El domicili a Pequín del filòsof Zhao Tingyang està dividit en dos hemisferis. A la gran i lluminosa sala d’estar hi ha prestatges amb els clàssics xinesos, de Confuci a Lu Xun, de la novel·la clàssica Història no oficial del bosc dels lletrats fins a la història de quatre volums de les 24 dinasties de l’imperi xinès. Llibres, com diu Zhao, “per entretenir-se”.
Dos escalons més amunt, en un despatx amb poca claror, hi ha penjat un retrat de Ludwig Wittgenstein i s’amunteguen les obres de filòsofs occidentals: Hobbes, Kant, Rawls, Habermas i Gadamer, algunes en anglès però moltes en la traducció xinesa.
Tots dos mons, però, estan relacionats més estretament del que sembla a primer cop d’ull. Acompanyant Zhao per la seva biblioteca descobrim també volums de poesia de Rilke i Neruda enmig dels historiadors xinesos, i també textos de Sun Tzu i Lao Tse al costat dels grecs antics. “Plató i Confuci”, diu Zhao, “s’haurien entès bé”.
Probablement cap altre pensador actual coneix tan bé alhora la filosofia xinesa i l’occidental com Zhao Tingyang. Nascut el 1961, és un home prim i educat que porta unes ulleres gruixudes i una perilla una mica emblanquida. Zhao prové del delta del riu Perla, al sud de la Xina, i ensenya a l’Acadèmia de Ciències Socials a Pequín.
Entre els experts occidentals en la Xina, Zhao –filòsof de vida retirada i casat amb una galerista– és considerat un intel·lectual estrella. Fa classes, investiga i dibuixa: sobretot historietes aforístiques a l’estil de Mordillo que il·lustren els motius bàsics del seu pensament. Escriu tant articles acadèmics com assajos: el 2014 va publicar, juntament amb el filòsof francès i amic del Che Guevara Régis Debray, un llibre epistolar sobre la Xina. El 2019 Nouveau Magazine Littéraire va escollir-lo com un dels 35 pensadors més influents del món. Al gener va aparèixer en alemany la seva obra principal, Alles unter dem Himmel – Vergangenheit und Zukunft der Weltordnung (‘Tot sota el mateix cel: passat i futur de l’ordre mundial’).
És un llibre dens de tesis i idees però alhora sorprenentment llegidor, que condensa filosofia, història i política de dos mons i de tres mil·lennis en una agosarada teoria. I és una provocació: un xinès –no dissident sinó ciutadà lleial d’un Estat autoritari que desafia el món amb la seva ambició– sotmet el pensament polític d’Occident a una crítica radical i projecta un ordre mundial alternatiu inspirat en un concepte de l’antiguitat xinesa: el tianxia.
El llibre, que parteix d’un recull d’assajos del 2005, és provocador. Posa en qüestió categories i valors centrals de les societats occidentals: l’individu, la llibertat, la democràcia i els drets humans; desqualifica pensadors que pertanyen al cànon de la filosofia política; acusa els Estats d’Occident –sobretot els EUA– de doble moral, i no s’està de criticar teories de la conspiració al·ludides. Tot plegat en un llenguatge que per al lector occidental en alguns punts és escandalós. A vegades l’argot polític amaga l’argument objectiu. Però val la pena no deixar de llegir perquè s’hi aprenen moltes coses sobre la Xina.
Zhao comença el llibre amb un diagnòstic depriment. El món, escriu el filòsof, està en un estat lamentable, marcat per conflictes irresolts de fa dècades, tenallat per la desigualtat, amenaçat pel canvi climàtic, dominat pel capitalisme financer internacional i sobrepassat per les innovacions tècniques, les conseqüències de les quals ningú sap calcular. El problema del present no és que hi hagi “Estats fallits sinó que el món ha fracassat”.
A diferència del que passa en conflictes estatals i interestatals, l’ordre mundial determinat per Occident no disposa de cap eina eficaç per resoldre els problemes del món en conjunt. Certament, “el món” no és cap categoria, no és cap “subjecte polític” del nostre temps. Perquè la unitat central de la política internacional continua sent l’Estat nació, que es va establir després de la Pau de Westfàlia, el 1648, i que, segons Zhao, ha perviscut fins ara com “la instància màxima de poder”.
Per a Zhao l’Estat nació ha quedat superat, i amb ell el conjunt de l’ordre mundial determinat per Occident: “L’aparició de la globalització posa al descobert els dèficits de la política internacional. El concepte de la convivència ja no afecta l’interior dels Estats nació, sinó que cada cop més fa referència a la convivència a escala mundial, i això planteja la qüestió d’un exercici del poder que excedeixi el sistema dels Estats nació”.
Com a solució Zhao introdueix el tianxia, el principi cosmològic d’ordenació del món de la Xina antiga, que encara té influència actualment. El tianxia –literalment, ‘sota el cel’– abasta el món físic i espiritual, però també el polític. El tianxia va més enllà d’Estats i fronteres, no té un exterior, tot hi és interior. És, segons Zhao, un “ordre d’existència” inclusiu i obert a totes bandes que defineix els territoris, pobles i cultures només per la seva relació amb el centre, el lloc on se situa el que porta el mandat del cel. Històricament això ha estat el palau imperial xinès.
El concepte data de la dinastia Zhou (del 1046 al 256 abans de Crist), l’apogeu de l’antiguitat xinesa. Els reis Zhou, explica Zhao, originàriament dominaven un territori tan petit que mai no haurien pogut sotmetre la depressió central xinesa a través de la violència. Per tant, van desenvolupar una forma de domini que “es basava en l’atractiu del sistema en comptes de la intimidació militar: superioritat del sistema en lloc d’autoritat militar”. Transposat a l’actualitat, això seria –diu Zhao– com si a poc a poc els suïssos anessin incorporant Europa senzillament perquè el seu model polític i econòmic és molt convincent.
Zhao admet que el tianxia ni tan sols en l’antiguitat es va dur a terme en una forma pura i en els mil·lennis posteriors va quedar superat pel sistema d’Estats vassall i tributaris, amb què la Xina va estendre el seu poder. Els fundadors de l’Estat nacional xinès, sorgit el 1912, van rebutjar decididament el concepte del tianxia, igual que la majoria de tradicions confucianes. La idea fundacional d’un món en principi sense Estats ha continuat marcant la cultura xinesa fins a l’actualitat. En l’era de la globalització, diu Zhao, aquesta idea supera el concepte occidental d’Estat nació perquè aborda els problemes en la seva dimensió global.
Però la crítica de Zhao va més enllà. El filòsof qüestiona els fonaments del pensament occidental. La filosofia política moderna es basa en el concepte de la racionalitat, que està pensada massa estretament des de l’individu. Des de l’òptica occidental, és racional el que, en darrer terme, serveix a l’individu i a la maximització de la seva utilitat. Zhao contrasta aquesta interpretació amb el seu concepte nuclear de “racionalitat relacional”: “La racionalitat individual és la racionalitat de la competència”, escriu el filòsof. “La racionalitat relacional és la racionalitat de la coexistència”.
En la filosofia xinesa, l’existència d’una cosa pressuposa l’existència d’una altra: no hi ha el yin sense el yang. Racional, doncs, no és el que multiplica la utilitat d’una cosa o d’una altra, sinó el que millora la relació entre totes dues, un principi que Zhao en diu l’“òptimum confucià”: una relació tan fructífera com sigui possible dins les circumstàncies donades entre dos ens.
L’individu, doncs, té menys importància –com es diu habitualment– en la cultura xinesa que en la tradició occidental? Zhao ho valora com un avantatge sistèmic del pensament xinès, que aposta més per la col·laboració i la inclusió que per l’oposició i la competència. Occident està atrapat en la trampa de l’ego.
Zhao eleva aquest argument al nivell de la teoria de l’Estat i així rebutja diversos clàssics de la filosofia política, des de la Il·lustració fins a l’actualitat: en canvi, en surt ben parat Immanuel Kant, de qui Zhao elogia Per la pau perpètua, de 1795, una obra que va marcar una època. Però el concepte kantià de “federació d’Estats lliures”, el germen intel·lectual de la Carta de les Nacions Unides, només funciona per equilibrar els interessos d’un grup petit i relativament homogeni d’Estats, per exemple a la Unió Europea. Però, segons Zhao, aquesta idea no serveix per a les ruptures culturals i polítiques d’un món globalitzat: “La idea kantiana de ‘federació d’Estats lliures’ no va superar mai el projecte d’una política internacional basada en els Estats nació”.
Amb sorprenent duresa i celeritat cau sobre Karl Marx el judici de Zhao. El seu “internacionalisme” de lluita de classes senzillament “no és de fiar”: els “conflictes d’interessos” entre les classes proletàries excedeixen fins i tot les contradiccions de classe entre classes capitalistes”: aparentment una al·lusió a l’enfrontament sino-soviètic dels anys seixanta.
El conflicte central de l’època actual és, segons Zhao, el “clash of civilizations”, l’enfrontament mundial més enllà dels Estats, que va descriure el 2008 el difunt politòleg nord-americà Samuel P. Huntington. Zhao també li retreu “nombrosos judicis erronis”, però diu que Huntington va identificar correctament les condicions que van conduir a les divisions culturals, religioses i polítiques del món globalitzat.
Cap organització internacional, ni tan sols l’ONU, és capaç de canviar aquestes condicions, perquè al capdavall no pot anar més enllà de la moderació dels interessos particulars d’Estats concrets. Aquest problema va néixer amb l’aparició del sistema dels Estats nació i fins ara només els Estats rics consolidats d’Occident han imposat els seus interessos, des de l’imperialisme de britànics i francesos fins al “neoimperialisme” dels EUA.
En els fragments polítics, el llibre de Zhao es llegeix com un comentari furibund i crític amb els EUA fet per la premsa estatal xinesa: l’ordre mundial actual és “un sistema liderat i manipulat pels EUA, consistent en un poder polític globalitzat, un capital globalitzat i un mercat lingüístic globalitzat”. Els Estats Units d’Amèrica exerceixen –afegeix– una “hegemonia sobre les finances i l’estratègia de drets humans, cosa més important que la sobirania dels Estats”.
En canvi, criden l’atenció els conceptes que Zhao oposa a aquesta Pax Americana: “cooperació”, “harmonia” o “compatibilitat”, conceptes que en part coincideixen literalment amb l’argot de l’entesa entre nacions que utilitzen els diplomàtics xinesos per justificar la política exterior cada vegada més expansiva de Pequín.
“No ho puc negar”, diu Zhao, “però tampoc no ho sé explicar”. Ell diu que és un científic, que investiga i escriu. Afirma que no té cap contacte amb els que prenen les decisions polítiques a la Xina.
Això és difícil de demostrar, a diferència de l’argument amb què Zhao es defensa de l’acusació de servitud al règim. El filòsof va començar a escriure a començament de la dècada del 2000 sobre els avantatges del sistema tianxia, molt abans que l’actual cap d’Estat, Xi Jinping, arribés al poder i propagués el retorn de la Xina al “centre dels afers internacionals”. Si considerem Zhao com el filòsof que ha sistematitzat la nova Xina segura de si mateixa, caldria qualificar-lo més aviat de precursor que no pas d’epígon.
El novembre de l’any passat Zhao va viatjar a la capital alemanya per debatre amb filòsofs alemanys sobre el concepte del tianxia a la Universitat Lliure de Berlín. La crítica dels seus companys filòsofs es va centrar en els aspectes filosòfics de la teoria, en la seva estructura lògica, en el seu concepte de racionalitat, en les idees confucianes de jerarquia en què es basa. Va ser un intercanvi benvolent d’arguments científics.
A l’hora de sopar, explica Zhao, el debat es va tornar més polític. Va parlar als seus col·legues del Tractat de Versalles, firmat fa cent anys, en el qual es poden veure molts aspectes del que ell critica de la cultura política d’Occident: la insistència en els propis valors i interessos i el menyspreu per l’harmonia del tot, la falta de previsió i l’antagonisme, que atia sempre nous antagonismes. El debat, però, va quedar aturat molta estona, diu Zhao, que tem haver trencat la bona sintonia amb l’exemple que va esmentar.
En realitat, un dels punts febles de la teoria de Zhao és la lleugeresa amb què barreja història i present, filosofia i política, cultura i civilització, i com d’aquesta manera arriba a conclusions que desconcerten.
Zhao mesura Occident basant-se en la pràctica i les seves catàstrofes innegables, i en canvi avalua la Xina a partir d’una teoria bonica i vaga i en les seves possibilitats. Critica, amb raó, les omissions d’un ordre mundial determinat pels EUA, però n’oculta els èxits, entre els quals hi ha sobretot la globalització.
Zhao celebra els èxits dels inicis de la història xinesa com a conseqüència d’una visió fonamentalment superior del món. Els errors de la Xina moderna, però, els passa per alt o els interpreta com a desviacions que van ser imposades al país per Occident. La Xina del segle XXI, tanmateix, s’ha convertit finalment en un Estat nació que avui dia fa valer el seu pes polític i econòmic d’una manera molt semblant a com Zhao critica que ho fan les grans potències d’Occident. I això el filòsof ho ignora.
La crítica de Zhao a la praxi moderna de la democràcia occidental és discutible en temps del populisme. Però el seu retret que els drets humans universals són utilitzats pels EUA com un instrument estratègic per conservar l’ordre mundial determinat per Occident és altament problemàtic i està per sota del nivell teòric de Zhao. La República Popular de la Xina va reconèixer oficialment la Carta de Drets Humans quan va entrar a les Nacions Unides el 1971.
No obstant això, seria massa fàcil desqualificar Zhao Tingyang titllant-lo de filòsof del Partit Comunista, com algú que només posa paraules al que la direcció del partit pensa o li agradaria fer pensar. Per a això és massa intel·ligent, massa culte i massa crític. Cap al final del llibre alerta d’“una nova mena de dictadura, contra la qual ningú ja no es pot defensar”: una distopia en què “els sistemes tècnics recopilen i supervisen les informacions de cada persona”. Tot el capítol està formulat amb tanta cautela que les frases es podrien referir també a qualsevol altra societat i a qualsevol altre Estat. Però qui llegeixi el llibre fins aquest punt sap que s’està parlant de la Xina.
Zhao Tingyang pensa, escriu i argumenta sota l’ull vigilant d’un règim autoritari que, juntament amb la democràtica Taiwan i l’Estat de dret de Hong Kong, conformen la cultura de la gran Xina. L’autor arriba a solucions intermèdies, com van haver de fer abans que ell molts pensadors xinesos.
La idea bonica i vaga del tianxia ha perdurat gairebé tres mil·lennis i vint dinasties. També sobreviurà al Partit Comunista, i continua sent un al·licient per reflexionar sobre una altra Xina i un món millor.
Traducció d'Arnau Figueras