La mort imperfecta del català -aquesta llengua morta-viva, com diu Biel Mesquida- programada sistemàticament per Castella almenys des del segle XV (exactament des del 1483, data de la imposició de la Inquisició castellana a la Corona de Catalunya-Aragó), i continuant fins avui -és l’ única llengua europea parlada per milions de persones que no és oficial a nivell estatal-, amenaça també la mort d’una cuina. La llengua catalana és absent quasi de forma absoluta a les cartes de restaurants, supermercats, etc., del País Valencià (Consum, recentment, l’ha eliminat dl tot, per posar-hi el portuguès: avantatges de tenir un estat propi!), i és molt poc present a les Balears o a l’àrea de Barcelona. I quan hi és, el seu ús sol estar farcit de faltes gramaticals, que també es reflecteixen a les traduccions.
Noam Chomsky deia que el món és plurilingüe, i afegia que els estats monolingües -com l’espanyol, legalment-, són assassins de llengües. L’espanyolització avança a marxes forçades arreu dels Països Catalans per la influència letal de l’ etiquetatge només en espanyol (o subsidiàriament en català, com si fos una llengua negligible): la gent diu majoritàriament jamón en comptes de pernil o cuixot, pavo en comptes de gall d’indi, titot, indiot; tronquitos de mar en comptes de surimi... El mateix s’escau amb els noms dels peixos: s’han escampat atún (per tonyina), llobina (per llobarro), cigala (per escamarlà), gall per bruixa o rodaballo per rèmol empetxinat.
Molts habitants de la ciutat de València ja no saben què volen dir o com s’han d’escriure allipebre, ni arròs a banda, ni fideuada ni arròs amb fesols i naps. I molts habitants i restauradors de Barcelona ja no saben què és una escalivada (de caliu) ni una esqueixada (d’esqueixar), ni una coca de recapte (espècie de pizza), ni un capipota (callos). Fins i tot en un dels llibres publicat fa uns anys per TV3 (pagat amb diners públics) hi surt una caldereta de cigales quan en realitat volen dir escamarlans). Jo em pensava que els de la Corporació no s’havien pas tornat bojos, si de cas ignorants de la llengua!. O quants habitants de Palma ja no saben què vol dir trempó, de trempar, amanir, i ara molts ho escriuen trampó o ensaïmada de saïm, llard?
Això passa amb altres pobles minoritzats. A Provença i al Delfinat, països occitans, per exemple, ja no saben que la deliciosa salsa camelina (o camellina) que encara fan algunes cuineres és un nom catalano-occità medieval que es refereix al seu color de camell. Si fos francesa, és clar, se’ n diria sauce de chameau, o una expressió similar. Ni saben que brandada és una preciosa paraula occitano-catalana que, per ella mateixa, ens explica la clau d’aquest plat de bacallà.
I a França s’han difós plats nord-catalans com el boules de picoulat (boles de picolat), pa y all (pa amb all), all y oli (all cremat), bouillinade (bullinada), Zarzuela (sarsuela), trinchat (trinxat), touron (torró), torteil (tortell), etc.
Altrament, només cal passejar per Barcelona: la pràctica totalitat de les informacions dels restaurants (cartes, anuncis, noms) és en espanyol i, si hi apareix el nom d’algun plat català, sovint hi és mal escrit: la Generalitat no fa complir ni la seva pròpia llei: no defensa els drets de la llengua catalana i dels catalanoparlants. Això té un nom: lingüicidi. A més, la plaga dels restaurants “exòtics” -japonesos, xinesos, coreans, llatinoamericans- ens ha re-espanyolitzat. Els socialistes han fet seu el que va deixar dit l’any 1932 José Ortega y Gasset, va repetir Antonio Machado o Unamuno, i avui Juan RamónLodares, Gregorio Salvador, Javier Cercas o Arturo Pérez Reverte: “El estado español, que es el poder prevalenciente, tiene una sola lengua, la española, y este es , por ineludible consecuencia, la que jurídicamente tiene que prevalecer”.Ja sabem que ens ho diuen per terra, mar i aire, i que ens ho imposen amb el poder de la Constitució.
El senyor Joan Gaspart, que tant parlava del “prestigi” del Barça, no deu creure que la llengua catalana en tingui gaire. En els seus establiments només s’utilitzava el castellà. Si més no és el que es veia a l’ antic Hotel Ritz, on totes les comunicacions, orals i escrites, es feien només en espanyol, marginant el català. Per a molts, pel que es veu, això no té cap importància, i ja deu ser normal. Així, la direcció de l’Hotel marcava constantment gols a l’exigència de fer servir el català (es parla tant de normalització lingüística, però encara estem així): la monumental banderola que anunciava les mostres gastronòmiques que s’hi feien a la façana de l’Hotel eren en la llengua de ponent, i així, no es podien fer reserves sinó reservas. Els de la Cuina de Sils, una benemèrita associació dedicada a preservar i difondre la cuina tradicional catalana, en una mostra que hi van fer, no van poder evitar algunes perles. El director de l’hotel, a l’acte de presentació ens va obsequiar amb la frase , sobre la cuina a Sils, “encara que sigui cuina tradicional, no deixa de tenir la seva gràcia”.
També tenim un problema “interior”: força correctors ignoren les legítimes variants locals del català. Un servidor s’hi ha trobat de ple que, com és sabut, sempre he tingut en compte la cuina dels Països Catalans, les seves varietats lingüístiques locals conjuminat amb l ‘aplicació dels estàndard, quan convé. A casa, la meva àvia de Vilavenut (Pla de l'Estany), monolingüe catalana i no il·lustrada (era pagesa) només usava la paraula capolar per indicar el que ara en diem picar carn (i derivats com picadora, etc.). Picar, en el meu parlar, vol dir pegar (com diuen a Barcelona) una persona. Capolar era preceptiva, per exemple, quan es matava el porc i es capolava la carn, quan feia la pilota i capolava la carn amb la mitja lluna, etc. Els lingüistes ens diuen que capolar és la paraula correcta (i altres derivats, com capoladora). Aquesta paraula també la trobem a les Illes, amb una recepta de macarrons que es diu macarrons amb carn capolada.
En un dels llibres de gastronomia que he publicat, i en el qual utilitzava aquest terme, els serveis de correcció me’l varen canviar, adduït que no s’entenia! M’he trobat altres vegades amb casos semblants. Hi ha serveis lingüístics que encara fan servir l’horrorós i incorrecte xarrup per sorbet. D’altres vegades, també és cert, m’han fet consultes, com el TERMCAT així com la Universitat de València, en aquest cas pel que fa a termes del vi.
Altrament, com se sap, l’escassa preparació d’alguns periodistes, i potser el seu menfotisme envers la llengua fa que als mitjans audiovisuals s’hi sentit olora (l’espanyol huele), catar o cata, provar (ja ningú tasta), barrica (occitanisme, però vingut de l’ espanyol), bodega (els de vins es veu que beuen a dins d’un vaixell), cuit per bullit i moltes altres barbaritats, pagades i sostingudes amb diner públic. L’antic encarregat de “Cuines” de TV3, tot i que sap parlar el català (però no l’usa per escrit; el tradueixen de l’ espanyol), quan col·laborava a l’Avui, havien de traduir els seus articles, a la castellana manera, amb la qual cosa, en català, sortien aberracions com “mans (o manetes) de porc”. No és estrany que defensés l’ús de l’ espanyol, també a TV3 com a “lengua común”, que és una mostra de supremacisme lingüístic gens banal. Aquest mateix diari va tenir una col·laboradora que també, ara i adés (segons el mitjà), transvestia el seu nom i no sabia ni un borrall del català escrit. En qualsevol país, els periodistes o col·laboradors que no coneixen el lèxic especialitzat en la pròpia llengua -estem parlant d’emissores públiques-, i que menyspreen tan obertament la llengua catalana, serien acomiadats a l’ acte: acceptaríem un guàrdia urbà daltònic? Doncs en aquest país tenim daltònics de la llengua, que cobren una picossada per una feina mal feta.
Un altres capítol són les cartes dels restaurants, quan són multilingües. Però en aquest cas, si més no en alguns casos, entraríem més en el terreny de l'humor que en el de la llengua. Jo ho anomeno “traduccions perilloses”, ja que són amistat lingüístiques poc recomanables. A Catalunya tenim el vell i no resolt tema del xarrup, del que n’he parlat tantes vegades: a algun il·luminat/a d’algun servei lingüístic se li va ocórrer pensar que la paraula sorbet devia venir de l'espanyol (de sorber, xarrupar, xuplar, xuclar) i ho va convertir en l'horrible “xarrup” o, per empitjorar-ho, en xarrupet: evitant, de retruc, que aquest darrer mot servís perfectament per traduir l hispanisme chupito, que tant de mal ens fa.
Tot això vol dir que per traduir no n’hi ha prou de saber gramàtica: s’ha de saber el llenguatge gastronòmic propi de cada llengua -així, he arribat a veure en una carta traduïda a l’espanyol cerebro rebozado, ignorant el terme específic d’aquesta llengua, seso-, o, al revés, ara es retradueixen de l’espanyol noms originaris del català -així el correcte tripes de bacallà esdevé budells de bacallà. I, a més, hi afegiria, s’ha de saber una mica de gastronomia. Com es pot traduir del català confitat (tècnica culinària) a l’anglès per preserved, conservat! Un confit d’ànec o un sofregit ben confitat, no és una confitura, certament.
Però aquests disbarats lingüístics no passen solament aquí. En un llibre sobre Els tresors de la cuina siciliana, que es ven a l’illa traduït a l’espanyol (amb traducció signada), hi apareixen plats gramaticalment correctes (o no) però absurds i fins incomprensibles: per exemple uns inquietants buñuelos de jaramugos (peixet, peix de plata), una coliflor ahogada (en català , i en sicilià, termes correctes, però no en espanyol). I el que ja és imperdonable, el clàssic , històric, reial i il·lustre biancomangiare (dit, antigament, alla catalana, pel seu origen i el prestigi que comportava) esdevé un vulgar flan de leche.
I si mirem les cartes dels restaurants amb textos multilingües, la catàstrofe està assegurada. Fins i tot hi ha males traduccions del català al castellà, com posar pies de cerdo en comptes de manos o manitas. O traduir, en anglès, crema catalana per catalan cream (que en anglès vol dir nata). O traduir farcellets de col per garbage (escombraries, per la similitud amb cabbage, col). En un restaurant del Maresme hi havia aquesta galdosa traducció, i en fer-ho observar a l’amo, aquest es va enfadar, dient que ho havien fet experts traductors.
Tot això, i molts altres exemples, ho hem vist en restaurants del país, especialment a les zones turístiques. No obstant, els qui més acostumen a cometre aquests errors solen ser els restaurants que fan les traduccions a través del Google translate. Als restaurants xinesos, per exemple, hi hem pogut veure perles com crap (literalment merda, per cranc), testicles de calamar (per tentacles), fish nautical fashion (per peix a la marinera), piglet spit –o sigui, porquet amb escopinada, es referia a un garrí a l’ast- i, per no cansar-los més, potatoes with lamp (làmpada , per lamb, xai; vist a la Platja d’Aro), untidy eggs and ham, o sigui ous desordenats amb pernil (segons la traducció a l’ anglès). Els turistes estrangers que van als nostres restaurants, com a mínim, es poden fer un fart de riure...o de plorar, si s’estimen la seva llengua.
Com es fan les traduccions de les cartes dels restaurants i hotels? Ens agradaria citar les principals eines: en primer lloc, agències especialitzades de traducció o freelance. En segon lloc, iniciatives impulsades per institucions públiques oficials, que ajuden a l'homogeneïtzació de les denominacions, tals com la promoguda per la Generalitat de Catalunya el 1991, la qual consisteix en un Vocabulari de Restaurants en set idiomes diferents. En tercer lloc, diccionaris o glossaris publicats per part d'empreses del sector o editorials privades com ara el diccionari gastronòmic d'Àlaba Incoming (Associació empresarial congressos i turisme) amb els termes gastronòmics més freqüents en quatre idiomes. Però des de fa uns anys els restaurants tiren pel dret i acudeixen al Google Translate, que és el Coronavirus de les traduccions.