Els crítics

La gèlida proesa del calc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cent vint-i-quatre anys donen per molt, tot i que en el tall de la història de les arts això no sigui, en realitat, gaire temps. Però són molts si parlem de cinema i de la necessitat àvida de Hollywood d’alimentar-se de nous productes setmana rere setmana, en una idiosincràsia industrial que ara, a més, lluita per arrencar els espectadors de la comoditat del sofà i d’un visionat digital al gust. Potser això explica que el gegant més gegantí de la indústria de l’entreteniment de l’actualitat més diletant, Disney —amb una família completada a cop de compravenda per l’univers Star Wars i Marvel, i pel catàleg de Fox—, aposti per la readaptació compulsiva —calcs, si parlem en propietat— dels seus propis clàssics animats.

Diu Haruki Murakami que “l’originalitat és una imitació feta amb seny”. Un cop assumit que tots som còpia, que tota nova proposta ve d’alguna cosa precedent i que l’habilitat del creador hauria de ser en com sap disposar les peces, hauríem d’exigir, com a mínim, que no es perdi aquest bon senderi que subratlla el cèlebre escriptor japonès. L’operació de treure la pols al catàleg animat per fer-ne un de nou i totalment actualitzat en live action és una de les apostes creatives més estranyes i dubtoses d’entre totes les aberracions que poblen la “centralitat” audiovisual dels darrers temps. Començant per El libro de la selva, passant per La bella y la bestia o Dumbo, dirigides per noms contrastats com Jon Favreau, Bill Condon o Tim Burton, i arribant ara a l’estrena d’un Aladdin que ho té tot per encantar malgrat l’absència de sorpresa, encomanada a un director de tremp, singularitat i nervi tan innegables —Lock & Sock, Snatch: Cerdos y diamantes, RocknRolla ho acrediten— com risibles, desiguals i volàtils —qui no recorda l’estrepitosa xaronada de Barridos por la marea, el darrer petit horror de King Arthur: Legend of the Sword, o el particular díptic comicodistòpic de Sherlock Holmes?–.

És a mig camí d’aquestes dues ànimes on trobem la pel·lícula, sent impròpiament impersonal, gaudint en la gèlida proesa tècnica de fer un calc i no una remirada, revisió o reescriptura, amb un ofici robòtic, però eficientíssim. Perquè no podem negar que funciona. L’Aladdin de Guy Ritchie, protagonitzat per Mena Massoud i Naomi Scott, amb Will Smith de geni en el paper que va brodar animadament Robin Williams (i que torna a ser, malgrat tot, el punt de sal de la pel·lícula), funciona perquè l’original ja ho feia, com a calc que és, amb tots els ingredients del precedent: acció i corredisses, lladres i serenos, artefactes mecànics i tresors, romanticisme i humor, excel·lents números musicals i cançons, el personatge imantador del geni, un gust indissimulat per l’aventura blanca de tall clàssic, i la novetat de la lluentor de les seqüències per a lluïment del CGI. El millor, la partitura, amb alguna novetat afegida com Speechless, i unes coreografies que en mans de Ritchie són una demostració de tècnica, de vigor escènic i de poder visual. Però no n’hi ha prou amb tenir-ho tot, ni amb funcionar.

Esperem que el futur que ens depari l’entreteniment hollywoodià no hagi de passar per aquesta recreació forçada i antifascinant d’uns clàssics que en el seu moment ja van ser readaptacions d’altres clàssics atemporals. Aleshores, però, amb el criteri del bon senderi de qui va creure que, amb més o menys encert, no calia calcar, sinó imitar, reescriure i adaptar. I estimar la singularitat d’allò que fas, encara que costi d’entendre, encara que sigui un fracàs.


Aladdin 
Direcció: Guy Ritchie 
Estats Units, 2019
Durada: 128 minuts
Guió: John August i Guy Ritchie (a partir de l’original de Ron Clements, Ted Elliott, John Musker i Terry Rossio)
Música: Alan Menken
Fotografia: Alan Stewart
Repartiment: Mena Massoud, Naomi Scott, Will Smith, Chico Kenzari
Gènere: Aventures. Musical


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.