament –que ara porten meticulosament el compte de qui entra i qui surt– no s’hi val fer broma. “Perquè aquesta gent també està sota molta pressió. Si al seu àmbit de responsabilitat s’hi forma un nou focus de contagi, després els interrogaran a ells, i ho saben perfectament: rodaran caps. Em temo que aquest sistema es mantindrà com a mínim fins a final d’aquest any”.
El partit no es refia només dels seus quadres. També ha fet més densa la xarxa de vigilància digital. En la seva vida quotidiana, gairebé tots els xinesos paguen únicament amb el mòbil. A les plataformes de pagament s’han instal·lat programes que assignen un codi a l’usuari basant-se en el seu estat de salut i el seu perfil de moviment: verd, groc o vermell, segons el nivell de perillositat.
Milions de persones s’han donat d’alta en aquestes apps. Molts perquè hi estaven obligats, com els treballadors que retornaven de Hubei a les grans ciutats de la costa est. Molts altres, però, ho han fet voluntàriament, perquè als controls de policia, als supermercats i a les estacions s’ha d’ensenyar rutinàriament un codi verd perquè et deixin passar.
N’hi ha prou amb aquestes mesures per contenir l’aparició de nous focus de contagi? És dubtós, perquè se’n van produint de nous. A començament d’aquesta setmana, la revista pequinesa Caixin va informar que només a Wuhan cada dia diverses desenes de persones donen positiu, però que, com que no tenen símptomes, no se les comptabilitza en les estadístiques.
El South China Morning Post ha tingut accés a documents del govern segons els quals a tota la Xina fins a final de febrer més 43.000 persones van donar positiu, però van ser classificades com a “asimptomàtiques” i tampoc no van ser incloses a les estadístiques. El govern, en canvi, diu que aquests pacients estan registrats a les bases de dades de salut, que van ser posats en quarantena i, per tant, sempre han estat controlats. Hi ha qüestiones dubtoses, doncs, però els èxits de la Xina són innegables.
“Hem arribat al punt”, diu Victor Gao, “en què tenim llits que esperen pacients; i no a l’inrevés, com fa dos mesos”. Segons les previsions, la combinació de control digital i analògic, molts tests i l’equipament massiu dels hospitals interrompran aviat les cadenes de contagi i impediran que es desfermi una “segona onada”.
D’això no n’hi ha cap prova, però sí que hi ha hagut un clar senyal polític que el govern creu en aquesta lògica. El 10 de març el cap d’Estat, Xi Jinping, va visitar Wuhan. Amb aquella acció va vincular el destí de la ciutat a la superació de la crisi del coronavirus. No es pot descartar –però en el sistema xinès és improbable– que fes aquell viatge sense considerar resolta del tot la crisi. Les paraules van ser de molta prudència: “Hem aconseguit uns resultats parcials importants”, va dir Xi. El que el país encara ha d’afrontar serà “dur i feixuc”.
El poder del Partit Comunista reposa sobre quatre pilars, va escriure el crític amb la Xina, resident als EUA, Minxin Pei: un creixement fort, una repressió refinada, un nacionalisme promogut per l’Estat i la integració econòmica de les elits socials. Dos d’aquests quatre pilars del poder estan vinculats directament als resultats econòmics de la Xina: la pressió sobre els dirigents perquè facin que les empreses tornin a agafar embranzida és immensa.
Les últimes dades econòmiques són catastròfiques. Gairebé tots els experts creuen que la segona economia més gran del món es contraurà durant el primer trimestre del 2020: per primera vegada després de més de quaranta anys de creixement ininterromput. D’una manera especialment dura es veuen afectats milions de petites i mitjanes empreses: botigues, restaurants, cafès, els propietaris de les quals amb prou feines estalvien més diners dels que necessiten per a dos o tres mesos. A la Xina aquestes empreses també generen una gran part dels llocs de treball. El país afronta un problema que, a diferència de moltes economies occidentals, pràcticament no coneix: la desocupació.
Al mateix temps les exportacions s’han desplomat; i això ja passava abans que l’onada del virus afectés els socis comercials més importants de la Xina, primer Europa i ara els EUA. Als empresaris que durant les últimes setmanes han augmentat a poc a poc la producció a les seves fàbriques, els preocupa no poder col·locar els estocs. A l’economia ja es dibuixa clarament la “segona onada”.
Pequín encara dubta de si introduir mesures de suport per valor de milers de milions, com ha decidit Washington aquesta setmana. Sobre els motius d’aquests recels, de moment només se’n poden fer especulacions. Potser la direcció del país vol impedir una afluència descontrolada als bancs, o potser també aposta per una acció coordinada internacionalment.
En política exterior, els dirigents xinesos actuen amb més determinació. Els últims dies Xi Jinping ha parlat amb diversos caps de govern occidentals, entre altres amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, i amb el seu homòleg nord-americà, Donald Trump. Gairebé a tots els ha promès ajuda. El país, que fa vuit setmanes encara es trobava sota mínims, ara produeix més de cent milions de mascaretes al dia. Deu vegades més que abans de la crisi.
Els dirigents xinesos aprofiten l’empenta d’una onada de xovinisme, en què aquests dies probablement es descarrega la por i la frustració de les setmanes anteriors. Se senten veus estridents en direcció a Occident a les xarxes socials, però també dels rangs més alts del Ministeri d’Exteriors.
El tuit del viceportaveu del Ministeri d’Exteriors, Zhao Lijian, en què deia que possiblement uns esportistes militars nord-americans havien portat el virus a Wuhan, pel que sembla traspassa les fronteres del que és acceptable fins i tot per als diplomàtics xinesos. Primer li va parar els peus l’ambaixador de Pequín a Washington, però la indignació sembla que va més enllà. Victor Gao, que representa el consens de l’establishment moderat de Pequín, sentencia: “Una cosa així no és pròpia d’un portaveu del Ministeri d’Exteriors”.
Traducció d’Arnau Figueras