“A la planta baixa hi havia tots els primitius aparells que eren necessaris. Dinamos i transformadors, garrells de distribució o parallamps protectors, s’estrenyien en un local reduït, amb un ordre científic que avui ens esgarrifaria. Feien un soroll continuat que eixordava... els dies pitjors, els dies de tormenta més o menys llunyana, no podia deixar d’anar a veure les descàrregues de les línies que espurnejaven en els parallamps protectors dels aparells, i embadalir-m’hi.”
Miquel de Palol, Girona i jo (1972)
Girona, la ciutat dels quatre rius
Poques ciutats poden presumir de posseir quatre rius. A Girona, quatre cursos amb caràcter propi perpetuen la relació secular que la ciutat ha mantingut amb l’aigua. Són l’Onyar, el Ter, el Galligants i el Güell. I a aquests, cal afegir-hi el rec Monar, l’industrial per excel·lència.
Si bé la ciutat medieval es trobava en alçada, construïda sobre els contraforts de la muntanya i fora de l’amenaça de crescudes i avingudes de l’Onyar, vora riu tenia lloc una intensa vida comercial i productiva.
L’expansió urbana colonitzà la terra baixa. Al marge dret, s’hi erigí una segona muralla sobre la façana fluvial fins al barri de Sant Pere que permeté aproximar la ciutat a l’Onyar. La riba esquerra, on ha crescut el barri del Mercadal, quedaria progressivament integrada a la ciutat: durant la primera meitat del segle XIII s’hi alçaren l’Hospital Nou —o de Santa Caterina— i el convent de Sant Francesc. Tot i això, el Mercadal mantingué la seua identitat com a nucli industrial, amb els molins, i com a centre productor primari, amb les hortes que abastien la vila de Girona.
Amb tot, cadascun dels quatre rius posseeix una identitat diferenciada dins el creixement històric de Girona: si l’Onyar ha estat el vertebrador de la ciutat, el Ter hi arriba de pas i la travessa. El Galligants, de cabal intermitent igual que el Güell, davalla per la vall de Sant Daniel des del massís de les Gavarres. I el Güell, ben al contrari, connecta la vila amb la plana meridional i desemboca al Ter prop dels aiguamolls de Santa Eugènia i de Fontajau. Tant el Güell com el Galligants són víctimes de la canalització i avui, més que rius, s’assimilen a séquies.
No s’ha d’oblidar el rec Monar. Documentat ja al segle X, el Monar ha estat l’element definitiu i catalitzador de l’activitat industrial gironina i de la rodalia: s’hi instal·laren molins, com el paperer que va construir Estrader de Vilablareix a mitjan segle XII, i alhora va ser aprofitat per l’agricultura de regadiu.
És el rec Monar, també, el que propicià l’activitat tèxtil local al segle XIX i unes dècades més tard la instal·lació de centrals hidroelèctriques, com les de Montfullà, Salt i Girona. En l’actualitat, el Monar continua movent les turbines de les centrals i indústries de Montfullà, Salt, Santa Eugènia i Girona.
Un aiguabarreig urbà
A l’extrem septentrional de la Devesa, les aigües de l’Onyar i del Ter es fonen davant seu. Enfront, l’illa del Ter llueix una innegable bellesa paisatgística, a banda de la riquesa ambiental que hom atribueix a aquesta reserva natural urbana. La vegetació de ribera s’expressa amb frondositat: verns, pollancres, freixes i canyissos oculten una riquesa faunística, tant aquàtica com de ploma.
A l’extrem nord de l’aiguabarreig, la resclosa de la Manola, també coneguda com la de La Aurora, destaca com una de les instal·lacions hidràuliques cabdals de la ciutat. Si bé va funcionar com a punt de captació d’aigua per a la fàbrica de paper La Aurora fundada el 1845, el seu origen sembla localitzar-se uns segles enrere, quan la resclosa derivava l’aigua de l’aiguabarreig vers el conjunt de molins de la Manola de Pedret, del segle XVI, i una de les peces de l’arqueologia industrial més antigues de la ciutat. Val a dir que la presència molinera conformà el nucli de l’activitat industrial de Girona, raó per la qual la ciutat va municipalitzar la propietat dels molins entre els segles XVI i XVII, i passà de mans de famílies nobiliàries —una estructura encara feudal— a mans públiques. Farina, paper, draperia o fabricació de pòlvora van ser algunes de les matèries produïdes pels molins gironins.
Ciutat de Ponts
Girona és ciutat de rius i, per això mateix, de ponts. Els ponts gironins han acabat formant part de la identitat de la ciutat. El pont de Sant Feliu serveix al visitant de porta d’entrada al Barri Vell. Es tracta d’una passarel·la de vianants moderna, del 1995, concebuda amb fusta i ferro. Quan encarem el Barri Vell, la perspectiva és del tot privilegiada i anuncia l’espai històric: davant nostre, l’església de Sant Feliu; en segon terme, la Catedral.
Tot remuntant l’Onyar, discretament camuflat entre les característiques façanes colorides que pengen sobre el riu, perviu el pont d’en Gómez des de 1916. Com l’anterior, es tracta d’una passarel·la per a vianants que havia de connectar amb la plaça de la Independència. El pont, lleuger i esvelt, ret homenatge al propietari de la casa que va haver de ser parcialment enderrocada per tal de poder edificar-lo.
En direcció al centre, apareix el pont de Sant Agustí, batejat així perquè s’ubicava ací l’antic convent, que va funcionar entre els segles XVII i XIX.
Arribem al pont de les Peixateres Velles. És la joia de la corona i el més rellevant de la ciutat. No debades resulta el més desitjat i fotografiat pel turista. Destaca per la seua estructura metàl·lica i pel característic color roig, però també per oferir una perspectiva immillorable de les cases de l’Onyar, la façana fluvial multicolor amb què Girona no deixa de sorprendre els forans i alegrar la vida als locals. L’estructura va ser construïda per la companyia francesa Eiffel el 1877, dotze anys abans que l’insigne arquitecte erigira la torre de París, i és un dels vuit que ell mateix va signar a Girona.
Dels que queden dempeus, però traslladats de la seua ubicació originària, hi ha el pont del riu Güell. Conegut com el pont de la Devesa, o el pont del Rellotge, va ser accessible fins al 1963. Connectava la Devesa —per cert, el parc urbà més gran de Catalunya— amb la ciutat. Veïns de Palamós el van reubicar sis anys més tard al paratge del Balitrà. El pont de Mart, una segona passera sobre el riu Güell, va quedar també en desús i va ser traslladada a la zona de Taialà. Els altres cinc ponts d’Eiffel eren d’ús ferroviari. Un d’ells encara salva el rec Monar, mentre que la resta ha desaparegut.
Finalment, al riu de Galligants el discret pont d’en Pericot, o de la Font d’en Pericot, va ser construït al segle XIX per a reemplaçar unes antigues palanques que el travessaven. La vall de Sant Daniel, per on flueix el Galligants, mereix una passejada tranquil·la, amb vistes sobre el monestir benedictí de Sant Pere de Galligants. El Galligants és, per dir-ho així, la porta del darrere de Girona: si en remuntem la vall, penetrem de ple al massís de les Gavarres, amb els rics i densos alzinars que l’entapissen.
Per primera vegada, Girona reivindicà el seu patrimoni fluvial, amb la celebració de l’Aplec dels Quatre Rius que va tenir lloc a principi de juny de 2019. Aquesta festa de la natura va ser organitzada per l’Associació Naturalistes de Girona i l’Associació La Sorellona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona i del Consorci del Ter.