-Diu vostè que durant la tardor post-sentència va fer més fotos que durant la tardor del referèndum. En què es va basar per fer-ne la tria?
-Hi ha una selecció diària de la feina que jo anava publicant. Durant les setmanes més convulses gastava una mitjana de dues o tres hores al dia: totes les hores que no estaves treballant al carrer estaves editant les fotos del dia anterior. O quan arribaves a casa a la matinada et dedicaves a això. Per tant, hi havia una feina prèvia. Però després hi ha la feina de repassar tot allò que es va publicar i que no es va publicar, que també és molt gran. Aquesta és la part grossa del llibre: revisar tot el material gràfic. Parlem de desenes de milers de fotos.
-I quins criteris seguia per fer-ne la selecció?
-Criteris representatius, a nivell de què va passar aquells dies. Per exemple, el dia de l’aeroport van passar moltes coses. No només hi va haver merder a la T1: hi va haver gent que caminava fins l’aeroport, abans hi va haver la trobada a plaça Catalunya, al matí les marxes per la via Laietana... Calia intentar explicar amb imatges la crònica visual de les jornades que hi va haver. Al llibre hi ha molt foc i fum, però també hi ha una mica de tot. Perquè, al cap i a la fi, la idea és representar el que va passar.
-Hi ha alguna imatge que per vostè sigui especialment representativa?
-Crec que les fotos a l’aeroport m’agraden, tot i que no són les que m’agraden més en termes gràfics. Però m’agraden, perquè representen una cosa molt diferent del que s’havia fet fins ara, en el sentit que a l’aeroport mai no havia anat ningú a manifestar-se. Hi podia haver taxis, però mai gent concentrant-se a dins de l’aeroport. Per tant, aquesta situació era nova, tant per policies com per manifestants. Qualsevol nova situació genera coses que ningú coneix. I en aquest sentit tots estàvem una mica a l’expectativa. Per tant, per mi, les fotos de l’aeroport tenen un valor simbòlic.
-També va fer un llibre, Dies que duraran anys, amb fotos seves de l’octubre del 2017. En què es diferencia el nou llibre d’aquell?
-Hi ha dues diferències principals: en el nou llibre, pràcticament, no surten polítics. Hi apareixen de forma tangencial, en alguna manifestació. La qual cosa vol dir que el que és la revolta catalana com a tal ja no està a les institucions, sinó al carrer. Perquè les institucions, sembla, estaven ja en una altra fase. El concepte rendició no m’agrada, però potser podríem definir la fase com a recol·locació. L’altra gran diferència és que, aquella revolució dels somriures, aquella resistència pacífica de posar l’altra galta quan t’estan agredint, ha canviat. Ha virat cap a un ús de l’autodefensa molt més contundent que fa dos anys era absolutament impensable. A diferència de Dies que duraran anys, a La Força de la gent hi ha molta més càrrega de violència explícita. Allà hi va haver l’1 d’octubre i durant la passada tardor tot va durar molts dies. Això demostra que la violència genera més tensió i no resol cap conflicte. Em sembla que aquest llibre ho evidencia.
-Creu que aquells dies els mitjans vam caure en el porn riot?
-En part sí. Però a mi no és el que em preocupa més. L’espectacularització de la violència no deixa de ser una conseqüència d’una situació com la que es va crear. Això t’ho trobes a Xile, a Síria o en qualsevol lloc on tot esclata. Per mi el més preocupant era el fet de desvirtuar el contingut de les protestes i el caràcter violent dels diferents actors. És a dir, aquí s’insistia que els violents eren els manifestants, però després resulta que tres de cada quatre periodistes ferits ho eren per la policia. Per qui se suposa que combat els violents. Com pot ser que havent etiquetat el nombre de periodistes ferits, els mateixos mitjans no expliquessin bé d’on venia la violència? Això per no parlar de les actuacions negligents, il·legals i irresponsables dels diferents cossos policials que hi van actuar. Això em preocupa més que el porn riot. Em preocupa que la gent es cregués les mentides que la violència d’aquells dies sortís dels anarquistes italians o dels llatinoamericans ensinistrats per la violència al carrer. Eren mentides que corrien, com sol passar en aquestes situacions.
-Les imatges de periodistes amb armilles taronges enfocant d’uns contenidors cremant-se també són perjudicials a l’hora d’explicar el relat de les manifestacions?
-Els últims dies van ser això. De fet, per mi l’armilla taronja és un problema. Aquells dies, els que vam cobrir els fets, vam veure com de vegades fins i tot els mateixos periodistes provocaven una situació de tensió ambiental allà on no hi era. El senzill fet d’anar amb una armilla taronja en una situació on no passa res ja fa apujar un grau la tensió. És com quan hi ha un cordó policial i els de la BRIMO es posen el casc. Apugen la tensió perquè s’estan posant en guàrdia. Això sovint també, a vegades, ho provoquem els periodistes. I això és contradictori, perquè els periodistes no hauríem de ser part de l’acció. Els últims dies passava: es veien deu manifestants tirant pedres i seixanta periodistes perseguint-los. Era molt absurd tot plegat.
-I com es posa remei a això?
-Crec que s’ha de valorar quan és notícia el fet que es llenci una pedra. El fet que hi hagi una manifestació en què una persona faci això no t’ha de servir per obrir en portada amb aquest tema. Parlem d’un fet aïllat. El que va passar la setmana del 14 d’octubre sí que són figues d’un altre paner. Però no tinc cap resposta clara a aquesta pregunta. És difícil de dir. Però clar, s’ha de veure què ressaltes en una manifestació.
-Al llibre, un dels temes que toca és el de l’extrema dreta, tot i que hi té escassa presència. Com va viure el 17 d’octubre, quan un grup d’ultradretans van agredir manifestants al centre de Barcelona?
-Ho vaig viure molt malament. Volia estar a la plaça Artós [d’on va partir la concentració dels ultradretans], però si hagués estat m’haguessin apallissat. Llavors, ho vaig viure amb malestar, amb impotència de no poder-hi ser i amb l’angoixa de tenir gent allà, amb qui parlava constantment, i veure com un grup d’ultradretans creuava tot Barcelona fins arribar allà on hi havia els antifeixistes. Aquell dia em vaig indignar moltíssim per la negligència dels agents policials que van permetre que aquella gent es plantés allà, i més encara amb els resultats que hi va haver: diversos ferits, entre els quals un jove a qui li van rebentar la cara. Podrien haver matat algú.
-Com s’explica això?
-Com deia en Xavier Vinader, la policia sempre mira més amb l’ull esquerre que amb el dret. En el sentit que els preocupa més el que facin els grups contestataris d’esquerres al que faci l’extrema dreta violenta. I això és un problema. De fet, aquell dia el merder va començar per la inoperància dels Mossos d’Esquadra. Aquell dia hi havia convocada una «Olimpíada Popular» al Passeig de Gràcia amb la Diagonal que va ser absolutament pacífica i tranquil·la. El merder va començar quan es van presentar els feixistes en ple Eixample de Barcelona amb la permissivitat dels Mossos d’Esquadra. Si això no hagués passat no hi hagués hagut merder aquell dia. Per tant, m’agradaria saber en quin punt està aquella «gran investigació» dels Mossos sobre el tema, i de la qual no se n’ha parlat més.
-Ara han passat ja uns mesos d’aquell esclat. Què en queda, de llavors?
-En queda experiència. Aquells dies, com també l’1 d’octubre, són assajos generals. I jo crec que l’experiència de 2019 és molt bona, perquè et demostra que la gent, de forma organitzada molt bàsica, és capaç de fer coses molt grans, com ara posar un Estat en alerta. Perquè estàvem en tal situació que el dia d’Urquinaona la Policia no podia actuar, va esgotar tota la munició que tenia. Van haver de reciclar bales de goma i a l’endemà va haver de venir un tràiler per descarregar bales de goma, perquè no van poder amb xavals fent barricades. Això que et demostra? Que la gent, de forma organitzada, és capaç de posar contra les cordes un Estat. Encara que sigui de forma temporal. Però és capaç de fer-ho. I si la gent n’és conscient, el fet de saber-ho i recordar-ho et serveix per quan et plantegis fer escac a l’Estat sàpigues quines eines tens a l’abast. El gran aprenentatge, per mi, del 2017 i del 2019 és aquest: la capacitat d’organització popular pot posar contra les cordes un Estat tan poderós com l’espanyol. Com deua Joan Brossa, la gent no se n’adona del poder que té. I aquest llibre vol explicar això.