Al començament de la seva carrera política, Marian Kotleba solia portar roba fosca, una caçadora de pell negra i una gorra també negra. Els uniformes dels seus seguidors també eren negres, semblants als de la Guàrdia Hlinka, la tropa paramilitar eslovaca que va ajudar els nazis en l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial. Ara Kotleba ha canviat de color. Normalment, apareix vestit amb una americana verda. La relació amb aquella història fosca ja no ha de ser evident.
Kotleba vol penetrar cap al centre de la societat, on els símbols feixistes espantarien els votants. El verd és el color del seu Partit Popular Nostra Eslovàquia (LSNS), a qui ara les enquestes donen un 11% del vot. L’LSNS té bones opcions de ser segona força en les eleccions parlamentàries del 29 de febrer. Es troba a no gaires punts percentuals per darrere dels populistes d’esquerra de Smer, que han governat el país gairebé ininterrompudament des de fa quinze anys.
Darrerament, el partit de dreta de Kotleba ha tingut un ascens meteòric en un país que durant molt de temps s’havia considerat un dels Estats modèlics de l’Europa central. El combustible polític de l’LSNS és l’odi contra les elits de Bratislava i Brussel·les, contra els gitanos, els migrants i els homosexuals. El grup és tan radical que, comparativament, els nacionalconservadors de la veïna Polònia o el partit Fidesz, de Viktor Orbán, a Hongria, semblen directament burgesos.
Si bé la resta de partits del parlament afirmen que no volen pactar de cap manera amb Kotleba, no es pot assegurar que se cenyeixin a les seves promeses. El paisatge polític està fragmentat i el sector liberal està desavingut. Si aquesta formació dretana obté uns resultats tan bons a les eleccions com pronostiquen les enquestes, després de Polònia i Hongria la democràcia eslovaca també podria trontollar. I això que durant molt de temps el país ha estat considerat un exemple d’èxit en la integració amb els països occidentals. Els cinc i escaig milions de ciutadans fa anys que produeixen com a mínim un creixement d’un 3% i hi ha plena ocupació. Les fàbriques de cotxes de Mercedes, Kia, Volkswagen i Renault són les empreses que generen més llocs de feina, i Eslovàquia va introduir l’euro el 2005.
Fa dos anys, però, la façana de país modèlic va patir les primeres esquerdes quan un assassí per encàrrec va matar a trets el periodista Jan Kuciak i la seva xicota. L’assassinat va encendre un llum d’alarma per les circumstàncies reals d’Eslovàquia. Durant el seu període al govern, membres dirigents del partit populista d’esquerra Smer havien ordit una xarxa corrupta i molt ramificada que unia política, negocis i baixos fons. Kuciak volia posar al descobert aquells lligams. Segons la fiscalia de l’Estat, l’oligarca Marián Kocner és qui va instigar l’assassinat del periodista.
Aleshores desenes de milers de persones van sortir a protestar als carrers i el primer ministre, Robert Fico, va haver de dimitir perquè encarnava com ningú aquell sistema de trames tèrboles. Smer es va desplomar a les enquestes, una aliança liberal entorn del partit Eslovàquia Progressista va guanyar les eleccions europees i va ser escollida presidenta Zuzana Caputová, feminista i advocada en qüestions climàtiques.
Durant un temps semblava que la indignació per l’assassinat reforçaria sobretot les forces europeistes, les que volen convertir Eslovàquia en el país que Occident fa temps que creu que ja és. “Però ara es posa de manifest que això beneficia sobretot l’extrema dreta”, diu el politòleg Grigorij Mesežnikov.
La societat eslovaca —segons demostren les enquestes— només està d’acord en una cosa: el país necessita reformes, s’han d’acabar les trames dels anys de Smer. Al mateix temps, però, les forces liberals no han estat capaces d’establir-se com les defensores de més transparència i justícia.
Dins aquestes forces hi ha, per exemple, Michal Truban, empresa del sector informàtic i candidat d’Eslovàquia Progressista, que sobretot té bona acceptació entre els votants urbans. Però fora de Bratislava, l’est del país, no té gaire força. També hi ha l’expresident Andrej Kiska, que es presenta amb el seu partit Pel Poble (Za l’udí), però que per a molts eslovacs té la reputació de ser, en el fons, un home del règim de Smer.
Les diferències ideològiques han impedit que al centre de la política eslovaca es formés un bloc democràtic unit que pogués afeblir Smer per l’esquerra i que pogués plantar cara al demagog Kotleba per la dreta. El centre, però, està disgregat. I cal afegir-hi també els egos del caps dels partits, que dificulten l’acostament.
Marian Kotleba, en canvi, es presenta com una força nova. Ofereix als seus votants el nacionalisme enriquit socialment amb què altres partits conservadors d’Europa també obtenen bons resultats, però ell és més radical. Les elits de Bratislava i Brussel·les, afirma Kotleba, no es preocupen per “l’eslovac normal i corrent”. La visió del món que té Kotleba és antisemita i xenòfoba, critica els “asocials” gitanos i vol impedir, segons diu, la imminent “invasió de migrants”.
El 2017 fins i tot va repartir xecs a famílies pobres, exactament de 1.488 euros. La xifra es pot interpretar com un codi d’extrema dreta: catorze paraules inclou el credo del neonazi nord-americà David Lane i 88 és el símbol de la doble hac, la vuitena lletra de l’abecedari, que també representa “Heil Hitler”. Els votants de Kotleba, segons aquest missatge ocult, es poden identificar amb la història nacional, que inclou fins i tot l’Estat eslovac que durant la Segona Guerra Mundial va ser controlat durant força temps per Hitler. El règim clerical i feixista del dictador Jozef Tiso va eliminar adversaris i va ajudar a deportar jueus eslovacs, la majoria cap a Auschwitz.
Kotleba apel·la exactament a aquells votants que fins a l’assassinat del periodista fa dos anys feien costat al partit del govern, Smer, diu el politòleg Mesežnikov: persones que perceben la modernitat com una exigència excessiva, que fins i tot trenta anys després de la fi de la Unió Soviètica i el Teló d’Acer encara no estan segurs que el benestar es mantingui, i que tenen la sensació que Brussel·les i les elits urbanes els dicten com han de pensar i com han de viure.
En el llenguatge de l’LSNS, aquestes elits són anomenades “feixistes liberals”, i Peter Bárdy en forma part amb tota seguretat. Bárdy dirigeix el portal de notícies Aktuality.sk i era el cap de redacció de Jan Kuciak. Diu Bárdy: “Encara pensem cada dia en Jan”. Als passadissos hi ha penjats retrats estilitzats del seu antic company. Després de la mort de Kuciak, Bárdy va fer ampliar l’equip d’investigació: ara dotze homes i dones investiguen la corrupció del partit del govern.
Bárdy calcula que com a mínim un 50% de tots els fons de la UE que arriben a Eslovàquia són utilitzats indegudament per polítics i els seus companys del món econòmic. Però també sap que cada cas destapat és aprofitat pels dretans de Kotleba: “L’home aconsegueix presentar-se com l’únic polític no corrupte”.
Aktuality.sk informa més que res del cas d’assassinat, que encara dura. Com a instigador està acusat Marián Kocner, la seva confident i dos homes més. Kocner suposadament va mantenir el seu imperi amb una combinació de xantatge i contactes tèrbols. Recollia sistemàticament material comprometedor sobre funcionaris, jutges i fiscals. Temporalment va viure porta per porta amb l’exprimer ministre i màxim dirigent de Smer, Robert Fico, en un complex d’apartaments exclusiu a Bratislava. Kocner guarda silenci i nega totes les acusacions.
Cada detall del procés, tem Bárdy, juga a favor de Kotleba. Sobre l’assassinat de Jan Kuciak, Kotleba difon una teoria de la conspiració especialment rebuscada: darrere el crim hi ha un complot per donar impuls als liberals europeistes.
Les autoritats eslovaques han intentat prohibir el partit de Kotleba, però els jutges del Tribunal Suprem no han fet cas de la petició: encara que un partit vagi en contra de la democràcia, el sistema l’ha de tolerar. Segons el tribunal, l’LSNS no representa cap perill imminent.
Això, però, podria canviar aviat. Perquè no és clar que els partits liberals i conservadors, amb totes les seves desavinences, puguin formar una coalició. Competeixen per la mateixa clientela i costen de distingir programàticament. Només que un d’ells fracassi en les eleccions, la majoria parlamentària serà pràcticament inabastable.
El cas és que amb la formació més forta, Smer —l’etern partit de govern amb vincles amb l’oligarquia—, ningú no hi vol col·laborar. Si a final de febrer Smer rep l’encàrrec de formar govern, podria haver arribat l’hora de la dreta, tem Bárdy. El periodista considera que Smer és un partit sense escrúpols, centrat “només a conservar el poder”. Molt probablement Smer no s’atreviria a incorporar els feixistes directament al govern, però l’extrema dreta sí que podria ser clau per formar majoria des d’un segon pla: sense responsabilitats de govern, però amb molta influència.
Traducció d’Arnau Figueras