Després que dilluns a la tarda un avió rus bombardegés una granja a la petita població de Binnish, al nord de Síria, una ambulància es va posar en marxa per socórrer les persones sepultades. Amb prou feines havien arribat, el conductor i el personal d’emergències van sentir el soroll d’un dron sobre seu i van córrer per salvar la vida, però poc després van caure els primers trets sobre el vehicle.
“Double tap” (‘cop doble’), així s’anomena aquesta tàctica, coneguda de fa anys, dels pilots sirians i russos que sobrevolen Síria: es bombardeja un edifici, un mercat, un hospital o una caravana de refugiats fins que arriben els primers ajuts mèdics per rescatar les víctimes i aleshores es torna a disparar exactament sobre el mateix objectiu.
Els quatre membres de protecció civil de Binnish, coneguts internacionalment com a Cascos Blancs, van sobreviure per poc. L’endemà l’ambaixadora dels EUA a l’ONU, Kelly Craft, es va reunir amb una delegació dels Cascos Blancs a la frontera turcosiriana per assegurar-los la solidaritat dels EUA.
Aquesta simultaneïtat casual il·lustra la situació a Idlib: les persones són bombardejades i Occident només els ofereix una encaixada de mans. En canvi, però, aquí a Idlib és on hi ha la clau de la crisi dels refugiats que s’està produint aquests dies a la frontera amb Grècia.
Dijous els presidents rus i turc, Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdogan, van acordar un alto el foc a Moscou. No és el primer, i tampoc no soluciona cap de les causes de la guerra i del moviment de refugiats del nord de Síria. L’acord, però, almenys dona un respir a la gent d’Idlib.
Aquesta regió limítrofa amb Turquia és l’única zona de Síria que encara està controlada pels rebels contraris al president Baixar al-Assad. Els rebels que dominen la zona són islamistes i reben el suport de Turquia. Però a Idlib també hi viuen prop de tres milions de civils. Des que el règim d’Al-Assad, a Damasc, va començar la batalla entorn d’Idlib, amb suport rus, ja han hagut de fugir prop d’un milió de persones. En direcció a la frontera turca.
Des de l’avenç massiu de l’aliança russosiriana, a començament de desembre, el govern d’Erdogan ha intentat d’una manera cada cop més dràstica impedir que Idlib fos conquerida. Això no és desinteressat: el país no podria assumir els fins a tres milions de refugiats sirians addicionals, que se sumarien als prop de tres milions i mig que ja viuen a Turquia.
Allò va ser el desllorigador d’un atac concertat de l’exèrcit turc, amb què fins diumenge havia aconseguit aturar l’ofensiva d’Al-Assad. Des del punt de vista d’Erdogan, amb l’acord s’ha evitat el perill a curt termini. Però l’ofensiva podria reprendre’s en qualsevol moment. Aleshores, probablement les masses de gent desesperada intentaran fugir a Turquia a pesar de murs i de la suposada ordre d’obrir foc contra ells.
En l’acord dels dos presidents, enlloc no hi diu què passarà amb les persones que ja estan desplaçades. O què passarà amb els territoris on vivien, conquerits per l’exèrcit d’Al-Assad. El territori rebel s’ha reduït considerablement des de l’últim alto el foc. Al mig d’aquesta àrea ara s’hi ha de formar, al llarg de la important autovia M4, una “zona de seguretat” d’una amplada de dotze quilòmetres per la qual patrullaran conjuntament soldats turcs i russos. Malgrat els èxits militars de Turquia contra Al-Assad, Rússia no ha acceptat cap concessió: només ha estat d’acord a interrompre els atacs.
Els últims dies, pràcticament cap polític europeu responsable d’afers exteriors tenia idea de com es podien aturar les bombes i la massa de refugiats. Depèn tan sols de l’exèrcit turc i d’Erdogan impedir la mort o el desplaçament de tres milions de persones que viuen en un espai cada cop més petit.
D’Erdogan, precisament: un home que s’ha desacreditat com a soci polític amb la seva obsessió bèl·lica contra els kurds sirians i l’erosió de la democràcia turca. D’Erdogan, justament: que la setmana passada va infringir l’acord amb la UE, amb què s’havia compromès a impedir que els refugiats continuessin el viatge cap a Europa.
El drama a la frontera grecoturca és la prova més colpidora que a partir d’ara Occident ja no pot ignorar el que està passant a Idlib.
El comandant més destacat d’Al-Assad ha anunciat reiteradament què els espera als que es quedin a Idlib. Donarà l’ordre de “matar al camp de batalla els nens abans que els adults i les dones abans que els homes”, va declarar Suhail al-Hassan, comandant de les “Forces Tigre”, l’agost passat al canal de Telegram de l’exèrcit: “No permetrem a cap més terrorista que visqui entre nosaltres”.
El setembre del 2018 ja va semblar durant un temps que Erdogan i Putin, dos experts en les tàctiques del poder, haguessin arribat a un acord per a un alto el foc, amb què Europa i sobretot la gent d’Idlib haurien pogut tirar endavant: al voltant del territori havien de patrullar soldats russos i turcs, i els atacs d’Al-Assad i Rússia es van aturar. Turquia, en contrapartida, havia de desarmar la milícia HTS, pròxima a Al-Qaida, coneguda com a Front al-Nusra.
El que va passar aleshores possiblement permet fer-se una idea de com pot acabar el nou alto el foc: Putin i Al-Assad no van respectar l’aturada dels atacs, i l’aparell militar d’Erdogan no va desarmar els radicals. I Al-Assad sempre havia promès que volia reconquerir Síria fins a l’últim centímetre, cosa de què es van anar ocupant cada cop més les forces aèries russes. Europa, com sempre, se’n va mantenir al marge.
Al febrer l’exèrcit turc va desplaçar fins a 7.000 soldats addicionals i uns 300 tancs a Idlib. Erdogan apel·lava a Putin i amenaçava Al-Assad. Però ciutat a ciutat, quilòmetre a quilòmetre, els atacants empenyien més i més persones a fugir cap a la frontera turca en unes temperatures gèlides.
Dijous de la setmana passada hi va haver una escalada de tensió: al matí un avió rus va esquivar per ben poc un míssil terra-aire, del qual els militars russos van responsabilitzar els turcs. Al vespre diverses onades d’atacs van tenir com a objectiu un batalló d’infanteria turc prop de la població de Baliun, al sud d’Idlib, i, segons dades oficials d’Ankara, van matar 34 soldats.
Encara no s’ha aclarit qui va dur a terme l’atac, si avions russos o sirians. Turquia en va responsabilitzar immediatament Al-Assad, probablement perquè no es volia enfrontar amb Moscou. O perquè no podia. I va indicar a l’exèrcit que iniciés la contraofensiva.
El que va passar a continuació il·lustra amb claredat la manera com Moscou fa política. En 72 hores drons, avions i artilleria turcs van reduir a cendres parts considerables de l’arsenal militar d’Al-Assad al nord de Síria: més de cent tancs, desenes de canons, fins a vuit helicòpters, tres avions i dos sistemes moderns de defensa aèria de fabricació russa. Rússia els va deixar fer. I a partir de dilluns va bombardejar pel seu compte els indrets que abans havien atacat els avions d’Al-Assad.
Seguidament, Ankara va atacar tropes del règim, però va anar amb molt de compte de no acostar-se massa als soldats russos. La població –estratègicament important– de Sarakib, a l’encreuament de les dues grans autovies M4 i M5, abans havia canviat repetidament de propietari. Tan bon punt a començament de setmana la policia militar russa va aparèixer a la zona, van cessar els atacs turcs.
És un joc cínic: Moscou té una aliança amb Al-Assad, però també vol quedar bé amb Erdogan: els deixa guanyar ara a l’un, ara a l’altre, i prefereix continuar fent el paper d’àrbitre, del qual tots depenen.
En comptes d’aprofitar el poder per aturar l’amenaçador comboi d’extermini contra l’últim reducte de l’oposició, Rússia continua la feina allà on els homes i el material d’Al-Assad no arriben. El comandant dels Tigres, Suhail al-Hassan, és l’home de Moscou a l’exèrcit sirià. Les seves unitats han estat equipades i entrenades per l’exèrcit rus, i el mateix Al-Hassan va rebre una condecoració russa a la base aèria de Hmeimim.
Dilluns la comissió d’investigació de l’ONU sobre Síria va acusar per primer cop explícitament Rússia d’haver comès crims de guerra. Basant-se en gravacions de radiocomunicacions de pilots, vídeos i testimonis oculars, la comissió va concloure que van ser avions de guerra russos que l’estiu del 2019 van perpetrar dos atacs desoladors contra un mercat a Maarat al-Numan i contra un grup de civils a camp obert en què van morir 63 persones.
Quin interès estratègic té Putin? Segons el mantra oficial de Moscou, es combat exclusivament terroristes, no s’ataca cap civil, òbviament. Però aquests dies els atents observadors de Moscou només han hagut de seguir les reaccions d’Europa al trencament de l’acord sobre els refugiats per part d’Erdogan per reconèixer el potencial de desestabilització. Amb prou feines havien arribat els primers milers de refugiats a la frontera grecoturca i d’altres havien salpat en llanxes cap a illes gregues, els polítics de la UE ja es van posar molts nerviosos.
Allò era la torna del fet que de l’èxode del 2015 a la UE mai ningú en va treure la conclusió que calia combatre les causes de la fugida en comptes de bloquejar les rutes dels refugiats i prou.
L’exassessor del Banc Mundial i analista del Global Public Policy Institute Tobias Schneider ha tret aquesta conclusió després d’anys en converses informals amb polítics europeus responsables de política exterior: “La situació a Síria només s’entén com un problema de protecció de les fronteres, no com un problema de política exterior, estratègic. Col·laborar amb Turquia i posar unes tanques més altes”, això és tot.
El món continua mirant “la història de terror més terrible del segle XXI”, com l’ha qualificat el coordinador d’assistència d’emergència de l’ONU, Mark Lowcock.
Dilluns la cancellera alemanya, Angela Merkel, va dir que al nord de Síria calia “bàsicament una zona protegida”. Però dimecres la portaveu del govern va deixar clar què volia dir: “No es tracta tècnicament d’una zona de protecció”, sinó d’una zona d’abastiment. Sempre que Rússia i Turquia hi estiguin d’acord.
Els últims anys, però, Putin no ha tingut gens de respecte envers peticions i preocupacions. Si Europa no vol veure els milions de desplaçats morts o aviat camí del Vell Continent, la UE finalment hauria d’actuar: i hauria de convertir efectivament Idlib en una zona de protecció. Juntament amb Erdogan.
I hauria de desplegar tropes pròpies. I hauria d’aplicar sancions contra Rússia, que fan més car fer avançar la campanya militar d’Al-Assad, a qui probablement tampoc no frenarà aquest alto el foc.
En l’estat actual del debat, això pot sonar il·lusori. Però suposar que senzillament es pot ignorar el desastre que s’acosta encara ho és més.