Deia Howard P. Lovecraft que “l’emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la més antiga i més intensa de les pors és la por a allò desconegut”. El pioner de la literatura de terror, autor de llibres com La crida de Cthulhu o En les muntanyes de la bogeria probablement hauria trobat en l’esclat del coronavirus una bona font d’inspiració per a les seues novel·les. El virus que es va manifestar a la regió xinesa de Wuhan a meitat de desembre passat ha fet el salt a tot el món. El passat dimarts 10 de març, l’Organització Mundial de la Salut li va donar la categoria de pandèmia. Al tancament d’aquesta edició, hi havia 130.000 contagiats a tot el món i 4.200 morts. 120 països registraven persones infectades.
Fins a finals de febrer passat, la Covid-19 apareixia per a la majoria com una qüestió llunyana, que, en tot cas, podia generar alguna repercussió econòmica. Però d’ençà que el 21 de febrer passat les autoritats italianes anunciaren la detecció de 17 casos al nord del país, els esdeveniments s’han precipitat. En el termini de 20 dies, hem passat d’un estat de tranquil·litat expectant a un estat d’alerta compulsiva. Els positius no han parat de créixer i tot indica que, en el millor dels casos, continuaran creixent almenys durant algunes setmanes més. Des de les mesures de prevenció s’ha hagut de transitar cap a mesures de contenció que ens deixen davant d’un escenari inèdit a l’Europa contemporània: carrers desèrtics, ciutats i pobles on no es deixa entrar ningú, centres educatius tancats, milers de persones en quarantena, congressos ajornats sine die, actes culturals suspesos, aeroports a mig gas, prestatgeries buides en les grans superfícies... En definitiva, imatges més pròpies d’una distòpia que no d’un mes de març amb la primavera i les vacances de Pasqua a tocar. Parar la corba de contagis s’ha convertit en la gran obsessió dels epidemiòlegs. A nivell individual, preocupa el contagi, sobretot entre els segments de població més vulnerables —persones grans i amb malalties prèvies; a nivell col·lectiu la possibilitat que el sistema sanitari col·lapse per la sobrecàrrega de positius.
La por viral
I mentre tot això succeeix, s’estén una sensació de vulnerabilitat creixent entre la població. La societat del segle XXI, la de la tecnologia 5G i la robotització, la de les micropartícules i els cotxes sense conductors, entre l’espasa i la paret per un microbi diminut. De la disrupció tecnològica a la disrupció biològica. El món potes per amunt per un virus emergit en un mercat tradicional xinès. La “societat del risc” de què parlava el sociòleg Ulrich Beck, a meitat dels 80, se’ns fa present: una societat caracteritzada per la complexitat, la incertesa i l’ambigüitat.
Una societat, a més, atemorida. Els estants buits de queviures a les grans superfícies ens donen la mesura de la psicosi que aquests darrers dies s’ha instal·lat a casa nostra. Durant tota la setmana passada, i a mesura que s’agreujava la situació, la preocupació social va anar en augment. Tots i totes som víctimes potencials de la Covid-19. Una espiral de preocupació s’ha apoderat de la societat, a pesar de les crides a la calma. I una societat esporuguida és també més susceptible de ser manipulada i mantenir una posició més acrítica.
La situació, és cert, és greu pel risc de propagació. Epidemiòlegs i científics adverteixen que, en cas de no prendre’s les mesures adequades, correm el risc de resseguir els passos —erràtics— d’Itàlia i situar-nos en un escenari de descontrol absolut. “Itàlia va reaccionar tard i és per això que els polítics d’ací han de posar-se les piles. No actuar ara significa haver de prendre mesures molt dràstiques en un futur pròxim”, advertia dijous a la vesprada Santiago Mas Comas, catedràtic de Parasitologia de la Universitat de València, a À Punt Mèdia. Uns minuts abans, la Generalitat Valenciana havia anunciat, tot resseguint els passos d’altres dotze autonomies, la cancel·lació de l’activitat educativa a partir de dilluns. Els grups de WhatsApp dels pares tiraven fum en els minuts següents. En les hores prèvies corrien pels xats fotografies de carros plens d’aliments de primera necessitat, com si hi haguera un risc real de desabastiment, a pesar que en la majoria de grans superfícies no es registrava cap problema. L’anècdota elevada a la categoria de model de comportament, convenientment reverberada a través dels mòbils.
Infoxicats
L’excés d’informació i la connexió permanent a les xarxes socials que cadascuna de nosaltres tenim a través dels dispositius mòbils està provocant una sobreexposició informativa. El coronavirus obre noticiaris i portades, però sobretot inunda les converses de WhatsApp, moltes ocasions amb missatges especulatius o, en ocasions, directament falsos. “La por i la incertesa és el combustible de les crisis i de les emergències”, explica Maria Luisa Moreo, directora general de Señor Lobo & Friends, una agència especialitzada en la gestió de situacions de crisi.
Ara bé, l’excés d’informació està tenint un paper essencial a disseminar la preocupació i la por. ‘Infoxicació’, se’n diu per referir-se a la desinformació que genera l’excés d’informació disponible. Aquesta no és, és cert, la primera crisi de gran abast (recordem les vaques boges o la cadena d’atemptats jihadistes en territori europeu o el SARS-CoV o l’Ebola), però sí és la primera amb aquest nivell de popularització de les xarxes socials. “El panorama al qual ens enfrontem és molt diferent al de casos precedents —argumenta Moreo—. El problema és que els mitjans convencionals ja no funcionen com única forma d’autoritat. L’emergència de les noves formes de comunicació, i molt especialment WhatsApp, provoca que es propaguen rumors i boles amb molta més facilitat. I és molt difícil, per no dir impossible, controlar aquesta propagació. Abans de difondre segons quines informacions, cal revisar quines són les fonts i si no són fiables, millor deixar-ho estar”.
Ja no es tracta que la ràdio, la televisió o els periòdics hagen deixat de ser fonts d’informació. Es tracta també del qüestionament constant de les fonts de referència. “En casos com aquests, en què hi ha uns nivells d’incertesa alts, el més recomanable és atendre les fonts que proporcionen informació oficial. El que no pot ser és que cadascú de nosaltres tinga un cunyat que sàpiga més que Fernando Simón [director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries]”. Avui fins i tot al famòs Keep calm and carry on que Winston Churchill va pronunciar a meitat de la II Guerra Mundial seria contestat amb una cataracta de mems i una caterva d’aprenents d’epidemiologia.
“S’ha transformat la forma com ens comuniquem. Això significa un canvi de paradigma per a la gestió de les crisis. La sobreinformació —explica Ingeborg Porcar, professora del Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona— és perjudicial perquè genera por. Seria desitjable que tant nens com adults tinguérem accés a informació una volta al dia perquè, si estem tot el dia atentes a les novetats, ens deixem dur pels impulsos”.
Emergència al vàter
Però on acaba la preocupació raonable i on comença l’obsessió malaltissa? Per què la gent s’ha llançat a comprar paper de vàter com si això poguera alliberar-nos de la pandèmia? On acaba l’acció conscient i responsable, i on entra en joc un gregarisme embogit? Estem sobredimensionant els efectes del coronavirus, aquell virus que fins fa unes setmanes equiparàvem a “una grip” o és que realment s’apropa la fi del món? Meninfotisme o apocalipsi? El que les persones que es dediquen al camp de la intervenció biopsicosocial saben és que, en ocasions, la distància entre el risc real i el risc percebut és considerable. El cas de l’Ebola, a Espanya, n’és paradigmàtic. La tardor de 2014, el Govern espanyol va decidir repatriar al missioner Manuel García Viejo, contagiat d’Ebola. García Viejo va morir, però va contagiar la infermera Teresa Ribero. Durant un bon grapat de dies, i a pesar que el focus estava hipercontrolat, l’Ebola es va convertir en portada d’informatius i periòdics. La tromba informativa, a la cerca de l’espectacle, fou desproporcionada. “Epidemiològicament, el virus de la por és el que més ràpid és propaga, paralitzant-nos o desencadenant respostes d’activació desproporcionades —escriu Manuel Moyano, del Departament de Psicologia de la Universitat de Còrdova—. No ho oblidem: les percepcions, les creences i les emocions associades són “contagioses”, per al positiu i per al negatiu”.
La por, però, és una emoció primària, consubstancial a la nostra condició humana. Deixar-nos guiar per ella, tanmateix, pot tenir efectes molt perniciosos. Ingeborg Porcar ho sap bé. Ella és directora de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB) i porta molts anys estudiant les respostes davant crisis com aquestes. En situacions com aquesta és essencial “controlar i gestionar la por”. “La gestió sanitària que s’està fent fins ara està sent bona. Els metges i la ciència tenen un paper fonamental a transmetre informació fiable a la ciutadania. La gent ha de tenir confiança que la informació és certa. Ara bé, s’està sent menys curós pel que fa a la gestió de les emocions. Les persones humanes no tenen prou que li diguen que no s’ha de tenir por, perquè la por és una emoció i el que cal és ajudar la gent a gestionar-la i controlar-la. Altrament, la por esdevindrà pànic”, explica Porcar.
Comunitat vs. individualisme
Perquè el que ha esdevingut aquestes darreres tres setmanes és una situació de crisi de manual: el que ha succeït estava fora d’allò esperable; trenca la sensació de control habitual sobre la vida; genera danys, i requereix recursos diferents als del dia a dia. En definitiva, és una disrupció que pertorba la quotidianitat i ens situa davant perspectives desconegudes. I la incertesa és, per a la major part de la població, un element incòmode, més encara quan aquesta incertesa té a veure amb la salut pròpia i de les persones més pròximes.
“La conducta adaptativa davant aquesta situació és estar una mica preocupats —explica Porcar—, però hem d’intentar aplicar la racionalitat i gestionar la por. I per això també ens cal coherència: no puc dir que no estic preocupat i després anar corrent al supermercat per buidar les prestatgeries perquè m’ha arribat un vídeo de gent arrasant amb tot”. En tot cas, és fàcil dir-ho, però molt més complicat de fer. Perquè enmig del dubte tendeix a propagar-se el campi qui pugui. Però també, en altres ocasions, la solidaritat entre congèneres. Els qui han estudiat les reaccions socials en el context dels conflictes bèl·lics bé que ho saben. En la II Guerra Mundial hi hagueren un fum de delators, però també milers de famílies que van amagar persones perseguides pel nazisme. “S’ha de preveure que una part de la població contribuirà a aturar la pandèmia i una altra part que no. És la diferència entre les persones que són prosocials (i col·loquen el bé dels altres per davant del propi) i les que no ho són; la diferència entre els qui, sense tenir-ne símptomes, s’aplicaran les mesures de contenció, i els qui, quan les tinguin, faran cas omís per continuar amb la seua vida”, explica Ingeborg Porcar. I afegeix: “el gran repte és col·locar el bé de la comunitat per sobre dels interessos propis”. I això significarà, durant uns quants dies, mantenir un model de vida diferent, estrany. Perquè com deia també Lovecraft, les persones som “virus amb sabates”.