"Estovalles de fil. Plats de la Bisbal. Copes de vi blanc. Un grup d’antics amics asseguts al voltant d’una taula". El paisatge agrest i fascinant del Cap de Creus, una nit per meravellar-se amb les llàgrimes de Sant Llorenç, bona companyia. Però no tot és tan idíl·lic com sembla, tal i com anirà descobrint el lector a mesura que vagi avançant en la lectura de Pluja d’estels (Destino), una obra amb moltes capes, que parla d’amistat, d’amor i mort, de futurs estroncats, de la impossibilitat –o no– de ser feliç. I que té el seu motor en un conflicte mal resolt del passat.
L’acció parteix d’un retrobament. Una colla d’amics recupera les trobades que feien a la casa de Portlligat d’un d’ells en la seva joventut, quan eren estudiants d’Audiovisuals i encara s'havien de menjar el món. Uns protagonistes que són la clau de la història, cadascun amb els seus propis dubtes i traumes, amb desconfiances i inseguretats, amb errors que roseguen per dins. Personatges que ens mostren un paisatge psicològic i sentimental, i que són el centre d'un relat amb un ritme dinàmic i molta tensió, d'una narració de tocs minimalistes, frases curtes i concretes que ens condueixen fins a la fi.
"Volia que fos una novel·la curta, intensa i emocional". L’autora explica que ha fet un procés molt gran de reescriptura. "En una primera redacció, tenia una història més gran, molts més capítols on obria links i explicava informació de tots els personatges. Però em vaig adonar que això feia perdre el sentit del més important. Amb el llenguatge, passava igual, i vaig decidir que aniria escapçant", confessa. Al final, ha quedat una obra compacta, que va a l'essencial.
La complexa gestió de l’absència
"És una novel·la de personatges, més que de trama o d’acció", explica Aguilar. "Vaig treballar molt els protagonistes, aquest grup d’amics involucrats en el mateix conflicte: hi ha un d'ells que no hi és". Una premissa que portava a l'autora a pensar en la reacció de cadascun d’ells en referència a l’absència, en com se sentien per dins, en com és situaven en un món que havia quedat trencat. "Són personatges marcats per la tragèdia i el pas del temps", ubicats en un equador vital, els 40 anys.
El temps, de fet, té un pes fonamental en el relat i en l’estructura narrativa. "Volia que la novel·la passés tota en un dia –detalla Aguilar–, mentre també sabem coses d’ells a través de flashbacks. La pluja d’estels és la fi de la trobada i el lligam simbòlic amb tots ells. Sovint, parlem dels estels fugaços com a portadors de bons auguris i, en aquest sentit, la pluja coincidirà amb una catarsi final dels personatges, envoltats d’una natura que també juga el seu paper".
Un conflicte entre silencis i mirades
De llarga trajectòria com a guionista per a televisió, Aguilar ha posat molta cura en les accions que fan cadascun del seus protagonistes. "Hi ha molts silencis i moltes mirades, encreuaments de cames per sota la taula, evasives, frases incompletes". Hi ha molt de subtext. "Cap d’ells no s’ho diu tot, perquè no s’ho poden dir. S’enganyen, però alhora s’estimen. Són personatges que es volen mostrar sempre feliços i estan fugint de la pròpia infelicitat".
Laia Aguilar treballa aquests personatges des de la vulnerabilitat, des de les esquerdes. Amb la voluntat de capturar el mateix sentiment que desprenia Estiu 1993, de Carla Simón. "Em va commoure molt. Era això, la senzillesa. Un escenari, pocs personatges, una nena amb un conflicte enorme i un final amb un moment molt emocionant. Que bonica és la senzillesa". D’això es tracta, de transmetre emoció des de la simplicitat. Com aquesta Pluja d’estels.
Laia Aguilar
Destino
2020