"Les demandes dels agricultors no han de ser corporatives, sinó de tota la societat"

-Fa deu dies començaren a mobilitzar-se els llauradors extremenys i andalusos. Aquesta setmana, valencians i lleidatans. Què està passant amb el sector agrícola i ramader?
Els motius són estructurals i tenen a veure amb les dificultats creixents per viure de pagès. La renda agrària ha baixat i els agricultors es veuen acorralats per un sistema de distribució que els perjudica.
Dit això, em sembla que cal mirar més enllà. En primer lloc, ha de quedar clar que aquestes protestes són més que legítimes. Estic al seu costat completament. Ara bé, em sembla que no s'acaba d'encertar en què es demana i com es demana. En realitat, el que ens estem trobant no és un problema de preus sinó de crisi d'un model civilitzatori. El capitalisme no funciona. El sector agrari s'ha quedat deslligat de la realitat de la natura, dels cicles, del clima,... i al final el que tenim és una agricultura industrial, la qual cosa és un oxímoron. L'agricultura està originàriament lligada a la terra, als cicles de les estacions,... Però des de fa 60 anys ha mutat cap a un model depenent del petroli, sense estacions i distàncies quilomètriques. Això està completament en crisi.
Em sembla que la pagesia no són responsables d'aquesta situació però l'estan patint. Així doncs el que han d'exigir és, des del meu punt de vista, no tant que es mantinga aquest sistema, sinó exigir a les administracions autonòmiques, estatals i europees anar cap a una reconversió per tornar a models sostenibles i relocalitzables, fora del món de la globalització i dels tractats internacionals i de preus marcats per l'agroindústria. Cal buscar models d'economia humana que resulten molt més justos.

Però vivim en la societat en què vivim i resulta complicat tornar a aquest model relocalitzat...
Les demandes del sector són molt legítimes i comprensibles. Però atenció quan ens mirem aquestes protestes perquè no tot el sector està en les mateixes condicions ni busca el mateix. Per exemple, penso en el sector porcí català, on la preeminència de la indústria agroalimentària ha provocat l'enfonsament de moltes xicotetes granges de ramaders. El dilema es situa entre optar per una petita agricultura sostenible o una agricultura industrial. No ens enganyem: El principal problema que té un pagès que vol vendre de proximitat és la indústria agroalimentària que té al costat de casa. Em sembla que aquestes manifestacions erren en saber quin és el model cap al qual volen anar.
Dit això, cal deixar clar que l'alimentació no és un problema de la pagesia; sinó que és responsabilitat de la societat. La pagesia és el pal de paller, però no són l'única veu que ha d'estar-hi present en aquesta batalla. Consumidors, ecologistes, organitzacions socials,... haurien de sortir al carrer per canviar el model agrícola cap a un model de proximitat, que no genere dumping als països del sud i que no siga contaminant. Ens cal treballar les complicitats entre tota la societat. El sector agrícola brandant aquestes proclames, ell a soles, no té futur. Per això crec que cal una mirada més visionària.
En aquestes manifestacions, per exemple, no es parla de sobirania alimentària, quan aquest és un problema essencial, que s'ha d'abordar amb la complicitat de la societat. Les demandes dels xicotets agricultors no han de ser corporatives, sinó del conjunt de la societat.

Vostè proposa un model exclusivament de proximitat, però el ben cert és que vivim en un sistema capitalista on els intercanvis comercials a gran escala són un fet. Hi ha molts productors a casa nostra, de fet, que produeixen fruita que s'exporta arreu d'Europa. Una relocalització per a ells, com vostè proposa, no seria beneficiosa.
Una relocalització de l'agricultura no tindria cap efecte perjudicial ni a Catalunya ni al País Valencià. En canvi, potser sí tindria un perjudici sobre aquelles multinacionals catalanes o valencianes que es beneficien de l'exportació. El sector porcí, a Catalunya ha fet un creixement exponencial mentre tancaven 600 xicotetes granges. Augmenten el nombre de porcs que s'exporten, a més de la contaminació. Les grans multinacionals surten guanyant però els ramaders surten pendent. L'exportació és una mirada macroeconòmica del PIB, però el PIB no té res a veure amb la reproducció de la vida. Es fan rics els escorxadors que exploten migrants que treballen 14 hores, però no els xicotets ramaders.
Per això crec que és important posar el focus en la responsabilitat de l'administració. No es pot posar en els muscles de la pagesia la reconversió del sector. A l'administració cal demanar-li que aposti per models sostenibles i amb futur. Malauradament, però, l'administració té una mirada molt curta.

Els defensors del lliure mercat possiblement sostindrien que la seua és una visió arcaïtzant, impròpia del segle XXI.
No podem tornar enrere, mai tornarem a estar on estàvem fa 10 o 20 anys. El que hem de recuperar, al segle XXI, són models sostenibles. Hem de reaprendre moltes coses que es feien abans i que eren més sostenibles que no el que es fa ara. Per respondre't a açò em remeto a la metàfora de qui rema: fixa-t'hi, una persona que rema avança però es col·loca de forma que mira cap enrere. És això el que hem de fer: fixar-nos en allò que es feia bé per poder continuar endavant. Ara, però, només mirem cap endavant i avancem inexorablement cap al precipici.
A banda d'això, els sistemes productius actuals, des del punt de vista energètic, són improductius perquè consumeixen més energia que la que produeixe. Això no té cap sentit. La importació de productes a gran escala té una petjada ecològica que és incompatible amb la lluita contra el canvi climàtic.
En un món on els aliments són considerats mercaderies, hem dissenyat sistemes productius industrials molt dependents del petroli, amb una alta despesa energètica que comença amb l'ús de fertilitzants i altres productes químics i acaba amb desplaçaments absurds d'aliments a l'altra banda del món. Fixa-t'hi: un quilo d'espàrrecs produïts a Mèxic necessita cinc litres de petroli per viatjat per via aèria a Suïssa.

Els i les consumidores ens haurien d'acostumar a pagar més pel que mengem?
El que seria desitjable és que els i les consumidores paguem un preu just a un pagès local que em subministre aliments saludables; mantingui el territori; i faja tota una sèrie de tasques mediambientals. Crec que la gran majoria de la societat acceptaria pagar aquest preu just.
Al capdavall no s'ha de perdre de vista que l'agricultura industrial és força més cara que no l'agricultura ecològica. El que passa és que l'agricultura industrial creus que la pagues una vegada però en realitat l'estàs pagant diverses vegades, perquè també paguem un sistema de salut que ha de fer front a les malalties que s'hi deriven; que ha de descontaminar rius per l'abocament de pesticides,... Per exemple, les empreses de tractament dels purins, no les paguen les empreses porcines sinó que les paguem nosaltres.

En un sistema majoritàriament urbà, la idea d'una agricultura de proximitat capaç de proveir totes les necessitats alimentàries de la societat sona molt bucòlica però poc plausible. La majoria de la societat estem desconnectats dels processos de la natura i també de l'agricultura.
Les ciutats són probablement el pitjor invent de la civilització. El món urbà és el generador del 70% dels gasos d'efecte hivernacle; no produeix energia, ni aliments, sinó que els consumeix i genera residus. Però el món urbà ha guanyat el pols cultural. Vivim en un món urbanocentrista, on tot es pensa des de la ciutat i amb paràmetres de ciutat. Hem menystingut els valors rurals. Ens cal, en aquest sentit, fer un canvi cultural. Seria desitjable que en les manifestacions d'aquests dies aquestes consideracions també foren presents.

En algun dels teus llibres parla dels exiliats rurals, sobretot en referència als països del sud. Potser, però, ací també n'hauríem de parlar.
No és un èxode, és una expulsió. La davallada del sector primari ha estat essencial en el procés de despoblament de les àrees rurals. El que passa ací és quelcom de semblant al que passa a gran escala en zones dels països del sud on la població ha estat expulsada perquè s'han carregat el seu sostenidor de vida. Per això cal que comencem a referir-nos a aquesta situació com una crisi civilitzatòria. No ens quedem en les mirades curtes.

Com s'explica que la indústria agroalimentari vaja com un tir i els agricultors passen tantes penúries?
Perquè el que va com un tir és l'agroindústria. Van com un tir els grans supermercats, els exportadors de porcs i els grans terratinents dels cereals. A Europa, com passa a la major part de nacions, estem indefensos davant fenòmens com l'especulació amb les matèries primeres i el control oligopòlic dels canals de distribució d'aliments. El que estem vivint ara és el resultat d'haver facilitat la contínua desregulació dels mercats i l'eliminació de mecanismes de control de la producció. Hem confiat l'abastiment dels nostres aliments a les grans corporacions multinacionals. El resultat és que hem perdut quota de sobirania alimentària.

Estem vivint una bombolla alimentària?
Estem produint per sobre del que necessita la societat. I crec que en alguns sectors aquesta bombolla pot explotar en qualsevol moment. En el sector porcí això és molt evident: si Xina deixa d'importar o Argentina i Brasil deixen de produir soja, no hi haurà amb què alimentar els porcs.
Aquest és un sistema alimentari amb un futur de supervivència molt curt perquè depèn del petroli. Un dels problemes del camp és l'elevació dels preus dels inputs (carburants, fertilitzants,...). En la mesura que aquesta bombolla energètica creixi, aquest model no tindrà capacitat de supervivència.
A més és un sistema que no està preparat per al canvi climàtic. Amb tot, crec que no anem cap a un crack agrícola perquè confio en la capacitat de la pagesia i de la gent jove de reivindicar-se i ressituar-se. Espere que tots ens adonem que cal anar cap una transició.