El passeig de Fra Francesc de Vitòria és d’aquells llocs per on agrada caminar plàcidament, i assaborir-ne l’entorn. Hi ha una zona per a vianants amplíssima, farcida d’arbres; un sol carril reservat als vehicles a motor, que hi passen de tant en tant, i un conjunt de palauets senyorials ubicats a banda i banda de la via. De cap a cap del bulevard no hi haurà ni 500 metres, però fa patxoca caminar-hi amunt i avall sense parar.
Al número 5, al Palau d’Ajuria Enea, fa set anys i un mes que hi resideix Íñigo Urkullu. Seguint les passes de Carlos Garaikoetxea, un bon dia va decidir canviar la presidència del PNB per la del Govern basc, dos àmbits de gestió que els jeltzales sempre han separat com si foren l’oli i l’aigua. Després d’una dècada farcida de tensió amb Juan José Ibarretxe i el seu pla, i d’una legislatura efímera amb el socialista Patxi López al capdavant de l’executiu gràcies als vots del PP i la il·legalització de l’esquerra abertzale, l’arribada d’Urkullu ha significat un retorn als temps de José Antonio Ardanza, lehendakari de 1985 al 1999, sota el mandat del qual, l’any 1988, va signar-se l’Acord per la Pacificació i la Normalització d’Euskadi, el popularment conegut com Pacte d’Ajuria Enea.
Podria dir-se que, ara, l’harmonia és encara superior. Així com Xabier Arzallus representava un contrapès evident a Ardanza, l’actual president de l’Euzkadi Buru Batzar, Andoni Ortuzar, manté una sintonia plena amb Urkullu. Una posició eminentment moderada, sempre oberta al diàleg, a la qual va recórrer de manera sigilosa el Govern català per tal d’evitar la declaració unilateral d’independència al Parlament de Catalunya. Una postura constructiva que va permetre tirar endavant la moció de censura a Mariano Rajoy i que més recentment ha possibilitat la investidura de Pedro Sánchez.
La coalició de govern que han conformat PNB i PSE-PSOE va quedar-se a un diputat de la majoria absoluta a les eleccions de 2016. Un escó decisiu que situava en una posició determinant el PP. I, en efecte, l’abstenció dels populars va servir perquè el bipartit presidit per Urkullu aprovara els pressupostos dels anys 2017 i 2018. Els de 2019 no van eixir endavant —van prorrogar-se els de l’any anterior— a causa de la moció de censura a Rajoy, que va enfurismar el PP basc. Els de 2020, finalment, van ser validats a les acaballes de 2019 amb l’abstenció dels nou diputats de Podem. Com és natural, el suport addicional que han requerit PNB i PSE ha estat condicionat per la situació política a l’Estat. Les negociacions entre el PNB i EH Bildu per tal que els segons s’abstingueren als pressupostos de 2019 van caure en sac foradat.
Comptat i debatut, la continuïtat d’Urkullu és garantida. En un context d’ascens generalitzat dels socialistes en relació amb el cicle electoral 2015-2016, és plausible que hi obtinguen algun diputat més. Hi repeteix com a candidata Idoia Mendia, que ja va ser-ho en 2016. De la mateixa manera, el PNB ha viscut un 2019 excel·lent, en què ha recuperat la primera posició que Podem li havia arrabassat als dos comicis al Congrés del cicle anterior i en què ha passat de cinc a sis diputats a Madrid.
La unió de forces de PSOE, Unides Podem i PNB, que ja ha estat cabdal per atreure l’abstenció d’Esquerra i EH Bildu, fa preveure una eventual abstenció tàctica de la formació morada en cas que els seus vots siguen necessaris per assolir la majoria absoluta al Parlament basc. Una coalició PNB-EH Bildu, que també quedaria clarament per damunt de la majoria absoluta, és totalment descartable.
L’esquerra abertzale, que ja va obtenir un gran resultat en 2016, amb 18 escons, es manté estable i fins i tot podria créixer una mica. Als darrers comicis al Congrés, de fet, EH Bildu va aconseguir una fita inèdita: superar el 15% i obtenir diputats a les quatre circumscripcions per a les quals es presenta, cosa que li ha proporcionat, per primera vegada, grup propi a l’hemicicle. La candidata a la lehendakaritza és la guipuscoana Maddalen Iriarte. Als següents comicis ja ho podrà ser Arnaldo Otegi, atès que ja haurà complert la inhabilitació que pesa sobre ell.
El drama de la dreta espanyola
El PP confia que la cara del 5A serà Galícia, on Alberto Núñez Feijóo espera revalidar la seua majoria absoluta; en canvi, la creu serà el País Basc, on les enquestes li auguren una davallada important: dels nou diputats que té passaria a cinc o sis. En els darrers comicis al Congrés, els del 10 de novembre, la suma dels partits de la dreta espanyola va marcar el seu mínim històric, però, en canvi, van aconseguir anotar-se un diputat, cosa que no havia passat en els anteriors, celebrats el 28 d’abril.
En el cas de Ciutadans, la creu és doble. A Galícia, perquè les opcions d’aconseguir representació són zero, i al País Basc, perquè s’ha vist obligat a coalitzar-se amb els populars. Un acord preelectoral que ha fet saltar pels aires el PP basc, amb el sorayistaAlfonso Alonso com a víctima principal.
Alonso ha anunciat el seu adeu a la política alhora que Carlos Iturgáiz hi retornava després d’haver-la abandonada ara fa un any, molest pel 17è lloc que el president del partit, Pablo Casado, li havia reservat a la llista europea. La jugada de Casado per atreure Cs fa albirar una fusió futura a escala estatal, però a curt termini ha provocat molta inestabilitat. Noms que formaven part del passat dels populars bascos també es projecten de nou sobre el present. En especial, Jaime Mayor Oreja i María San Gil, que hi tornen a fer mítings per demanar-ne el vot.
No sols al País Basc, per cert. A les autonomies on PP i Cs estan a prop en escons, el casament amb Inés Arrimadas ha causat incomprensió. Troben que resta una eternitat abans no arribe el següent cicle electoral i que aquests moviments només generen neguit.