El 5 de març del 2020 es compleixen cinquanta anys des que el Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP) va entrar en vigor i 25 des que es va ampliar indefinidament. Els seus valedors poden celebrar que només tretze Estats han tingut mai armes nuclears i que quatre —Sud-àfrica, Bielorússia, el Kazakhstan i Ucraïna— hi han renunciat. Però les celebracions d’aniversari seran efímeres. Del 29 d’abril al 10 de maig, els diplomàtics es reuniran a Nova York per la conferència d’avaluació quinquennal, àmpliament coneguda com a RevCon. Les darreres cinc van ser fracassos en què els països armats es van oposar als desarmats, de tal manera que el 2005 i el 2015 va ser impossible emetre comunicats consensuats. Fa pinta que la reunió del 2020 serà un desastre.
En part, perquè l’ordre nuclear s’està ensorrant. L’acord multinacional que limitava el programa nuclear de l’Iran el 2015 trontollarà encara més, atès que els EUA se’n van desdir el maig del 2018 i l’Iran va deixar de complir-lo un any més tard. L’Iran acumularà més urani i instal·larà centrifugadores més ràpides, cosa que reduirà el temps que li caldria per construir una bomba, si decidís fer-ho. Els nord-coreans, impacients amb el poc progrés de les negociacions amb els EUA i el manteniment de les sancions, continuaran produint combustible explosiu en massa i podrien reiniciar les proves de míssils de llarg abast. Fins i tot hi ha símptomes d’inquietud entre els aliats de l’OTAN. “Alguns països tenen míssils amb cap nuclear, [però diuen que] nosaltres no en podem tenir”, es queixava al setembre Recep Tayyip Erdogan, president de Turquia.
Malgrat tot, per a molts dels diplomàtics a Nova York l’escull no seran els rebels nuclears, sinó l’aristocràcia del TNP: els EUA, el Regne Unit, la Xina, França i Rússia, els cinc països amb permís per posseir armes nuclears. Això passa perquè el tractat es pot considerar una ganga. Els països desarmats van acceptar renunciar a les armes nuclears per sempre; a canvi, l’article 6 del tractat obligava el quintet nuclear a intentar negociar “de bona fe” per desarmar-se. Molts països —tan diversos com Irlanda, Mèxic i Nova Zelanda— s’estan queixant perquè, pel que sembla, les potències nuclears van en una direcció totalment oposada.
On més es compleix és als EUA i a Rússia. Els dos països invertiran per modernitzar els seus arsenals i hi afegiran noves armes exòtiques, com el míssil de creuer rus de propulsió nuclear. A més, els dos països dissoldran els tractats per posar fre a qualsevol nova cursa armamentística. Després de frustrar-se el Tractat de Forces Nuclears d’Abast Mitjà l’agost del 2019, els EUA provaran diversos models nous de míssil de creuer d’abast mitjà i l’OTAN estudiarà noves maneres de defensar-se dels míssils equivalents russos. Mentrestant, el món s’anirà neguitejant exponencialment amb el destí del Nou Tractat START, que regula els míssils de llarg abast, a mesura que es vagi apropant la data de renovació de febrer del 2021. Ara que la Xina comença a engreixar el seu petit arsenal, els EUA intensificaran les demandes perquè s’uneixi a aquesta mena d’acords, i altres ho veuran com una excusa cínica per no fer res.
La imatge de desordre nuclear i complaença de les grans potències genera una sensació tangible d’urgència. En un intent per avançar, alguns països proposaran plans nous. Els EUA es deleixen per demostrar que actuen de bona fe i estan reunint suports per a una iniciativa anomenada “Crear un entorn per al desarmament nuclear”, dissenyada per reflexionar sobre com hauria de canviar el clima de seguretat internacional per animar els EUA i altres països a desarmar-se. Suècia oferirà una solució “trampolí” de mesures més modestes, com ara aconseguir que els països amb armes nuclears en redueixin el protagonisme dins les polítiques de seguretat.
Però el mètode més radical és un Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears, aprovat el 2017 per 122 països i ara signat per 70. El tractat va sorgir de la Iniciativa Humanitària, un grup d’Estats sense armes nuclears que posen l’accent en les terribles conseqüències humanitàries d’una guerra nuclear. Decebuts amb el poc progrés i consens a la RevCon del 2015, van decidir traslladar el debat a l’Assemblea General de l’ONU, que vota per majoria.
Segurament el tractat entrarà en vigor abans que acabi el 2020, una vegada l’hagin ratificat cinquanta Estats; si la RevCon no és satisfactòria, s’accelerarà el procés. A algunes potències nuclears, com els EUA i Rússia, no els fan cap por les conseqüències legals i diplomàtiques d’un tractat que no han signat; a altres, com França, els inquieta l’impacte sobre el dret consuetudinari internacional, o sigui, que s’hi oposaran a cada pas. Encara que els ideòlegs del tractat asseguren que complementa el TNP, en lloc de suplantar-lo, hi ha gent preocupada perquè els dos competeixin en termes de legitimitat.
Potser l’assumpte més espinós de tots —el que va dinamitar la darrera RevCon— afecta un país que ni tan sols admet que té armes nuclears: Israel. Per a molta gent que vol que al món no hi hagi armes de destrucció massiva, la idea d’“alliberar l’Orient Mitjà” d’aquesta mena d’armes s’ha convertit en un sinònim de progrés. Per als EUA, el concepte és un garrot mal dissimulat contra el seu aliat israelià, normalment esgrimit per Estats àrabs, molts dels quals es neguen a reconèixer el dret d’Israel a existir. El país d’Israel, animat pel ferm suport del president Trump i conscient del creixent programa nuclear de l’Iran, no pensa cedir gens. L’aniversari del TNP podria acabar sent perfectament foc d’encenalls.