Vet aquí Mercedes K., una dependenta de 35 anys. Des de fa anys viu amb els seus pares i deu germans a Kesselstadt, un barri de Hanau on conviu gent de molts països. Fins ara no hi ha hagut mai problemes, expliquen membres d’aquesta família gitana, de moment la situació sempre ha estat pacífica.
Dimecres al vespre Mercedes K. és en un quiosc de la plaça Kurt Schumacher, al costat del bar Arena, menjant-se una amanida. Poc després de les deu del vespre, un home entra violentament al quiosc. Se senten trets. Mercedes K. mor a l’instant.
És una de les deu víctimes d’aquell vespre, una de les deu víctimes d’un crim que torna a plantejar una vella pregunta: per què Alemanya torna a estar tan indefensa davant la violència mortífera de dreta?
Mercedes K. és una de les últimes víctimes de Tobias Rathjen, de 43 anys, graduat en Empresarials i format com a empleat de banca. Primer l’home mata a trets quatre persones al mercat de Heumarkt, a Hanau, i en fereix unes quantes, al bar de narguil Midnight i al cafè La Votre.
Després puja al cotxe i va fins al barri de Kesselstadt, on mata a trets cinc persones més.
Totes les víctimes són d’origen migrant.
Rathjen es dirigeix llavors a casa seva i, segons l’estat actual de les investigacions, assassina la seva mare, que no es pot moure del llit, i se suïcida.
L’assassinat del president del govern de Kassel Walter Lübcke, l’intent d’atac a la sinagoga de Halle i ara la massacre de Hanau: els crims mortals amb motivacions d’extrema dreta van a més. En freqüència, en intensitat i en crueltat. Walter Lübcke va ser el primer polític víctima d’un atemptat d’extrema dreta després de la guerra. Ara els morts de Hanau suposen un nou i trist rècord: des de feia molt de temps un assassí actuant sol amb motivacions racistes no havia mort tanta gent a Alemanya. Després de la Tardor Alemanya –el període de terrorisme d’esquerres del 1977– ara vivim un hivern alemany, amb terrorisme d’extrema dreta el 2020?
Angela Merkel parlava del verí del racisme, del verí de l’odi. Però la cancellera no va dir ni una sola paraula sobre cap antídot efectiu. I la veritat és que, encara que molts polítics estiguin d’acord que “l’extremisme de dreta i el terrorisme de dreta actualment són la principal amenaça per a la nostra democràcia” –com diu a Der Spiegel la ministra de Justícia, Christine Lambrecht (SPD)–, i encara que el ministre de l’Interior, Horst Seehofer (CSU), alertés dijous al vespre en una connexió en directe amb els ministres de l’Interior dels lands d’un “augment del perill” derivat de l’extremisme de dretes, i per més que les forces de seguretat hagin augmentat massivament els departaments sobre l’extremisme de dreta els últims mesos i hagin millorat els seus mètodes, encara no s’ha trobat una solució contundent al perill heterogeni que ve de la dreta.
Hi ha criminals com Stephan Balliet, de Halle, o presumptament Tobias Rathjen, de Hanau, que tramen els seus plans mortífers com a llops solitaris, és a dir, sense una xarxa d’aliats. Homes que es formen un món propi a partir de teories de la conspiració i eslògans de dreta i que acaben pensant que han d’actuar perquè no hi ha ningú que ho faci.
Però també hi ha grups, com Revolution Chemnitz o el Grup S., dels presumptes membres i còmplices dels quals des de la setmana passada n’hi ha dotze en presó provisional perquè tenien armes, anhelaven una guerra civil i suposadament volien matar musulmans. Es relacionen per internet, es retroalimenten en el seu odi a tot el que és estranger i es preparen junts per al dia X, en què hi haurà un canvi violent de règim a Alemanya. I en les seves descripcions també sembla que la bogeria i la realitat sovint van de la mà.
Els atacs terroristes actuals són perpetrats per criminals amb una vida interior en què s’entrellacen perillosament la política i els problemes psíquics. Per a les víctimes i els seus familiars això no és important, però per al debat social sí que ho és: es tracta de persones dements que cometen accions desencadenades per un entorn polític? Un determinat discurs social dona als criminals la idea de contra qui han de dirigir la seva ràbia mortífera? Si fos així, tots els qui participen del debat públic –sobretot polítics i mitjans– tindrien l’obligació de tenir en compte el to del seu discurs. En aquest cas, s’hauria de demanar responsabilitats a aquells que impregnen d’odi el discurs.
O són ideòlegs que recorren a les armes, la demència dels quals consisteix a considerar les pròpies conviccions de menyspreu contra altres persones com una rebel·lia respectable? Contra persones així són útils elements com un aparell de seguretat professional, una persecució penal contundent i un entorn vigilant que s’adoni de quan l’odi es descontrola.
En la Tardor Alemanya de 1977, el terrorisme de la RAF va sumir l’Estat alemany en una de les seves crisis més greus. En l’hivern alemany del 2020 tot el país ha de reconèixer que fins ara no ha aconseguit assecar el caldo de cultiu que propicia la violència de dreta. I els atemptats recents ho han posat de manifest: per tenir controlat el fenomen del terrorisme de dreta no n’hi ha prou amb el fet que les forces de seguretat tinguin més personal o que per llei se’ls concedeixi més atribucions. El que fa falta és una idea més general, un pla per combatre l’odi de dreta, una voluntat de tota la societat per abordar el problema des de l’arrel.
En la petjada sanguinària del terrorisme de dreta s’hi reconeix un patró. Molts dels assassins es creuen executors d’una voluntat col·lectiva, defensors d’un Occident envaït per la multiculturalitat i amenaçat de patir una “substitució poblacional” intencionada.
El que és nou és que l’ideari corresponent ja no és un tabú de la societat, com ho va ser durant el llarg període des de la Segona Guerra Mundial fins fa pocs anys. Actualment, Pegida i l’AfD porten els seus eslògans a cada plaça i a cada racó d’internet. Ben sovint estan plens de neologismes que reapareixen en els escrits confessionals i pamflets dels criminals racistes. Termes com “substitució cultural” han assolit un estatus icònic en aquests ambients, i són les expressions que promouen les accions mortals.
El que és perillós d’aquesta situació és que es converteixen en criminals persones que no tenen cap historial previ identificable en l’escena d’extrema dreta. Persones que, si bé de cara enfora potser es considera que tenen una personalitat complicada, tenen un ideari mortífer que com a màxim se’ls pot trobar a la xarxa. Persones en les quals la demència i la ideologia, el pensament conspiratori i l’odi racial, amb prou feines es poden distingir. És difícil dir, doncs, si Tobias Rathjen suposava un perill demencial o tenia una demència perillosa.
Durant anys la seva vida indicava un recorregut vital burgès. Va fer l’examen per accedir a la universitat, però a l’institut ja era una persona peculiar. “Una de les persones amb més inventiva de la promoció”, diu a la revista de la graduació. “Va de tio guai, com que farà carrera. Sovint deixa anar rotllos sense contingut ni objectiu. Passa d’amable a superagressiu”.
Després del servei civil, el 2007 –al cap de set anys– Rathjen va acabar el grau d’Administració d’Empreses a Bayreuth. Al pamflet que va publicar abans de l’atemptat, es mostra decebut per la “realitat de la universitat”. A la pregunta de què fa que una empresa tingui èxit només hi van “passar de puntetes”, diu sobre els estudis superiors.
Tobias Rathjen vivia amb el seu pare i la seva mare en una casa adossada, amb un jardí llarg i estret, al barri de Kesselstadt, a Hanau. A la part occidental hi ha una urbanització als afores, creada als anys seixanta i setanta, amb blocs de pisos. També hi ha un centre comunitari evangèlic, una escola, una llar d’infants i, entremig, files de cases adossades baixes amb garatges. Això es troba a tan sols uns quants centenars de metres del segon lloc dels fets, el quiosc del costat del bar Arena, a la plaça Kurt Schumacher.
La mare de Rathjen, de 72 anys, no es podia moure del llit i necessitava atenció –diuen els veïns–, per tant diversos cops al dia venia un servei assistencial a casa. El pare era considerat una persona difícil al veïnat. Sovint estava de mal humor, especialment amb persones nouvingudes. Es queixava quan es traslladava prop de casa seva algú que ell considerava estranger.
El 2011 es va presentar com a candidat per la llista dels Verds al consell consultiu de Kesselstadt, en aquell temps s’interessava per la protecció dels arbres. No era membre del partit, diuen des de la direcció dels Verds a Hessen. Ja no tenen cap contacte amb l’home.
De Tobias Rathjen no en saben gaires coses, expliquen els veïns. Tenien la impressió que no era a casa gaire sovint. Quan el trobaven pel carrer, sovint apartava ràpidament la mirada o, en tot cas, deia un breu “hola”.
Després de la universitat, Rathjen va treballar del 2008 al 2011 en l’empresa de serveis financers MLP a Trèveris. El van acomiadar perquè no havia treballat bé com a assessor dels 200 clients que havia de servir, diuen des de l’entorn de l’empresa. A continuació, es creu que va trobar una feina al servei d’informació per a clients de Check 24, a Munic. Al barri d’Obermenzing va viure de lloguer en una habitació moblada.
Companys de feina d’abans diuen que Rathjen era un “addicte a la feina”. Treballava fins a dotze hores al dia. Una vegada el van forçar a agafar vacances “perquè es desenganxés”. Rathjen era “increïblement ambiciós” i era un competidor nat que es prenia seriosament fins i tot els partits de ping-pong a l’oficina. “Les xifres quadraven, l’únic és que no tenia gaire relació amb els companys”, expliquen alguns excol·legues. Rathjen no mostrava cap interès pels altres, les seves habilitats socials eren “pràcticament nul·les”.
Pel que sembla, Rathjen no amagava les seves opinions a la feina: una vegada va dir que la selecció nacional estava formada només per estrangers i que no era la seva selecció, segons un excompany. “Per a ell l’AfD no era prou radical”.
A Munic Rathjen jugava a futbol i, des del 2014 fins a final de l’any passat, també va ser membre de la Reial Societat Privilegiada de Tiradors de Munic 1406, un dels clubs de tir més exclusius de la ciutat.
Els obstacles per ser-hi admès són considerables. Qui vulgui ser-ne membre ha de presentar un certificat policial i ha de ser recomanat per dos garants que faci temps que pertanyin al club. El president i primer mestre tirador Helmut Fischer no recorda haver conversat mai amb el criminal de Hanau. Era un solitari, “ningú del club recorda haver-hi tingut tracte personal”, diu Fischer.
Dels seus documents es desprèn que Rathjen s’entrenava regularment amb pistoles de calibre petit que “no pertanyen al tipus d’armes amb què va perpetrar el bany de sang a Hanau”. Per a Fischer és important destacar això. “Estem profundament afectats i tristos”.
Durant la universitat Rathjen ja estava convençut que el vigilaven uns serveis secrets. Això és el que es desprèn, si més no, del pamflet de 24 pàgines que va publicar a la seva pàgina web abans de l’atemptat.
Segons el document, el 2002 va anar a la policia per presentar una denúncia per vigilància il·legal. Però no va prosperar. El 2004 volia tornar a presentar una denúncia en una altra instància policial, però la hi van tornar a rebutjar. Al novembre de l’any passat Rathjen finalment va escriure una denúncia de dinou pàgines al fiscal general de Karlsruhe, és a dir, a l’autoritat que ara investiga els seus assassinats racistes. La seva denúncia anava contra “una organització d’intel·ligència desconeguda”.
En aquella denúncia hi ha diversos passatges que apareixen al seu pamflet. Parla llargament d’una estratègia dels EUA, a l’Iraq i a l’Afganistan, i explica que mai no ha trobat xicota. “Si deixo de banda per un moment que fins a dia d’avui no he tingut mai una esfera privada o íntima”, escriu Rathjen, “hi ha diversos successos que han marcat la història mundial que es deuen a la meva voluntat, i per això em podria sentir bé”.
En el seu pamflet Rathjen revela amb tota franquesa les seves opinions racistes. Enumera més d’una dotzena de països els “pobles dels quals han de ser aniquilats completament”, des d’Algèria a Turquia passant per Israel i l’Afganistan. Ja de jove s’havia format l’opinió que el “mal comportament de certs grups culturals” era un problema, escriu Rathjen.
“Aquestes persones han de ser rebutjades instintivament i a més durant la història no han demostrat ser productives”, es diu al pamflet. “En canvi, jo he conegut el meu propi poble, una terra de la qual sorgeix el bo i millor que pot oferir aquest món”. Els alemanys han “elevat la humanitat en conjunt”. Al mateix temps, parlava del fet que els serveis secrets es poden “instal·lar” en els pensaments d’altres persones i dur a terme “una mena de control remot”. En quatre vídeos que va penjar a YouTube i a la seva pàgina web, Rathjen exposa unes tesis igualment esbojarrades. En un dels vídeos apareix amb una gorra de llana i una jaqueta impermeable en un prat, i al fons es veuen turons i boscos. Parla amb llibertat, tranquil·lament, i no aparta la vista de la càmera. Sap que sembla una bogeria, però algunes persones poden “veure coses que en realitat no s’haurien de poder veure”. Es refereix probablement a ell mateix.
El món interior de Rathjen s’alimenta de fòrums conspiratoris que hi ha a internet, on va trobar “informacions que ens oculten premeditament”. Rathjen segurament va navegar bastant sobretot en fòrums de dreta nord-americans, això fa pensar com a mínim el seu vocabulari i la seva visió del món.
Fa temps que circula per la xarxa sota l’abreviatura D.u.m.bs. una teoria de la conspiració segons la qual l’exèrcit nord-americà construeix ciutats subterrànies, totes connectades per un sistema de túnels. Rathjen esmenta suposades bases militars secretes als EUA. La seva afirmació que s’hi abusa, tortura i assassina nens en gran quantitat recorda el pizzagate, aquella notícia falsa segons la qual un cercle satànic elitista violava criatures a la rebotiga d’una pizzeria de Washington. El setembre del 2016 un home de Carolina del Nord va entrar al local armat amb un fusell i un revòlver i va disparar “per aclarir la qüestió”. Ningú va prendre mal.
Posteriorment, un moviment anomenat QAnon va reprendre la teoria i la va retorçar encara més. Els seus adeptes creuen que Donald Trump lluita contra un poderós “Estat profund”, els representants del qual gestionen una xarxa de tràfic de criatures. Aquestes idees esbojarrades es difonen cada cop més des de fòrums aïllats a internet cap al món real. Als actes de campanya de Trump sempre hi ha assistents amb samarretes de QAnon.
“El terrorista de Hanau té una argumentació clarament racista, i s’hi troben també elements esotèrics i fragments del moviment QAnon”, diu Miro Dittrich, de la Fundació Amadeu Antonio, que s’ocupa dels fenòmens d’extrema dreta a internet. “L’autor dels fets compartia aquesta idea d’una xarxa satànica secreta que domina el món”.
Rathjen també incorpora motius de la subcultura incel. En aquest submón intercanvien opinions homes que viuen involuntàriament sense sexe perquè no troben cap dona. I en els seus fòrums aboquen lliurement el seu odi contra tot el que és femení.
El terrorista de Halle, Stephan Balliet –que el 9 d’octubre de l’any passat va assassinar dues persones en l’intent frustrat d’entrar violentament a la sinagoga de la població–, també era pròxim a aquest ideari. Veia que tenia poques opcions de trobar una dona sobretot perquè a Alemanya havien arribat molts homes migrants. Un argument clàssic de la ultradreta.
No queda clar si Tobias Rathjen es va referir directament a altres criminals. Però hi ha paral·lelismes amb Anders Breivik, que el 2011 va matar 77 persones a Oslo, a l’illa d’Utøya. Igual que Breivik, Rathjen podria ser un cas de personalitat narcisista, que considerava que la seva missió era suprimir una part del món per salvar-ne el conjunt.
En tots dos casos, es tracta de l’arquetip del llop solitari, que pren la decisió de cometre l’acció ell sol i que la prepara de dalt a baix, incloent-hi una “estratègia de comunicació”. Tobias Rathjen va deixar les seves pròpies explicacions en arxius PDF a la seva pàgina web. Hi va incloure, com pertoca, un avís legal i una breu biografia. L’adreça de la seva pàgina web va ser pintada amb esprai negre prop del lloc dels fets en el mur d’una casa.
Dirigia els seus escrits “a tot el poble alemany” i el seu vídeo en anglès, als ciutadans nord-americans. Volia arribar manifestament al públic més ampli possible. I com molts dels seus predecessors va llançar crides a possibles imitadors. “Desperteu-vos i lluiteu ara”, es diu en un dels vídeos.
En el món de l’extrema dreta, l’acció de Rathjen fins i tot ha trobat comprensió. “Gràcies a la política de Merkel, algunes persones del país tenen els nervis a flor de pell”, va tuitejar Daniel Rödding, un membre de l’AfD de Berlín que forma part de la comissió federal de digitalització. “Que ocasionalment algú surti de mare, en certa manera no sorprèn”. La direcció del partit de Rödding, en canvi, va qualificar els fets com un “crim horrible”, un “fet terrible” i unes “circumstàncies terribles ocorregudes al nostre país”. Però no hi va veure una motivació d’extrema dreta, sinó que es van estimar més parlar d’un “boig”, com va anomenar l’assassí el cap del partit, Jörg Meuthen.
Tanmateix, la metàfora del llop solitari només funciona en part per descriure criminals com Tobias Rathjen o Stephan Balliet. A la xarxa i a través de les ideologies compartides estan totalment vinculats els uns amb els altres.
“Hanau forma part d’un fenomen transnacional que ha agafat força els últims anys, no únicament a Alemanya, sinó al món sencer”, diu l’expert en terrorisme Peter Neumann, del King’s College de Londres. L’assassí de Hanau està “en relació amb El Paso, Christchurch i Halle. Sempre es tracta d’homes aïllats socialment que es radicalitzen a internet i que després es creen la seva ideologia pel seu compte”. En el cas de Rathjen aquesta ideologia consisteix en “una barreja increïble d’idees d’extrema dreta, teories de la conspiració i misogínia”.
La pregunta de per què un home que porta a dins unes idees i unes al·lucinacions com aquestes va poder posseir armes legalment tindrà ocupades un temps l’escena política i les autoritats responsables. Perquè Rathjen no tenia unes armes qualssevol: a més d’una pistola del tipus Sig Sauer P226, de nou mil·límetres de calibre, va adquirir una Walther PPQ M2, feta a mida per a unitats militars especials.
Això li va ser possible perquè estava registrat com a tirador esportiu. Ja abans d’entrar al club de tiradors de Munic, Rathjen s’entrenava a Hanau al club de tir Diana Bergen-Enkheim amb una pistola de calibre petit i una arma de nou mil·límetres.
El president del club, Claus Schmidt, diu que Rathjen passava totalment desapercebut i que mai no va expressar idees radicals de dreta. Rathjen n’era membre des de feia nou anys, l’estiu de l’any passat va explicar que planejava un viatge de work and travel pels EUA. Per això, diu Schmidt, no li va sorprendre que els últims mesos Rathjen no hagués aparegut més pel club. “És un fet terrible que ens fa mal al cor a tots”.
Pel que sembla, l’autoritat responsable d’armament de la zona de Main-Kinzig tampoc no tenia cap dubte de la idoneïtat de caràcter de Rathjen. Fins a l’agost passat no va dur a terme un control amb avís previ al seu domicili. En l’escorcoll, diuen des de la institució, no es va detectar res que cridés l’atenció.
Rebre el permís de possessió d’armes preveu, entre altres coses, que l’interessat tingui “la fiabilitat requerida” i “idoneïtat personal”. No és idoni, per exemple, algú que tingui aspiracions contràries a la constitució. O qui pateixi una malaltia psíquica.
Les autoritats han de comprovar aquests requisits com a mínim cada tres anys, però només els propietaris d’armes de menys de 25 anys han de passar un examen exhaustiu d’“idoneïtat mental”, i només en el cas d’armes de gran calibre. Com a reacció a l’atemptat mortal contra el president del govern de Kassel Walter Lübcke, a partir d’ara s’haurà de fer un qüestionari a l’Oficina de Protecció de la Constitució a través de l’autoritat responsable de les armes. Aquesta esmena de llei ja s’ha aprovat i entrarà en vigor al setembre.
Ja hi ha hagut diversos casos en què, aparentment, propietaris d’armes han matat gent amb una actitud embogida: el 2015 un tirador desbocat de la Francònia Mitjana es va imaginar que estava en una mena de campanya militar, ordenada per Angela Merkel. Creient que hi havia un atac nuclear i que s’enfrontaria amb homes llop, aquell home de 48 anys va matar dues persones i en va amenaçar dues més. Al gener, a Rot am See un noi de 26 anys va matar a trets sis familiars i en va ferir dos més de gravetat.
A banda d’aquests homes que més aviat actuen sols, també hi ha grups interconnectats. Volen abolir Alemanya en la seva forma actual. Ho volen fer amb violència i, si convé, matant.
Només cinc dies abans del bany de sang a Halle, el fiscal general va descobrir una presumpta banda terrorista de dreta. S’havien ajuntat homes procedents de mitja Alemanya, de Mickhausen (prop d’Augsburg) al districte de Salzland (a Saxònia-Anhalt), passant per Hamm, (a Westfàlia). S’havien animat per Facebook, Telegram i altres grups de xat, i feien agitació contra musulmans i “paparres” d’esquerres. Després d’unes quantes trobades personals, havia sorgit suposadament el pla d’assassinar musulmans.
Agents de defensa nacional van poder interceptar converses en què es parlava de “deu homes” que suposadament havien d’atacar mesquites en “deu lands alemanys”. Alternativament, actuarien comandos de dos homes en cinc poblacions.
És destacable de quins entorns tan diferents procedien els homes. Entre els acusats hi ha seguidors de brigades de defensa dretanes, teòrics de la conspiració i adeptes del moviment dels Reichsbürger. Però també homes que aparentment vivien discretament en unes condicions burgeses: un, per exemple, és propietari d’una empresa de metalls a la població suàbia de Kirchheim unter Teck. A tots els uneix l’odi als refugiats, al govern de Merkel i a la suposada islamització d’Occident.
El terrorisme de dreta impregna totes les classes socials i prové de l’interior de la societat. Està a l’aguait darrere d’edificis d’obra vista, bungalous de coberta plana i cases unifamiliars enguixades de gris. Pel que sembla, pot coure’s en llocs com el molí hidràulic de la població d’Alfdorf, a Baden-Württemberg.
En aquell idíl·lic molí amb espai per fer barbacoa es van reunir per primer cop diversos membres i simpatitzants d’un presumpte grup terrorista a final de setembre. Porta la batuta Werner S., de 53 anys, un home de Baviera a qui li agrada portar barret i que en aquest món és anomenat Teutonico. El seu advocat defensor, Felix Dimpfl, diu: “No hi havia cap objectiu d’atac clarament definit”, i en l’ordre de detenció tampoc no se’n parlava.
Com a mà dreta de Werner S., la policia considera Tony E., de 39 anys. Darrerament vivia amb la seva dona i dos fills en un bungalou als afores d’un municipi del districte d’Uelzen, a la Baixa Saxònia. Davant de la casa hi ha un tobogan i, al costat del sorral, una excavadora de joguina.
En una trucada que els investigadors van poder supervisar, l’home va dir al líder de la presumpta cèl·lula terrorista que estava disposat a “deixar-hi la vida”.
Companys seus parlen d’una “doble vida” de la qual no l’haurien vist mai capaç. Tony E. treballava per a un servei assistencial i acompanyava al metge pacients amb demència. A més, vigilava el centre de logística d’una empresa majorista d’alimentació per 450 euros.
Però tan dissimulat tampoc no ho era, Tony E. En un grup de WhatsApp del servei assistencial, el 2016 va compartir un foto: hi apareix com un membre d’un “cos de voluntaris de protecció de la pàtria”; a la foto també hi apareix Werner S. A internet aquella tropa parlava constantment de “400.000 migrants il·legals” que “ronden per la nostra pàtria saquejant i assassinant”.
El desembre de l’any passat, segons els investigadors, Werner S. va intentar reclutar homes disposats a combatre a través d’un grup de xat. 21 simpatitzants van presentar-se en un grup de xat tancat.
Teutonico va proposar una trobada per al 8 de febrer al nord d’Alemanya. En aquest nou any ja no hi ha excuses, “s’ha d’actuar”, escrivia l’home. Dotze homes van viatjar aquell cap de setmana cap al Rin del Nord-Westfàlia, als afores de Minden.
L’amfitrió de la trobada conspirativa, Thomas N., de 55 anys, viu en una casa amb la façana grisa. Aquest teòric de la conspiració i seguidor de la ideologia Reichsbürger era considerat un personatge de gran duresa fins i tot dins el grup. A casa seva acumulava, a més de lingots d’or i monedes, un arsenal de destrals construïdes per ell mateix, assots i ganivets amb llargades de tota mena. El seu advocat, Daniel Sprafke, dubta del “potencial de violència falsament atribuïda” al grup: “El meu client no ha destacat mai per ser una persona violenta”.
Segons informacions de la policia, a la reunió a Minden es va parlar sobre plans d’atacs. Pretenien atacar musulmans durant la pregària en diverses poblacions.
Les armes les havien d’aconseguir dos homes procedents de brigades de defensa ciutadana d’extrema dreta que s’anomenen Viking Security Germania i Wodans Erben i que porten túniques de rocker i samarretes amb destrals encreuades com a logo. A la tardor el govern alemany ja havia alertat que de les files d’aquelles “brigades ciutadanes” –que tenen com a model els Soldats d’Odin, de Finlàndia– en podien sorgir accions terroristes.
En diverses batudes la policia va trobar granades de mà casolanes i una escopeta de gran calibre anomenada Slam Gun. Els tests van indicar que els trets disparats amb aquella arma poden causar forats de fins a sis centímetres diàmetre en el teixit humà. El terrorista de Halle va utilitzar un instrument semblant.
El que és delicat és el rerefons professional de Thorsten W. Fins a la seva detenció, aquest home de 50 anys havia treballat d’administratiu a la comissaria de policia de Hamm, darrerament al departament de trànsit. Suposadament va declarar-se disposat a donar 5.000 euros al grup d’extrema dreta, i encara més diners si convenia.
W. no sempre havia tingut una feina d’oficina inofensiva. Anteriorment havia treballat en la secció “Autoritzacions d’armament legal” de la policia de Hamm. Pel que sembla, havia participat en decisions sobre qui podia rebre una llicència d’armes. Ara s’està comprovant internament si en aquell temps hi va haver irregularitats.
A estones lliures, es disfressava de guerrer germànic, amb espasa i un escut amb runes. Pel que fa a la seva opinió, mai no l’havia ocultat al lloc de feina, diuen des del cercle de companys. Posteriorment les autoritats certifiquen que el treballador de la comissaria pensava com un Reichsbürger. I troben un perfil a les xarxes socials ple d’esvàstiques i símbols de les SS. La policia de Hamm ara admet que no va verificar suficientment “cada peça del mosaic que conformaven les actuacions d’aquell home”.
Quan augmenta la pressió perquè els polítics combatin el perill mortífer de la dreta, ells responen com solen respondre: amb una proposta legislativa.
La nit abans que els investigadors detinguessin els membres del Grup S., dos ministres van visitar la seu central de la institució de defensa terrorista al barri berlinès de Treptow. Darrere unes tanques altes, el ministre de l’Interior, Horst Seehofer, i la ministra de Justícia, Christine Lambrecht, van escoltar en aquell antic recinte de casernes les preocupacions dels agents de protecció de la constitució i dels policies de l’Oficina Criminal Federal. L’acte va durar fins a les nou del vespre.
Si bé els últims anys les autoritats havien aconseguit desbaratar, en més d’una ocasió, els plans d’atac d’extremistes de dreta i d’islamistes, van afirmar els experts, sovint només havia estat per casualitat o per indicacions de serveis secrets estrangers.
El missatge que va arribar als membres de la delegació de la CDU i de l’SPD va ser el següent: no us refieu que això sempre surti tan bé. I doneu a les forces de seguretat els mitjans per poder aturar terroristes en l’era digital.
Seehofer, ministre de l’Interior, ja ha presentat el projecte d’una nova llei de protecció de la constitució. En el text l’home de la CSU exigeix més atribucions per als serveis secrets a Alemanya. La justificació no es basa només, com temps enrere, en l’islamisme, sinó també en els atacs de terrorisme de dreta, des de Noruega fins a Halle. Per poder descobrir abans els criminals, s’han de poder tenir individus concrets en el punt de mira sense que hagin evidenciat una voluntat violenta. Els serveis secrets necessiten sobretot noves eines digitals per introduir-se en grups de xat d’extrema dreta i poder llegir missatges xifrats, els anomenats “troians estatals”.
L’SPD s’havia oposat durant molt de temps a aquesta mena d’atribucions per als serveis secrets. Ara, sota els efectes del perill mortífer de dreta, els dubtes s’esvaeixen.
Les forces de seguretat han d’estar al dia, diu la ministra de Justícia, Christine Lambrecht: “En general, els terroristes ja no truquen pel telèfon fix. Per això hem de parlar obertament de si calen més atribucions per a la protecció de la constitució per poder llegir, per exemple, missatges de xat que s’intercanvien els extremistes. Els últims anys ha estat sovint gràcies a circumstàncies casuals que s’han desbaratat plans d’atacs”.
Tant el ministre de l’Interior, Horst Seehofer, com el cap de l’Oficina de Protecció de la Constitució, Thomas Haldenwang, els últims mesos han admès amb una claredat pràcticament impensable temps enrere que polítics i cossos de seguretat s’han adormit en la lluita contra el terrorisme de dreta.
Ara s’estan posant al dia. S’estan creant centenars de llocs de feina addicionals. Però fins que els nous policies i agents puguin posar-se a treballar, passarà temps. Calen urgentment més experts que sàpiguen com es radicalitzen els extremistes al segle XXI, com l’odi sobreïx del món d’internet a la vida real i com les dades es converteixen en fets.
Les esferes digitals en què les forces de seguretat han d’introduir-se ja van ser llistades per l’Oficina Criminal Federal, l’Oficina de Protecció de la Constitució i el Servei de Protecció Militar a final d’estiu del 2019 en un informe confidencial.
Segons el text, la radicalització es va desplaçant cada cop amb més intensitat de plataformes com Facebook i Twitter a canals de més difícil accés com Telegram, Steam o Discord. En l’informe les autoritats alertaven dels anomenats imageboards (‘taulers d’imatges’), com 4chan o 8chan, en què terroristes i criminals es publiciten; unes espais, tanmateix, on les autoritats alemanyes amb prou feines poden intervenir.
Poques setmanes després d’aquella anàlisi, Stephan Balliet, un home que estava profundament immers en aquests mons digitals paral·lels, va intentar atacar una sinagoga a Halle. Va enllaçar el vídeo en directe dels fets a través d’un imageboard.
“En vista dels paral·lelismes completament sorprenents en gairebé tots els crims ocorreguts i de l’elevat nombre de processos judicials derivats que està gestionant la fiscalia, és evident que el terrorisme de dreta a Alemanya l’any 2020 és un problema que cal prendre’s molt seriosament”, diu l’expert en política interior del grup parlamentari dels Verds Konstantin von Notz. “La via per controlar amb més intensitat que fins ara les xarxes i estructures de dreta s’ha de recórrer amb tota la determinació necessària de l’Estat de dret”.
Això també és el que reclama el vicecanceller Olaf Scholz. “En això no hi poden haver reserves”, afirma el polític de l’SPD. El diputat de la CSU Volker Ulrich es pregunta “com podem continuar reforçant la protecció de les persones amb orígens migratoris”.
Però també és certa una altra cosa: en el cas d’un terrorista com Tobias Rathjen no hi ajuden ni més policies ni uns mètodes millors per identificar la voluntat d’actuar. Els primers, si de cas, que podrien haver detectat que alguna cosa li passava a Tobias Rathjen eren les persones del seu entorn.
A Hanau, dijous al vespre, impera una profunda tristesa. Més de cent persones s’han reunit a l’associació d’ajuda i solidaritat Agri, a Hanau, per dir adeu a Gökhan Gültekin. Aquest home de 36 anys treballava aquell vespre al quiosc del costat del bar Arena quan el terrorista va entrar a la botiga. Un imam recita versos de l’Alcorà i, durant les pauses, els homes conversen amb veu apagada i beuen te negre amb tasses panxudes.
“No ho va tenir mai fàcil a la vida”, explica un d’ells. Fa uns quants anys a Gökhan el va atropellar un cotxe i va estar molt de temps en coma. “Aquella vegada va tenir sort de sobreviure. I ara li passa això tan terrible”.
En un quiosc de la plaça Kanaltor, a ni tan sols un minut a peu d’un dels llocs dels fets, Kemal Kocak, propietari del quiosc del costat del bar Arena, està assegut amb uns quants homes.
Els successos de la nit li van deixar petjades visibles: esgotament, incomprensió, tristesa. Explica que va venir a “140 o 160” cap al seu quiosc de la plaça Kurt Schumacher quan va sentir què havia passat. “Primer vaig entrar al bar Arena, però quan hi vaig arribar gairebé totes les persones ja eren mortes. Una o dues encara eren vives i necessitaven ajuda, però ja no les vaig poder ajudar”.
A la part de darrere del quiosc hi ha Ömer Demir assegut en un tamboret. Té els avantbraços reposant damunt una taula alta i davant seu hi ha un bric de suc buit marca Capri-Sonne. Creu que el govern és el responsable del bany de sang: “Per què ningú supervisa els clubs de tiradors? Per què no hi ha una normativa més estricta de possessió d’armes? Qui n’assumirà les conseqüències?”.
Demir sap que aquell mateix minut el ministre de l’Interior, Horst Seehofer, visita el mercat de Heumarkt, a menys de cent metres d’allà.
Traducció d’Arnau Figueras