Irene Santiago:"La salut individual és la salut col·lectiva, cal que ens cuidem tots"

Com afecta el confinament a les persones? Canvia en funció dels terminis?
El primer que ens afecta és la incertesa davant del temps. Acabem de saber que serà mínim un mes. Això ja és un factor d'estrés. La incertesa dificulta poder assumir i preparar-se pel confinament. No vol dir que per tothom hagi de ser així, és genèric. Si posem una primera etapa de dues setmanes, hem vist que els primers dies ens trobem amb reptes que tenen a veure en adaptar-nos a un nou ritme i una nova dinàmica. Hi ha un canvi de rutina. En aquest primer moment, ens adonem que alguna cosa molt greu està passant perquè ens quedem a casa. Això és el que té més pes, és diferent que quan ens diuen que hi ha alguns casos. Quan entrem en estat d'alarma i confinament, entrem a un altre nivell. Costa dimensionar-ho, perquè no tenim dades. No hi ha precedents recents. Hi ha una cosa és molt important. En la darrera fase, quan veiem la llum al final del túnel, quan s'aixequi el confinament, és molt important mantenir al peu de la lletra les mesures que sanitat ens ha imposat. És fàcil que en aquell moment ens relaxem i abaixem la guàrdia. Aquí hi ha un punt en què hem de mantenir l'alerta i no abaixar la tensió. Això, aquí pot ajudar la idea que la salut individual és la salut col·lectiva, cal que ens cuidem totes i tots. Som un.

Com és l'adaptació a estar a casa?
La gent que pot fer teletreball, s'ha d'adaptar a l'ordinador i a noves plataformes. La gent parla molt del temps. De sobte sembla que hi ha molt temps lliure. No és així per tothom. Després d'aquesta adaptació de la rutina, hi ha la manca de contacte humà. Estem separats. Som éssers socials i necessitem la mirada, l'abraçada, compartir espais... Som un país de fer molta vida de carrer. Això és un element molt important. Els psicòlegs estem recomanant que aquest contacte es mantingui encara que no sigui igual. Totes les plataformes (Skype, Whatsapp) que ens permeten fer trobades. Ara portem pocs dies, però quan en portem més, aquesta manca de contacte social la notarem molt més. Ens passarà més factura. Hi ha també l'efecte del clima, del sol. Qui té una terrassa, fantàstic. Però la gent que està en pisos molt petits amb poca llum, ho nota.

I l'amenaça del virus...
Ens enfrontem no només a un confinament, sinó al fet fins que no passin catorze dies no tenim seguretat de no tenir la infecció. No saber si estem sans o no és un altre element d'incertesa. No sabem si l'hem pogut contagiar a una altra persona. Si comencem a tenir familiars o amics propers amb simptomatologia, afegim una altra angoixa. Encara que no tinguem persones properes amb símptomes, hi ha la dimensió col·lectiva de tot plegat. És bastant impressionant. El virus ens posa davant el repte de la salut col·lectiva. També tenim la preocupació per persones en situació de major vulnerabilitat. La gent gran, sobretot, o persones amb discapacitats o les persones sense llar. Això són altres factors d'estrés psicosocials. Hi ha un biaix de les condicions socioeconòmiques. Els recursos que tenim uns i altres fan la diferència. S'està mirant de garantir la situació de tothom, però hi ha diferents nivells de vulnerabilitat.

Com ens afecta la informació que rebem?
Als mitjans i les xarxes tot gira entorn el coronavirus. Això ens genera una sobreexposició. N'estem parlant tot el dia. Això, finalment, també genera esgotament i molta angoixa. La recomanació que fem és que les persones intentin dosificar i regular els moments en què veuen les notícies o llegeixen els diaris. Si estem tot el dia amb la televisió posada, estem rebent un bombardeig de notícies difícils de gestionar emocionalment. Segons com ens organitzem el confinament, hi ha moltes variables. Per això insistim molt en organitzar el dia i anar al dia a dia. Quan pensem quan durarà, ens genera molta incertesa. Quan pensem en què pot passar, entra la por. Són coses molt reals, ningú s'inventa res. Però aquí entra l'angoixa. Tot això fa que el coronavirus ocupi tot el nostre espai. Tenim poc espai per oxigenar-nos. Ara portem pocs dies, quan en portem amb més, això sí que veurem que segurament té un efecte. Estem en un estrès sostingut. Quinze dies amb aquest nivell de tensió, podem parlar de nivells d'estrès elevats. És important poder-lo gestionar.

Com?
No sobreexposant-nos a la informació. Cuidant les rutines. Cuidant la higiene. Aixecant-nos a una hora concreta. Intentar mantenir l'ordre. La gent que fa teletreball ho té més senzill. La gent que no i no té fills ni obligacions, ho té més complicat. Cal tenir una certa rutina que permeti no entrar al caos. Això permet contenir els nivells d'estrès i d'angoixa. Si estem tot el dia pensant en la malaltia, el que ens pot passar a nosaltres o als nostres familiars, entrem en una por a major escala i que ens farà més difícil el confinament.

Aquest estrès pot ser més accentuat per les persones que s'han d'exposar per anar a treballar, per exemple?
Evidentment. A més, l'han de tenir. És protector aquest estrès. És un perill real. Estan en uns nivells de risc més alts que algú que es pot quedar a casa d'ençà que es va decretar el confinament. Tot el personal sanitari o que està a una botiga, la gent que surt de casa per anar a treballar s'enfronten a una situació de major risc. Hi ha un estrès base que és generalitzat. En aquestes situacions va a més. El personal sanitari és el que està més exposat perquè està a primera línia i el que assumeix més riscos. Tots estem veient la qüestió del material sanitari, el col·lapse que està generant. Aquí tenim un estrès encara més accentuat. Hem de tenir molta més cura. Als sanitaris, d'una banda la vocació els sosté, però també estan exposats a un desgast físic pels torns que fan i emocional perquè estan veient de primera mà els efectes del virus. La gent que ingressa als hospitals té simptomatologia greu. Hi ha un estrès de partida. Però, després, partim molt de la gestió individual. Hi haurà qui desenvoluparà eines per gestionar-ho millor que altres. També de com es gestionen les coses. Si hi ha una seguretat institucional i administrativa, per descomptat que els sanitaris baixaran el nivell d'estrès. Un col·lectiu que veu la realitat que hi ha i poden preveure el que passarà, tenen un nivell d'estrès molt més alt.

Què pot anar bé a aquesta gent i a qui els acompanya?
El dormir i el menjar bé. Tenir molta cura de la son i les necessitats bàsiques ben cobertes. Després, les eines bàsiques de cadascú per gestionar-ho i trobar equilibris que permetin sostenir-se. Parlem d'estils d'afrontament. La qüestió és que cadascú pugui tenir alguna mena de manera d'alleugerir i baixar aquests nivells d'estrès. Que no sigui l'exposició constant sense res. Aquí hi ha qui fa meditació, ioga, a qui li agrada cantar, a qui arribar a casa i veure els fills ja li és una càrrega d'energia... També és molt important destacar el sentit del qual estan fent. Més enllà de les petites tasques -però molt importants-, posar de fons el sentit i la vocació. És el suport més gran que, potser, tenen. La vocació de servei que salva vides. És important, però, poder preveure el seu desgast, de cara a cuidar-los i generar una sostenibilitat. És un dels punts claus. Si aquestes jornades llargues duren un interval curt de temps, s'aguanta. Si s'allarga, sí que tindrem una corba de professionals desgastats. En funció del que triguem a contenir-ho, tindrem professionals més o menys desgastats. Cal preveure-ho.

Com afecta el confinament a persones amb ansietat, depressió o trastorns de conducta?
Estem davant perfils amb més vulnerabilitat. L'estrès potencia tot això. Hem de tenir més cura d'aquest perfil de persones. Els nivells d'ansietat, ho veiem en la població general. En població que ja ho patia, es dispararà més. Cal que estiguin acompanyades. Els serveis de psicoteràpia s'estan fent molt per format digital. Dins d'aquest àmbit, es poden mantenir. Hauríem de veure el suport que tenen i els recursos. Es creuen temes d'interseccionalitat. En funció dels recursos del que disposem hi ha situacions individuals delicades que pugen el nivell de vulnerabilitat. Si tenim persones que amb problemàtica de salut mental, però amb recursos i bona atenció és una cosa diferent pel mateix perfil sense suport. La vulnerabilitat es fa més aguda. Hem de visibilitzar aquest perfil de població per poder atendre i cobrir necessitats.

Hi ha persones que es troben o trobaran que moren persones properes a elles, per la malaltia o no, que hauran de viure el dol confinades. Com els pot afectar?
Parlem de dols ajornats. Les persones moren sense l'acompanyament familiar i, de cara a les famílies, no tenen la possibilitat d'acompanyar als seus èssers estimats en el fi de la vida ni poden fer els rituals i les cerimònies que culturalment fem. Això ajorna els dols. Potser d'aquí a dos mesos podem dur a terme aquests rituals. Aquí hi ha un dolor important. El dol es talla. Davant la impossibilitat de fer els rituals, podria ser una via el fer a casa petits rituals perquè aquest procés de dol pugui començar. Si no és un dol que es queda congelat. Paralitzat. És important compartir de forma virtual el dolor amb altres familiars. Tenir espais, compartir aquesta càrrega. Cal posar paraules, compartir el moment, el dolor, com vivim tot el procés... És un moment molt delicat i molt dur. Són circumstàncies excepcionals i inesperades. Cal afegir que els morts per coronavirus es donen de manera sorprenent i abrupta. Afegim el factor de l'inesperat. Va molt de pressa. Hi ha altres elements que fa que siguin dols difícils. Cal molt acompanyament.

A tall de resum, ens podria donar algunes pautes per passar millor el confinament?
Mantenir el contacte social. Crear noves rutines. Que la gent que fa teletreball no pensi que és el mateix que feia, però a casa. Hem de posar límits. Hem de recrear una nova dinàmica. Poder construir dinàmiques de feina des de casa. Cal cuidar molt el dormir i l'alimentació. Cuidar molt el cos. Moure's o fer exercicis a casa... Hi ha molta gent que està entrenant a casa. En mesura del possible, mantenir activitat física per cuidar el cos. Cal cuidar molt l'exposició a la informació sobre el Covid-19 i organitzar un moment al dia on veure notícies, però evitar estar tot el dia veient la televisió. Va bé fer coses creatives. Tot el que té a veure amb l'art, ajuda molt. Podem canalitzar emocions. Si t'agrada llegir, cantar, pintar... perfecte. L'art pot ser un bon company de confinament. Poder escoltar i parlar amb les persones que convivim. Cal cuidar molt la convivència. És fàcil i normal que els nivells de tensió que vivim es puguin manifestar en la convivència dins la llar. Cal poder parlar sobre com ho estem vivint i escoltar les necessitats dels altres. Demanar i posar sobre la taula les pròpies necessitats i poder organitzar la dinàmica de convivència dins la casa. Per la gent que disposa de més temps, pot ser un moment de revisió personal. Per aprofundir en temes personals o donar espai a projectes. Cal tenir molta paciència i anar dia a dia. Intentar no planificar a dues setmanes vista. Això pot generar més estrès. Són importants també les xarxes que s'han fet per ajudar a la gent gran que no pot anar a comprar, etc. Cal molt d'humor també. És molt important treure tensió. Saber que ho anirem caminant. És una crisi extraordinària. És temporal. No sabem quant de temps estarem confinats, però està limitat. No estarem un any. És important dimensionar aquesta limitació.