A la vida hi ha dies que un sempre sent propers, com un ahir etern. Per a Nelli R., el 9 d’octubre del 2019 és un d’aquests dies. “Va ser increïble”, diu aquesta noia de 21 anys, que no vol que esmentem el seu nom complet per por de ser identificada i de tornar a ser objectiu d’atacs. Diu que viu amb una sensació d’amenaça constant. Aquesta estudiant està asseguda en una cadira plegable de la sala de pregària de la sinagoga de Halle, a la Humboldtstraße, 52, el lloc on fa tres mesos va eludir la mort.
A fora, a l’enorme porta de fusta que dona entrada al pati de davant del temple, encara s’hi veuen els forats de bala. Amb cinquanta persones més, Nelli R. celebrava el Yom Kippur, la festa de l’expiació, quan va passar tot. Poc després de les 12 del migdia, el terrorista de dreta Stephan Balliet, fortament armat, va intentar obrir la porta del pati a trets, però no se’n va sortir.
Els creients es van atrinxerar dins la sinagoga. En una pantalla de les càmeres de videovigilància alguns van poder veure com l’autor dels fets disparava a una vianant. Quan va arribar la policia, Balliet ja havia fugit. Poc després va matar encara una altra persona.
Després de l’atac, les forces de seguretat van ser criticades perquè, per la festivitat jueva més important, la sinagoga no estava sota vigilància. Ara la Humboldtstraße sembla una zona d’alta seguretat. Hi ha policies patrullant amunt i avall. Una caseta prefabricada els serveix d’allotjament.
A dins, darrere la porta de fusta, va retornant una cosa que s’assembla a la vida quotidiana. Els rituals, els serveis religiosos i les hores de pregària donen empara als fidels. Però alguns supervivents de l’atemptat estan traumatitzats, encara s’estremeixen quan senten una sirena. La direcció de la comunitat posa a la seva disposició un servei d’atenció psicològica.
“Fins ara no tenia la sensació que necessités ajuda”, diu Nelli R. “Però és bo saber que en podria tenir”. Nelli R. ha analitzat la biografia de l’autor dels fets. “He llegit que va anar a la universitat”, diu la noia. “Què devia passar-li? Amb què devia entrar en contracte?”. No ha trobat resposta a aquestes preguntes.
La seva relació amb la pròpia identitat no ha canviat, diu, amb l’atemptat. Ella, sent jueva, sempre anava per la ciutat “amb una certa prudència”. A l’escola no mostrava mai les seves creences. A l’hora del pati a Halle companys de classe explicaven acudits de jueus. I a la universitat ha continuat igual: “Quan algú em pregunta per la meva fe, dic la veritat. Però d’entrada no ho explico”.
Molts membres de la comunitat jueva de Halle actuen amb una discreció semblant, que a vegades recorda a jugar a fet i amagar. Hi ha qui amaga durant el dia tots els símbols jueus de casa seva abans no arribi el tècnic de la calefacció. O qui no vol rebre cartes de felicitació amb el segell de la comunitat pel seu aniversari perquè el carter no sàpiga que és jueu.
La por està justificada. La judeofòbia és un fet quotidià a Alemanya. Contínuament hi ha atacs antisemites al carrer, en escoles o en estacions de metro. El 2018 la policia va registrar 1.799 delictes d’aquesta classe. “Per a molts jueus d’Alemanya l’atac de Halle no va ser cap sorpresa, cap punt d’inflexió, sinó més aviat una confirmació de la seva sensació latent d’inseguretat”, diu el catedràtic d’Estudis jueus a la Universitat de Heidelberg Frederek Musall, que també professa aquesta religió.
Després de l’atac de Halle s’ha debatut molt sobre la protecció dels equipaments jueus. La comissió dels estats federats alemanys per la lluita contra l’antisemitisme ha exigit, entre altres coses, que s’adoptin mesures a tot el país, com ara vidres a prova de bala per als edificis de les comunitats i les sinagogues. Musall diu: “La seguretat és important, però no és el problema principal”. La majoria dels jueus a Alemanya tenen ganes de viure amb normalitat. Per aconseguir-ho, cal més sensibilització social.
“La majoria de gent associa els jueus amb els tirabuixons penjant de les temples, amb Israel o amb la Xoà”, diu Musall. Calen iniciatives urgents per fomentar la comprensió, nous formats de trobada en escoles i associacions. Això no pot provenir només del món polític, assenyala Musall, sinó que cal més compromís de la societat civil.
A Halle la comunitat jueva està, en bona mesura, aïllada. La mitjana d’edat dels creients és de més de 60 anys. La majoria són expatriats tardans de la Unió Soviètica i la llengua principal dels serveis religiosos és el rus. “Hi ha una relació molt passiva entre la comunitat jueva i la ciutat”, diu Igor Matviyets. El jove polític de l’SPD forma part de la comunitat: “Aquesta coexistència es basa en la reciprocitat. L’atac no ha canviat gens la relació”.
Una possibilitat per a l’encontre l’ofereixen un cop l’any les jornades culturals jueves, amb conferències, lectures i pel·lícules. Al novembre van organitzar-se per setena vegada, poques setmanes després de l’atemptat. Sobretot les visites guiades a la sinagoga, el lloc dels fets, van tenir molta assistència.
Per a Nelli R. les jornades culturals van ser importants entre altres coses perquè la van tenir molt enfeinada. “Quan un està ocupat, no té temps de pensar en el que li ha passat”, diu l’estudiant d’Economia. Va arribar a Saxònia-Anhalt de petita amb la seva família procedent d’Ucraïna. Els seus pares no podien viure la seva fe a la Unió Soviètica, explica la noia. Però van salvar els coneixements sobre la religió al llarg de la dictadura comunista.
Nelli R. diu que va tenir una infantesa com la de qualsevol altra nena. Però quan a l’escola un company de classe s’assabentava que era jueva, se sorprenia: “Ningú té una imatge dels jueus, ningú se’ls imagina. No se’ls coneix”.
La seva identitat jueva només la vivia en el si de la família, i a les festes i trobades de la comunitat. Allà hi té amigues, i juntes participaven a Jewrovision, una mena de certamen d’Eurovisió en què participen més de seixanta comunitats i centres de joves jueus d’Alemanya.
L’atemptat de Halle ha unit encara més els jueus de Halle. Poc després de l’atac ja van intentar tirar endavant com abans. Tan sols una setmana i mitja després de l’atemptat, el 20 d’octubre, van celebrar el sukkot, la festa dels tabernacles. Aquell dia estava tot preparat per a les criatures, pa pla i humus, verdures fresques i carn a la brasa. Al pati de davant de la sinagoga s’hi va muntar una mena d’envelat a mode de tabernacle. Allà un senyor gran va tocar cançons pop amb un acordió i va cantar versos de la Torà, els cinc llibres de Moisès.
Va ser un dia mogut, amb nens corrent i un bon humor desconcertant. Mentre a fora, davant la porta tancada, encara s’amuntegaven flors i candeles i hi havia persones que es quedaven dretes durant minuts afectades, a dintre la comunitat havia tornat a la normalitat, si més no per aquell moment.
Això és mèrit, entre d’altres, del president, Max Privorozki, un home de caràcter impulsiu, desmanegat i alhora afectuós. Durant els últims mesos, Privorozki ha treballat gairebé nit i dia al seu despatx del primer pis de la sinagoga i ha atès peticions d’informació. El despatx és una petita habitació amb una taula en què hi ha un pantalla plana enorme.
El president de la comunitat va fer una visita guiada per la sinagoga al president alemany, Frank-Walter Steinmeier, i al secretari d’Estat nord-americà, Mike Pompeo. La gran assistència de la població li va donar confiança: “La reacció de la majoria absoluta em va fer tenir esperances que la situació no és tan pessimista com em pensava fa uns quants mesos”. El president de la comunitat combat des de fa temps les profanacions de tombes jueves i les pintades antisemites.
Privorozki va néixer el 1963 a Kíev i va arribar fa trenta anys a Alemanya procedent de la Unió Soviètica, que aleshores es desintegrava. El 1999 va assumir la presidència de la comunitat.
Ell creu que els polítics s’han d’esforçar més per millorar la vida dels jueus a Halle i a tot Alemanya, i l’indigna que un atac en què es cala foc a una sinagoga sigui qualificat per un tribunal alemany com una acció de protesta contra la política d’Israel i no com un acte antisemita, com va determinar el 2017 l’audiència territorial de Düsseldorf.
Fins després de l’atemptat de Halle el Ministeri de Justícia alemany no va presentar un projecte de llei en virtut del qual a partir d’ara els delictes antisemites seran castigats amb més severitat.
Nelli R. diu: “Com més ens allunyem del període nazi, menys es recorda la història”. La noia mira cap a la porta d’entrada de la sinagoga. Al petit vestíbul hi ha un guàrdia de seguretat.
“L’atac em va servir per confirmar que a Alemanya s’està produint un gir a la dreta”, diu al final Nelli R. “Fins i tot després de l’Holocaust la judeofòbia encara és present”.
Traducció d'Arnau Figueras