Amb les portes tancades

Dijous al migdia, la casa de la família Arab està plena de gent. Parents, veïns i amics han vingut per dir l’últim adeu a Mohammed al-Arab, el segon fill de la família.

Mohammed al-Arab havia fugit de Síria a Turquia, un entre milions de refugiats de guerra. Havia trobat feina en una fàbrica de sabates a Istanbul per alimentar la seva família, que s’havia quedat a Afrin, al nord-oest de Síria. “Mohammed era un bon noi”, diu el seu oncle Ahmad per telèfon. “No volia combatre, per això se’n va anar a Turquia”.

La seva mort no tan sols ha provocat tristesa a la família, sinó també ràbia. Mohammed no s’ha mort i prou, diu el seu oncle, “l’han assassinat”. Segons la família, ha estat víctima de la insensibilitat d’Europa.

Mohammed al-Arab, que només tenia 22 anys, era un dels milers d’homes, dones i nens que la setmana passada van dirigir-se a Grècia procedents d’Istanbul després que el president Recep Tayyip Erdogan declarés que Turquia deixaria de bloquejar la via cap al nord. En l’intent de travessar la frontera grecoturca, dilluns de bon matí, Mohammed al-Arab va rebre l’impacte d’un tret al coll. Encara no s’ha aclarit si es tractava de la bala d’un fusell o d’una pilota de goma. Ni tampoc qui li va disparar. Un testimoni ha explicat a Der Spiegel que els policies fronterers grecs van obrir foc. Les autoritats turques també donen la culpa de la mort d’Al-Arab a Grècia. L’agència d’investigació Forensic Architecture, amb seu al Goldsmiths College, a Londres, ha avaluat vídeos enregistrats just abans i després dels fets. L’agència ha arribat a la conclusió que a Mohammed li van disparar presumptament a la zona fronterera. El Govern grec qualifica d’“informació falsa” l’acusació que fossin policies o soldats grecs els qui van disparar al noi. L’únic que està clar és que l’home és mort.

Si és cert el que diuen els testimonis sobre el terreny i els investigadors de Londres, la mort de Mohammed al-Arab suposa un punt d’inflexió: si es confirmés, uns policies fronterers haurien abatut un refugiat a la frontera exterior de la UE. S’hauria tocat fons en un drama polític i humà del qual els europeus han perdut el control.

En la voluntat de mantenir tancades les fronteres, surt a la llum un continent que està insensibilitzat. Dimecres, novament per trets de les forces de seguretat gregues, van resultar ferides cinc persones i una va morir.

Amb l’obertura de fronteres, Erdogan va posar en marxa una reacció en cadena, encara que primer tan sols es posessin en camí uns quants milers de persones, molts en autobusos noliejats pel Govern. Però amb allò n’hi va haver prou per fer entrar en pànic els polítics europeus.

Van tornar els records de l’any 2015, quan gairebé cada dia naufragaven barques amb refugiats al Mediterrani i morien dones i nens. Centenars de milers de persones formaven llargues corrues en direcció al nord; les imatges de grups de persones recorrent carreteres i autopistes han quedat gravades a la memòria del continent. En molts països els populistes de dreta van aprofitar la por per escampar l’odi contra els immigrants.

Dijous a la tarda, Putin i Erdogan van acordar un alto el foc i una zona neutral a la província rebel d’Idlib. Això podria donar un respir als centenars de milers de refugiats. Però és dubtós que l’acord millori a la llarga la situació d’aquelles persones, ja que en altres ocasions tots dos autòcrates han acordat treves que ells o els seus aliats no han respectat.

Mentrestant, Grècia ha tancat gairebé del tot la seva frontera amb Turquia. Soldats i policies rebutgen la gent que busca protecció amb gas lacrimogen i porres. Segons l’ONU, al territori fronterer entre Turquia i Grècia hi ha encallades 13.000 persones, gairebé la meitat són famílies amb nens. S’han convertit en moneda de canvi en la lluita entre el Govern turc i Europa. Amb la seva maniobra, el president turc vol forçar Europa a col·laborar a Síria; i exigeix encara més diners per atendre els refugiats a Turquia.

Aquesta setmana, Grècia va anunciar que deixava sense efecte el dret d’asil durant un mes i, per fer-ho, es remet a una “situació d’emergència”, un cas que està cobert per la legislació de la UE. Els crítics hi veuen una acció il·legal que infringeix la Convenció de Ginebra sobre els refugiats. Qui travessi la frontera de manera irregular serà castigat amb una pena de presó d’uns quants mesos.

No obstant això, el primer ministre Kyriakos Mitsotakis només ha pogut calmar relativament els grecs amb aquesta decisió dràstica. A l’illa egea de Lesbos ciutadans i militants d’extrema dreta han pres el control parcialment i imparteixen justícia pel seu compte. Impedeixen amb violència que atraquin a port refugiats que arriben en bots pneumàtics, calen foc a allotjaments d’acollida i ataquen treballadors d’ONG i periodistes.

La situació d’emergència a Grècia també posa sota pressió la cancellera alemanya, Angela Merkel, que ha defensat les fronteres obertes com cap altre primer ministre d’Europa. Ara Merkel tem que després dels dies de caos a Grècia la seva política migratòria sigui cosa del passat. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha promès a Grècia fins a 700 milions d’euros en ajuts.

Amb la seva maniobra a la frontera, Erdogan ha fet sortir els europeus d’un autoengany: que amb l’acord amb Turquia s’havia superat la crisi dels refugiats.

Sobretot per iniciativa de Merkel, en virtut de l’acord amb Turquia, Europa havia assegurat que fins al 2025 pagaria 6.000 milions d’euros per als refugiats que es troben a Turquia. Durant força temps, aquesta situació va funcionar més o menys bé. Erdogan va endurir els controls, per la qual cosa va minvar el nombre de persones que emprenien la marxa de Turquia cap a Europa.

Ara, però, es confirma allò de què els crítics havien alertat: amb l’acord, els europeus van començar a dependre d’Erdogan.

Als qui han sentit el president turc els últims anys no els sorprèn que ara obri les fronteres. Erdogan ha amenaçat repetidament que estriparia l’acord sobre els refugiats si els europeus no obeïen. Sí que pot sorprendre, de tota manera, el desvergonyiment amb què l’autòcrata Erdogan abusa de les persones que busquen protecció en benefici dels seus objectius polítics.

Durant aquests anys, els europeus han tingut temps de preparar-se per al drama humanitari. Però no han fet res.

Els estats de la UE van deixar que el dictador sirià Bashar al-Assad i els seus aliats més importants, Rússia i l’Iran, reconquerissin gradualment l’últim bastió rebel al nord-oest de Síria; van mirar amb passivitat com les forces aèries russes bombardejaven cases, escoles i clíniques i, d’aquesta manera, empenyien centenars de milers de persones a fugir.

A Ankara l’avenç del règim d’Al-Assad provocava malestar, però Europa tampoc es va deixar impressionar per això. Al mateix temps, Turquia acull gairebé quatre milions de refugiats. Darrerament, l’ambient al país s’ha tornat més i més tens. La crisi econòmica constant provoca que molts turcs percebin els refugiats sirians com uns competidors en el mercat laboral. I cada cop hi ha atacs més sovint.

En l’entorn d’Erdogan estan convençuts que el partit del Govern, l’AKP, va perdre les eleccions a Istanbul i Ankara de l’any passat entre altres coses per la insatisfacció dels ciutadans amb la política migratòria del president. Erdogan està decidit a no deixar entrar cap més refugiat al país, però presumiblement també és conscient que centenars de milers de sirians no tenen cap altra opció que fugir a Turquia si Idlib cau completament en mans d’Al-Assad.

El cap d’estat turc cada cop ha suplicat amb més vehemència a la comunitat internacional que aturés Al-Assad i Putin al nord-oest de Síria. Paral·lelament, però, ha enviat soldats turcs a la província per frenar l’ofensiva.

Per a ell es va arribar a un punt d’inflexió quan dijous de la setmana passada van morir pel cap baix 34 soldats turcs en un atac dut a terme per les forces aèries russes o sirianes a Idlib. En una reunió de crisi al palau presidencial d’Ankara es van prendre dues decisions: primer, que Turquia ampliaria la seva intervenció militar a Idlib; i segon, que Erdogan facturaria refugiats cap a Europa.

D’aquesta manera, es pretenia forçar els europeus i l’OTAN a donar suport a l’operació “Escut de primavera” contra Al-Assad a Idlib. A començament de setmana, Ankara va exigir a Brussel·les tenir accés a la informació de satèl·lit de l’OTAN i la instal·lació de sistemes de defensa antimíssils Patriot a la frontera amb Síria. A més, Turquia reclama a Europa més ajuts econòmics per als refugiats, a banda dels 6.000 milions d’euros pactats.

Erdogan ja no intenta contrarestar la impressió que només fa servir els refugiats com a instrument de pressió. Cada dia hi ha autocars que porten gratuïtament centenars de migrants d’Istanbul a la frontera grega. Els organitzadors en diuen “viatge de l’esperança”. La cadena estatal turca TRT retransmet en àrab indicacions per al viatge “d’Idlib a Berlín”.

Una de les persones que van agafar aquest camí és el sirià Abdullah Ruhabi, que a final de la setmana passada va ser capturat per uns soldats a Grècia poc després de passar la frontera. Juntament amb cinc refugiats més havia travessat el riu Evros amb un bot pneumàtic, havia avançat per entremig de la malesa i havia fet camí per una zona fangosa. Havia estat una tortura, però finalment era a Europa. Ruhabi es pensava que el pitjor ja havia passat.

Ruhabi és un noi tímid de 24 anys, amb barba de tres dies, jaqueta de pell i els ulls cansats. És natural d’Alep, on es preparava per estudiar Enginyeria. Fa quatre anys va fugir a Turquia i va anar a parar a Istanbul, on treballava dotze hores al dia en una fàbrica siderúrgica.

Ruhabi diu que no veia cap futur en aquell país. Després de l’anunci d’Erdogan d’obrir fronteres, va pujar en un dels autocars en direcció a Grècia. Prop de la ciutat fronterera d’Edirne uns policies turcs li van donar un bot pneumàtic perquè ell i els seus acompanyants travessessin l’Evros.

Ruhabi no es pensava que a l’altra banda del riu els soldats grecs l’enviarien immediatament de tornada cap a Turquia. Els soldats van disparar trets a l’aire per avisar-lo a ell i als altres refugiats —explica el noi— i van obligar-los a estirar-se a terra. Durant mitja hora van estar ajupits a terra sota la pluja. Els homes els van prendre mòbils i documents, i després els van portar a la caserna de la policia.

“Ens van tancar en una cel·la on ja hi havia cent o dues-centes persones. Sirians, afganesos, iraquians”, diu Ruhabi. Un sirià va demanar ajuda per a un amic malalt. “Deixa’l morir. Tenim prou tombes per a tots vosaltres”, afirma que van dir-li els agents de seguretat. Dissabte al matí, els soldats els van treure de la cel·la a ell i als altres refugiats, els van transportar a la frontera i els van retornar a Turquia amb un bot pneumàtic a través de l’Evros. Ruhabi no havia estat ni 24 hores en territori europeu.

Ara és en un bar de narguil a Istanbul. És al mateix lloc on era abans. Novament abandonat a la seva sort. Se sent doblement enganyat: per Erdogan, que havia promès als refugiats que hi havia via lliure cap a Europa; i pels europeus, que parlen de drets humans però expulsen refugiats amb violència. “La veritat és que no se’ns vol quedar ningú”, sentencia Ruhabi.

Que Europa es deixi arrossegar tant per Erdogan en la política migratòria no es deu només a la seva falta d’escrúpols. En els anys posteriors a l’acord pels refugiats del 2016, els països de la UE no han creat un sistema d’asil operatiu i humanament digne. Enlloc això no es veu amb tanta claredat com a Lesbos.

Dilluns, els refugiats que arriben a l’illa són rebuts amb un odi absolut. Un bot pneumàtic atraca al moll de la ciutat portuària de Thermi. Centenars d’autòctons han vingut per impedir que prenguin terra, bramen contra la barca i els ensenyen els punys.

“Però no cardeu com conills, putes!”, crida un home a una dona embarassada. Un altre individu dona cops al bot amb un bastó des del moll. Ja fa temps que la majoria d’habitants de Lesbos han perdut la paciència amb el seu govern.

Des de fa anys, impera el caos a les illes gregues. En molts indrets els campaments de refugiats ja no són campaments sinó ciutats de tendes que proliferen salvatgement. Al camp de la UE a Mória, que està pensat per a 2.840 residents, n’hi viuen actualment gairebé 20.000. A l’hivern, el fred, la neu i la pluja entren a les tendes. Es produeixen incendis perquè la gent s’escalfa amb focs i fornets de gas. Hi ha bandes que fan de les seves pel campament. Segons Metges sense Fronteres, regularment hi ha persones que intenten treure’s la vida, fins i tot nens.

Els europeus haurien pogut impedir que s’arribés a aquest punt. El pacte amb Turquia els va donar temps, però no l’han aprofitat. El nombre de nouvinguts va disminuir de manera notable. Però la UE no va aplicar mai l’acord adequadament.

A les illes no es van establir procediments ràpids d’asil, com estava previst. Falten funcionaris i treballadors que estudiïn diligentment les decisions d’asil, i falten jutges. En comptes de poques setmanes, els sol·licitants d’asil han d’esperar mesos o anys que els diguin alguna cosa. Els tribunals impedeixen que s’expulsi de tornada a Turquia aquells a qui s’ha denegat l’asil. Les illes, doncs, s’han convertit en presons.

La UE semblava que no estava descontenta amb la situació; al capdavall les circumstàncies eren un element dissuasiu. Des de l’estiu passat, però, tornen a travessar més migrants des de Turquia cap a les illes gregues malgrat les condicions catastròfiques. En total, l’any passat van arribar a Grècia per mar gairebé 60.000 sol·licitants d’asil, una xifra que no s’assolia des del 2016. Aquesta vegada, però, no han pogut continuar el camí cap al nord, ja que la frontera amb Macedònia està tancada.

I n’hi ha hagut prou amb l’ascens moderat del nombre de refugiats per col·lapsar el sistema grec d’asil.

El primer ministre Mitsotakis ha intentat controlar el problema amb duresa. Ha limitat els drets dels refugiats, i cada cop més sovint hi ha organitzacions pels drets humans que informen d’expulsions il·legals a Turquia. Mitsotakis fins i tot ha anunciat que instal·larà barreres a l’Egeu, com un baluard al mar.

A la UE li ha importat poc la situació d’emergència dels grecs. Estats de l’est d’Europa com Hongria i Polònia van impedir amb èxit que els refugiats de Grècia es repartissin a Europa, com havia promès Brussel·les. Però tan bon punt Erdogan ha obert les fronteres, Brussel·les no ha pogut ignorar més la situació d’excepció de Grècia. Mentrestant, a Grècia es formen brigades de ciutadans que fan justícia pel seu compte.

A la ciutat fronterera grecoturca de Feres, dimarts al vespre, es van congregar 700 persones davant les portes de l’Ajuntament. Moltes porten uniformes, pràcticament no hi ha cap dona. Els homes provenen dels pobles i les ciutats de la riba grega de l’Evros. Volen debatre sobre com poden capturar els migrants que aconsegueixen travessar la frontera fluvial.

Volen patrullar en grups de deu persones, per torns de vuit hores. “Primer ve l’exèrcit, després la policia i finalment nosaltres”, diu Athanasios Pemousis, alcalde d’un dels pobles veïns.

Els agents grecs temen que, amb el bon temps, el nombre de refugiats que arriben a les illes pujarà. Si és el cas, aviat també podrien arribar altre cop més refugiats cap al nord d’Europa. Només al febrer, els agents fronterers grecs van aturar 3.000 migrants al punt de sortida de l’anomenada ruta dels Balcans.

Els polítics europeus ara s’han de plantejar preguntes difícils. Obren les fronteres per a les persones encallades en aquesta terra de ningú turcogrega i s’arrisquen que més refugiats facin cap a Europa? O negocien amb Erdogan un nou acord?

A Berlín els membres de la coalició de Govern estan d’acord a no portar cap refugiat a Europa, sinó a fer arribar més ajuts a Turquia. El Govern alemany vol mantenir tancades les fronteres exteriors de la UE i, si convé, també les fronteres interiors.

Mentre que, l’estiu del 2018, pel Govern encara corria l’amenaça de trencar-se per la disputa de si es podien expulsar refugiats a la frontera germanoaustríaca, en la crisi actual Merkel i el ministre de l’Interior, Horst Seehofer, defensen la mateixa línia. En la sessió del grup parlamentari CDU-CSU de dimarts a la tarda Seehofer va dir: “Les fronteres d’Europa no estan obertes per als refugiats provinents de Turquia. I això també s’aplica a les nostres fronteres”. Segons informen persones que hi van assistir, la cancellera no el va contradir.

Angela Merkel està determinada a cenyir-se a l’acord entre la UE i Turquia. Davant el grup parlamentari es va mostrar favorable que Turquia rebi més diners, sobretot per a escoles i professors. Berlín també està obert a la reclamació d’Erdogan de rebre més suport per als refugiats que hi ha al territori fronterer entre Turquia i Síria.

A diferència d’Alemanya, són pocs els estats europeus disposats a aportar més diners per a l’acord entre la UE i Turquia. Europa no negociarà “amb el ganivet al coll”, va dir el cap del Govern dels Països Baixos, Mark Rutte.

Aquesta també és l’actitud que va trobar dilluns l’ambaixador alemany a la UE, Michael Clauss, en la seva reunió amb col·legues i funcionaris de la UE. Clauss va intentar, totalment en la línia de Berlín, explicar el comportament d’Erdogan, les pressions en política interna i la crisi d’Idlib. A més, va apostar perquè en la pròxima cimera de la UE, a mitjan març, es debati sobre nous pagaments a Turquia. Els seus homòlegs no en van voler saber gaire res, d’aquest tema; sobretot el representant de Grècia, que va condemnar “l’intent de xantatge” d’Erdogan.

Semblants van ser els fronts quan els ministres de l’Interior de la UE es van reunir a Brussel·les dimecres al vespre. A porta tancada Seehofer va defensar que se suavitzés un passatge del comunicat final en què s’havia de “condemnar” Turquia per la utilització dels migrants per a objectius polítics. A Berlín saben que necessiten Erdogan. Cal criticar-lo, sí, va dir Seehofer; però condemnar tot un país, no.

Sembla com si els europeus intentessin deixar passar la crisi sense fer res. Com sempre, de fet. Però, en canvi, ara el continent necessitaria encetar un enfocament nou en la política migratòria.

La crisi del 2015 va posar de manifest que és pràcticament impossible que els 27 països de la UE es posin d’acord en un rumb comú en la política d’asil. Per tant, el Govern alemany hauria d’intentar formar una coalició amb països com França, Espanya, Portugal i Luxemburg, que estan disposats a assumir la responsabilitat dels refugiats.

Una coalició així podria descarregar països que tenen fronteres exteriors de la UE, com Grècia. Per a això s’hauria de tornar a obrir la frontera amb Turquia. Així es podrien acollir refugiats dels campaments plens a vessar de les illes gregues, com de fet ja reclamen diverses ciutats alemanyes.

Tard o d’hora, els europeus hauran de parlar també amb Erdogan, per molt que els costi. Haurien d’aprendre dels errors del 2016. No n’hi ha prou a fer promeses a un autòcrata i esperar que ell solucioni la qüestió dels refugiats. Els països de la UE s’han de comprometre més que fins ara en la protecció dels refugiats a Turquia, i han de destinar més recursos al programa de reubicació, però també han de treballar activament perquè s’arribi a un alto el foc a Idlib.

Els últims dies han posat al descobert la fragilitat amb què es protegeix la civilització també a Europa, diu l’assessor polític berlinès Gerald Knaus, considerat l’arquitecte de l’acord per als refugiats de la UE amb Turquia. “Si ara renunciem al dret d’asil, només és qüestió de temps que en la pròxima situació d’emergència no respectem la llibertat de reunió o altres drets fonamentals”.

Traducció d’Arnau Figueras