Hi ha pocs cineastes amb una filmografia tan desconcertant com la de Guy Ritchie, construïda al ritme dels loopings d’una muntanya russa de fireta de poble. Capaç d’erigir-se com el nouTarantino amb una irrupció violenta, humorística i esclatant a finals dels 90 —Snatch (porcs i diamants), 2000—, de rebolcar-se a les passions més ensucrades i vergonyosament alienes —Enduts per la marea, 2002, protagonitzada per Madonna—, de tornar a demostrar que potser sí, que podia —Rock N Rolla, 2008, Operació U.N.C.L.E., 2015—, de caure de nou en l’aberració rotunda —El rei Artús: La llegenda d’Excalibur, 2017—, de tocar la fibra comercial amb la recuperació a cop d’efectismes i claus de karate —el dos Sherlock Holmes, 2009-2011, protagonitzats per Robert Downey Jr.— o de consumar la gèlida proesa tècnica del calc, amb un ofici robòtic —Aladdin, 2019—. I tot en dues dècades, amb només 51 anys.
Títol original: The Gentlemen
Estats Units, 2020
Durada: 113 minuts
Direcció: Guy Ritchie
Guió: Guy Ritchie
Música: Christopher Benstead
Fotografia: Alan Stewart
Repartiment: Matthew McConaughey, Charlie Hunnam, Hugh Grant, Colin Farrell, Eddie Marsan, Henry Golding, Michelle Dockery, Jeremy Strong, Jason Wong, Jordan Long.
Comèdia de gàngsters.
Marejats encara per tant de desori, de desastre consumat al costat de nervi i intenció d’estil, tot just quan Ritchie semblava dirigir-se directament al cementiri d’aquells-qui-podien-haver-fet, escriu i dirigeix The Gentlemen, fa un dríbbling al destí i estripa el final mesell que tenia escrit al seu propi guió. Quin gir, senyors cinèfils. Un Ritchie en forma, que sembla fresc i es mou àgil. Que fa el més difícil encara: tornar a la senda del cinema incandescent, sense respir possible.
Un Ritchie que torna a l’hàbitat que domina: el gangsterisme i els baixos fons, on els tripijocs són la manera de guanyar-se la vida o de sobreviure a un tret traïdor. Diàleg, violència i humor —alguns clixés racials que en llasten el global, això sí—, en una pel·lícula coral que equilibra el protagonisme dels personatges, tot i que té en Mickey Pearson (Matthew McConaughey) la peça sobre qui tot gira, un capo de la droga carismàtic i que vol vendre el seu imperi de producció de marihuana a una dinastia de multimilionaris d’Oklahoma. Això el portarà a enfrontar-se a la màfia xinesa, cràpules diversos, boxejadors amateurs, investigadors sense escrúpols amb martingales xantatgistes (oh, Hugh Grant) i periodistes d’ànima groga.
Si bé és cert que tot plegat triga en arrencar —la sensació d’anar perdut dura mitja hora—, també ho és que l’espera val —molt— la pena. La trama s’embrolla, però ho fa de manera àgil, irrefrenable, amb veus en offi plans picats, amb actuacions hilarants (aplaudiment per Grant i, sobretot, per un magnífic Colin Farrell), un McConaughey pinxo, aparentment infal·lible i enamorat salvatgement de Rosalind (Michelle Dockery). I amb molt pocs silencis, amb rèpliques que fan encaixar totes les peces i fan que soni divertida, sempre in crescendo i sent una gran obra des del moment en què apareix en pantalla Farrell. Un punt de no retorn, amb tots els asos en joc, sublimant la conjunció dels seus engranatges.
Ha tornat Guy Ritchie. The Gentlemen comença dubitativa, però es redreça quan ja no donaves ni un duro, ni pel film, ni pel director. Aquí el tenim, ha tornat qui va meravellar amb Lock & Stock. En plena forma, el darrer episodi del rei del cunyadisme guai, l'estendard desvergonyit de l’horterisme fashion.